Focus

Fonaments encara fràgils

Hom relativitza que les reformes estructurals del govern estatal hagin esperonat l'economia. Els empresaris defensen que s'ha guanyat en productivitat

La UE no només vol austeritat, també demana més competitivitat
Les enquestes reflecteixen que el ciutadà no hi creu, en les mesures
És díficil de sostenir el dèficit públic d'Espanya, del 5,8%
Hem d'afrontar si hem de fer lloc als aturats en el mercat de treball
Cal un quadre d'impostos més pensat per a les pimes
Aprovades sense consens,
les mesures no perduraran
La reforma laboral passarà factura, no tindrem empreses amb cara i ulls
Els dividends de la recuperació no s'han repartit equitativament

Immersos de ple en el llarg periple electoral, ressona amb força el discurs que ja cavalquem sobre la recuperació econòmica, un redreçament que des de les institucions, del govern de l'Estat als organismes multilaterals, volen atribuir a les reformes estructurals aplicades del 2012 ençà, tot i que la realitat és tossuda i deixa bon marge als que pensen que la recuperació és de baixa qualitat i que, si cal buscar-li paternitat, és preferible anar a cercar el BCE i la seva pluja de diners, no debades ara mateix hi ha en circulació un 50% més de diners que l'any 2007.

Sí, certament tot el reguitzell de reformes que s'han dut a terme durant aquests anys, des de la reforma laboral i la reestructuració del sector financer, les dues grans obres, a les reformes del sistema tributari i de pensions, tot passant per plans d'ocupació juvenil i de suport als emprenedors i la reforma energètica, han estat del grat de les institucions que les han demanades, com la Comissió Europea, el BCE, l'FMI i l'OCDE, i potser han contribuït a la recuperació d'una certa imatge de solvència que ha fet que els capitals que fugien el 2012,ara retornin. Però, què en pensa el ciutadà? Si acceptem com a pistes les enquestes recentment publicades, la percepció és clara. En l'enquesta de Metroscopia, un 63% dels enquestats afirma que la millora de l'economia espanyola no té res a veure amb les reformes estructurals que ha aplicat el govern estatal, i un 74% que, un cop preses aquestes mesures, hi ha més desigualtat social. En paral·lel, a l'estudi demoscòpic de Gesop un 81,7% declara que no ha notat la recuperació econòmica en l'entorn més pròxim, i un 62,7% pensa que el pitjor de la crisi no ha passat encara. Una visió que contrasta amb la de l'Eurogrup, a la qual li agrada posar com a exemple Espanya perquè Grècia faci reformes, però també economies més sòlides com França.

Una primera qüestió és saber si aquestes reformes eren imprescindibles. Joan Tugores, catedràtic d'economia de la Universitat de Barcelona, pensa que “les reformes eren necessàries, i d'altres que falten, però calia haver-les fet en una època de prosperitat, quan el cost social hauria estat més baix”. Així mateix, considera que “no calia que reformes com la laboral, la d'educació o la financera tinguessin un biaix ideològic tan marcat”. “Les coses es poden fer de moltes maneres”, hi afegeix. Argumenta que “en el cas de la reorganització del sector financer, finalment ha servit més per concentrar que no pas per facilitar crèdit a l'economia”. També creu que hauria estat necessari més consens en les reformes laboral i d'educació, “per fixar un marc d'actuació més modern”, però que “les reformes han estat massa partidistes i això fa que quan hi hagi un canvi de color polític siguin canviades, quan justament les reformes estructurals es fan per perdurar”. La prova del nou que les reformes no tenen els efectes previstos l'ofereixen els mateixos que demanaven insistentment l'aggiornamento de la nostra economia, l'FMI i altres institucions internacionals. Com diu Tugores, “la recuperació planteja incògnites sobre si és sostenible en el temps”. “Si ens fixem en les previsions de creixement de PIB de l'FMI, crida l'atenció que a la previsió d'un creixement del 2,5% per enguany la succeeix sorprenentment una de pitjor per a l'any següent, del 2%.” Així que “si realment hi hagués un canvi de tendència, el creixement aniria in crescendo”. “Sembla que hi ha un efecte rebot, més que una consolidació per la via de les reformes”, diu. Tugores denuncia que “els dividends de la recuperació no s'han repartit equitativament”. “Hem vist, per exemple, com la laboral ha contribuït a la precarietat.” Accepta que la política de flexibilitat monetària del BCE, amb l'euro i el preu del barril de cru barats, “han aportat un entorn favorable”, però s'estima més “donar els mèrits” a la nostra pime, que ·en condicions adverses ha continuat tirant, ha sabut sacrificar-se i fer els deures en endeutament”.

Des d'una altra òptica, Salvador Guillermo, director d'economia de Foment del Treball, diu rotundament que “l'aplicació d'aquestes reformes, que s'anunciaven però mai es duien a terme, ha estat una prova de coratge, ja que els guanys s'obtindran a mitjà termini, mentre que a curt hi ha costos econòmics”. “I que ningú esperi que es recuperi en un any el que s'ha perdut en set”, hi afegeix. Al seu parer, “la UE no només considerava necessàries la contenció de despeses i les polítiques d'austeritat, sinó també elements per créixer en competitivitat”. Sobre l'èxit d'aquestes reformes, Guillermo al·ludeix als documents de la Comissió Europea, en què es considera que el més complidor dels suggeriments de reforma ha estat, després dels països nòrdics, Espanya, per damunt d'Itàlia i França, amb un 55% de compliment. Guillermo atribueix el fet que Espanya sigui capdavantera en creixement a la UE, “ara que tots es beneficien de la política monetària del BCE”, a les reformes estructurals aplicades, que “han permès, per exemple, que, amb la transformació del sistema bancari, hagi tornat el crèdit, i que amb la reforma del mercat laboral, aquest s'adapti a les noves condicions econòmiques, a ajustar plantilles perquè no sigui destruïda l'empresa”. En el cas de les pensions, “les reformes efectuades responen a una realitat demogràfica: tenim pocs naixements i les persones viuen més anys”. Salvador Guillermo, satisfet amb els senyals de revifalla que ofereix el sector de la construcció i una inflació inferior a la de la mitjana de la UE, que “permet competir millor”, avisa que resten assignatures pendents, com aprofundir en la reforma energètica, “per reconduir els preus del rebut de la llum que paga l'empresa, els més cars d'Europa”, reduir la fiscalitat, que “ha estat elevada per raons de sostenibilitat”, i fer infraestructures “amb sentit”. “Ens cal el corredor mediterrani”, subratlla.

Posats a relativitzar, el macroeconomista Edward Hugh, bon coneixedor de l'estructura de la nostra economia, com va demostrar en el llibre ¿Adiós a la crisis?, considera que la necessitat peremptòria de fer reformes depèn de com es miri: “Un país com Finlàndia, que va fer aplicadament els deures, està en estancament tendencial, per la seva dinàmica demogràfica, i es veuran obligats potser a iniciatives com allargar l'edat de jubilació.” En el cas espanyol, a l'hora de valorar si han tingut un efecte benèfic les reformes, Hugh ens recorda que “no hi ha cap economia que es contregui sempre, i Espanya es va recuperar el 2014 per l'entrada de molta liquiditat, amb els fons internacionals apostant per Espanya en una acció clarament especulativa”. “El que ens hauria de preocupar és si és sostenible el creixement en una economia que manté, amb un 5,8%, el dèficit públic més alt d'Europa.” Hugh vol portar el debat al que, al seu parer, és realment important: “Sembla que estiguem contents amb una taxa d'atur que supera el 20%.” Sobre les reformes, creu que “hauríem d'afrontar si hem de fer lloc als aturats en el mercat laboral, i si cal fer una devaluació interna, compartir la feina amb reducció d'horaris”. “Sembla que s'hagin oblidat del tema”, hi afegeix. Les reformes, en la seva visió, no sembla que hagin aconseguit el tan delejat objectiu de la competitivitat: “Veiem que la producció industrial va créixer un 1% l'any passat, mentre el PIB ho va fer un 2,5%. Això vol dir que creix l'economia de serveis, que és la que marca el tipus de contracte i les feines. Que tothom faci de cambrer és un canvi estructural?” Remarca que si una indústria com l'automobilística ara progressa és perquè es paguen uns sous un 16% més baixos i altres sectors industrials no s'estan redreçant. De cara al futur, a banda de “trobar la fórmula perquè la gent treballi”, caldrà trobar una reforma de les pensions que les facin sostenibles, ja que “amb el tipus de feina que generem i la taxa d'ocupació no es podran finançar”. “Caldrà rebaixar un mínim del 0,25%”, assenyala.

Per Josep González, president de la patronal Pimec, en el conjunt de reformes estructurals “no hi ha hagut solucions per a les pimes, i per això hi ha hagut tanta mortaldat d'empreses.” Explica que mentre que la banca va rebre un rescat, per un import de 60.000 milions, les administracions han tingut crèdit i a la gran empresa se li ha permès ajornar pagaments, “en matèria de finançament, per al teixit de pimes no s'ha fet res.” Reconeix que la reforma laboral “no ha tingut l'impacte que s'esperava, i per això ara la UE demana aprofundir-hi.” Quant a la reforma fiscal, també troba a faltar “un quadre d'impostos més pensat per a pimes.” Posa l'accent en la reforma de la llei concursal, que hauria de “contenir una veritable aplicació de la segona oportunitat, com als EUA, perquè un empresari que ensopega es pugui tornar a aixecar.”

Per Dolors Llobet, portaveu de CCOO, la reforma laboral, “feta per abaratir costos laborals, amenaçar amb l'acomiadament i treure garanties com l'ultraactivitat, passarà factura, ja que difícilment tindrem empreses amb cara i ulls que s'internacionalitzin si es generalitzen els salaris baixos, la desmotivació i la baixa qualificació”.

Així mateix, “amb sous baixos no es pot nodrir d'ingressos el sistema de pensions, que s'està transformant per afavorir el negoci de previsió de bancs i asseguradores”. Quant a la reforma fiscal, si l'Estat vol reduir el seu dèficit i alhora escometre reformes com grans programes de formació per combatre l'atur, “ha de posar en funcionament una reforma fiscal progressiva, amb mesures per combatre l'elusió fiscal. Amb una reforma fiscal que obtingués 11.000 milions podríem tenir una renda garantida per a la gent sense recursos.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a