La universitat estudia com sumar amb el 3+2
Els rectors no veuen malament oferir graus més curts però consideren que encara és molt recent el pas de graus de 5 a 4 anys.
Els rectors creuen que cal buscar uniformitat i no oferir el mateix títol a 3 o a 4 anys
Les primeres promocions del model actual de 4+1 tot just estan acabant ara
El passat 30 de gener el consell de ministres aprovava un reial decret que obre la porta que les universitats ofereixin graus de 180 crèdits, és a dir, de tres cursos, en comptes dels de 4 cursos i 240 crèdits a què la llei obliga ara. El reial decret no suposa, però, un canvi de model, ja que no obliga a fer aquest pas. “Seran les mateixes universitats, dins del marc de la seva autonomia, les que decideixin quins graus es poden reduir.” Tampoc no marca calendaris d'implementació. Això queda de nou en mans de les universitats. La resposta per part del conjunt dels rectors de les universitats de l'Estat, representats a través de la CRUE, ha estat la d'acordar una moratòria en la implementació del reial decret.
En altres paraules, el ministeri que dirigeix el polèmic José Ignacio Wert ha ofert a les universitats autonomia per trencar un model que avui és rígid i obliga a graus de 4 anys complementats per màsters d'un any,i lluny de rebre un missatge amable per part de les universitats, aquestes han reaccionat amb distància i fins i tot algun missatge d'indignació. Vol dir això que les universitats veuen dolent un model que combini els graus de 3 anys amb els de 4 anys i amb màsters de 2 i un curs? No. Aleshores? Com explica el catedràtic de la UB i membre del grup d'opinió EropeG, Martí Parellada, “s'està presentant el debat com una decisió del govern que té l'oposició de les universitats, però és molt difícil oposar-se a una decisió que no obliga ni prohibeix res i que dóna l'oportunitat a les universitats que s'organitzin com vulguin”.
És més, en clau catalana el decret conté un valor encara més important, tal i com destaca el secretari d'Universitats de la Generalitat, Antoni Castellà, “en el fons és un traspàs de competències, es deixa que siguin les comunitats autònomes i les universitats les que decideixin, i en un moment com l'actual en què estem treballant per la construcció d'estructures d'estat, qualsevol cessió de sobirania l'hem de rebre de manera positiva”.
No és el moment.
I sense cap estudi “sòlid” que analitzi com s'han incorporat els primers graduats del sistema Bolonya, diu el vicerector de Docència dela UdL, Francisco García, “és difícil saber el que s'ha fet bé i el que cal millorar”. I al cap i a la fi, destaca la comunitat universitària, l'objectiu final ha de ser guanyar qualitat acadèmica i això no es pot improvisar.
Aquest és en part el sentit de la moratòria acordada per la CRUE i en part aquest serà un dels punts claus que el Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) haurà d'acordar en la seva pròxima reunió, prevista per al 26 de febrer. Està previst que d'aquesta reunió surtin constituïdes tres comissions de treball, una de les quals haurà d'analitzar estudi per estudi en quins casos pot tenir sentit plantejar graus de tres anys. “És imprescindible fer aquesta anàlisi per àmbits abans de posar en marxa el decret”, destaca Fossas.
D'altra banda, hi ha una preocupació evident, i especialment entre els estudiants, que introduir graus de tres anys amb màsters de dos anys no tingui un efecte perjudicial sobre la butxaca de les famílies, ja que el preu de referència dels màsters és sensiblement superior al dels graus (vegeu pàgina 4). De fet el rector de la Universitat de Vic- Universitat Central de Catalunya, Jordi Montaña, hi veu aquí un dels veritables motius de la reforma. “Es busca incrementar els ingressos de les universitats per la via dels preus que paguen els alumnes en un context en què les transferències des de l'administració van a la baixa.” En tot cas, des del govern català -els preus els marquen les CA-, es defensa que es buscarà la manera que “l'efecte econòmic sigui neutre”, explica Castellà, i de fet una de les comissions que es crearà en la reunió del 26 del CIC haurà d'estudiar amb quins mecanismes es pot aconseguir això.
El que sembla que sí està clar és que cap universitat no oferirà graus de tres anys el setembre que ve. A Catalunya el consens entre els centres ha marcat que sigui el següent curs, 2016-2017, quan es puguin començar a oferir títols a tres anys, sempre que es tracti de graus de nova creació. Diverses universitats com la UPF o la UVic- UCC ja en tenen una cartera més o menys preparada. “Estem treballant en cinc graus nous en anglès i molt pensats per captar alumnes de fora on ens resultaria interessant apostar per aquest model”, destaca el seu rector.
De fet el mateix decret assenyala aquest impuls a la internacionalització de les universitats com un dels elements clau. “S'espera que aquest reial decret faciliti l'accés de l'alumnat estranger a les universitats espanyoles, així com l'establiment d'acords per a l'obtenció de dobles titulacions (grau o màster) entre una universitat espanyola i una universitat europea”, diu el text. Certament el model rígid de 4+1 és una anomalia dins el mapa universitari europeu on molts països han optat per sistemes mixtos amb casos paradigmàtics com l'exemple d'Holanda, on hi ha universitats enfocades a graus més orientats a la recerca de tres anys i universitats especialitzades en graus de caràcter més professionalitzador de quatre. “I a països com Alemanya, on es va optar per un major protagonisme dels graus de 3 anys, ara s'està plantejant la conveniència de passar-ne alguns a 4 anys”, apunta Fossas. Per tant, el que realment impera a Europa són sistemes flexibles, com el que ara possibilita de fet el decret. “El que hauria estat un error i precipitat hauria estat plantejar ara l'obligació a passar tots els graus de 4 a 3 anys. però no és això el que proposa el decret”, assenyala Castellà.
Per als estudiants, l'homogeneïtzació amb Europa queda lluny encara. “Expliquen la fal·làcia que el 3+2 ens acosta a Europa, però nosaltres pensem que el que realment ens hi acostaria és una universitat més social amb uns preus més a assequibles”, apunta el coordinador del Ceucat (Consell de l'Estudiantat de les Universitats Catalanes), Lluís Forcadell.
Hi ha, però, més qüestions obertes sobre la taula i una d'aquestes és fins a quin punt les universitats aprofitaran tot l'espai d'autonomia que els concedeix el decret en aquesta matèria. Tècnicament seria possible que en uns anys l'estudiant pogués triar entre estudiar, per exemple, el grau d'econòmiques en tres o en quatre anys en funció de l'oferta que faci cada centre. Però això seria desitjable? Per a Martí Parellada, “en graus relativament homogenis la durada hauria de ser la mateixa”, i aquest sembla ser de fet el sentiment majoritari expressat a la CRUE però és una porta que no està tancada. A Catalunya hi ha consens per no fer ofertes diferents si s'està parlant de títols amb un pla d'estudis equivalent, però el secretari d'Universitats puntualitza. “Perquè es pugui produir això caldrà que les universitats justifiquin molt bé la diferenciació del seu títol respecte dels altres, hi ha d'haver una diferenciació evident.”
I mentre la universitat reclama temps per estudiar com aplicar el decret els estudiants tenen programades mobilitzacions de protesta contra un decret que s'interpreta com un pas més en la privatització del sistema universitari. De moment, poques paraules amables cap a l'única iniciativa del ministre Wert que en principi podria haver estat més ben rebuda. El problema, segurament, és que el decret arriba després que el ministre hagi aparcat sine die la veritable reforma que esperava el sistema universitari, la reforma del seu sistema de governança. Després de promeses i fins i tot una comissió d'experts, el ministeri ha passat per alt l'esperada reforma. “Al final sembla que el decret és només per dir que s'ha fet alguna cosa”, diu Montaña.
La importància de dir-se Wert
Seria un exercici interessant mirar què hauria passat si el decret hagués sortit d'un ministeri dirigit per algú diferent a José Ignacio Wert. L'historial de decisions polèmiques i allunyades del consens del ministre és més que extens. La seva capacitat per enfrontar-se a tothom ha quedat ben palesa amb la darrera reforma de la llei d'educació, la Lomce, i sens dubte això ha pesat molt a l'hora de rebre un decret que a priori, pel seu contingut, hauria d'haver tingut una millor rebuda. Però la universitat està calenteta. La gran reforma promesa ha quedat aparcada, i el ministeri de Wert no ha ajudat precisament en temes com facilitar la contractació per substituir el personal jubilat. I això sense parlar de l'evident manca d'empatia i l'excés de prepotència que acompanyen sempre el ministre pitjor valorat del govern del PP.