En relació amb el text que el dia 14 de maig passat vaig publicar en La Carta de la Bolsa, “España cumple. España cumple” , una persona que conec bé, professional del periodisme, va fer una reflexió que em va traslladar:

“L'altre dia discutia en la redacció sobre el que és en realitat «la classe mitjana» i vaig confirmar, com sospitava, que fa uns anys (el 2006, posem per cas) tothom creia que era classe mitjana no tant pel que s'ingressava, sinó pel que es permetia aconseguir (via crèdit), el famós BMW... I aquest «sentiment de classe» ha transcendit, oblidant que en general classe mitjana són professionals liberals que s'han preparat i arriscat, i no tothom que té un treball.”

És a dir, es va determinar la classe mitjana pel nivell de despesa, no d'ingrés; pel nivell de consum, no per la seva posició en la generació de valor. Per tant, què és avui la classe mitjana? I quanta gent abasta?

La reflexió és molt interessant. La classe mitjana ha estat el matalàs que ha esmorteït els dos extrems de la societat, de cada societat. Inventada per necessitat després de la Segona Guerra Mundial, durant dècades ha estat el cimbell perquè la població es comportés correctament i aspirés a aconseguir “un lloc en la societat”. Una ocupació per a tota la vida, un salari indexat amb els preus, un model de protecció social que guaria, formava els fills i proporcionava renda i sanitat als ancians, i que en el cas hipotètic d'una desocupació conjuntural no deixava de banda els aturats temporals. Tot això, o bé s'ha acabat, o bé s'està acabant.

Al costat de l'anterior, el model va proporcionar accés al consum a aquesta amplíssima franja social (una franja que no era en absolut homogènia, però bé) primer a través dels salaris pagats per la plena ocupació i després de la capacitat d'endeutament que graciosament li va ser concedida sense que aquesta població res hagués de demanar i reclamar. Això també es va acabar.

La posició va deixar de ser un referent, i també els ingressos. Els qui podien consumir eren classe mitjana; el que fos, cadascú al seu nivell, de manera que existien Bill Gates i els marginals nouvinguts en pasteres; i la classe mitjana. Era un referent perquè donava cachet de classe, sense títols nobiliaris, amb l'única referència del consum. Aquí i allà, encara que en algunes parts més per allò dels “nouvinguts”: la versió classe mitjana dels nou-rics.

Tot això ja es va acabar o s'està acabant, deia. La classe mitjana ja ha deixat de ser necessària perquè ara les coses es fan d'una altra manera i així es seguirà: ni fa falta tot el factor treball que abans feia falta, ni el consum és l'objectiu, ni la tecnologia té els preus que tenia. Ara tot ha de ser flexible, adaptable, sota comanda, a mida, i la classe mitjana és una cosa molt rígida, molt poc flexible, i quan deixi de ser-ho, els seus integrants deixaran de ser membres d'aquesta classe. I aquí estem.