Focus

Una feina no apta per a tots els públics

La falta de relleu generacional ha deixat un terç de les finques agrícoles del país en mans de jubilats.

Un noi que vulgui fer d'agricultor
des de zero ho té molt difícil
La foto més fiable surt d'analitzar qui hi ha al capdavant de les explotacions
S'escapça la tendència que donava pes a la franja més juvenil
La feina de pagès
és dura i es fa difícil el relleu generacional

Si és veritat l'adagi que identifica Silicon Valley, als Estats Units, com l'origen de totes les evolucions que tard o d'hora adoptarà la humanitat, és només qüestió de dies que ens alimentem a base de preparats químics. Diverses publicacions especialitzades, incloent-hi el The New York Times, s'han fet ressò darrerament del fet que els treballadors de les grans companyies tecnològiques que estan establertes en aquesta vall propera a San Francisco hagin decidit reduir el temps que perden entaulats al menjador. Per resistir i no caure plegats de gana, substitueixen el menjar convencional per una potinga resultant de barrejar llet i aigua amb preparats en pols. L'avantatge, asseguren, és que els batuts poden ser ingerits sense apartar la vista de la pantalla.

Mentre aquesta moda extravagant no s'escampa, perviu la necessitat de produir aliments tradicionals per garantir les necessitats alimentàries. Les Nacions Unides van alertar fa uns mesos que, per primera vegada a la història, hi ha més gent vivint a les ciutats que no pas en zones rurals. En aquest escenari, qui s'encarregarà de treballar la terra?

Els registres de la Seguretat Social indiquen que la crisi ha estat el millor motivador per incorporar saba nova al camp. És a dir, malgrat que encara no s'ha aconseguit equilibrar la taxa de professionals que es jubilen amb la incorporació de nous professionals, les diferències s'han ajustat de manera notable. Sobre el paper, s'aproxima la compensació de la balança d'entrades i sortides.

Teoria i pràctica.

Les dades de la Seguretat Social del mes de maig revelen un augment de les afiliacions al sector agrícola. En comparació amb un any abans, les contractacions creixen un 7,8% a l'Estat espanyol i un 5,5% a Catalunya (equilibrada amb la xifra d'autònoms, l'ocupació agrària hauria augmentat un 1,4%).

No obstant això, la pràctica s'allunya de la teoria. L'Eurostat, l'oficina europea d'estadística, manifesta que els registres de la Seguretat Social dibuixen una realitat esbiaixada perquè no incorporen els majors de 65 anys que continuen treballant al camp, ni que sigui a temps parcial, per compensar les baixes pensions que perceben. En aquest context, fonts dels sindicats agraris manifesten que l'únic registre vàlid per radiografiar la situació en què es troba el sector agrícola són les dades del cens agrari de l'Idescat. I aquesta informació dibuixa una situació, com a mínim, d'inquietud per a la supervivència del sector a Catalunya.

Qui mana aquí?

En vint anys la mitjana d'edat dels agricultors del país s'ha disparat a l'alça i es fa difícil garantir un relleu generacional. Escatir qui ocupa la màxima responsabilitat en una finca agrària s'apunta com la manera més fiable per avaluar la realitat del sector amb garanties d'estabilitat i sense deixar-se enlluernar per alts i baixos puntuals derivats de fets circumstancials. En aquest sentit, el cens indica que els agricultors de més de 65 anys representen un 30,5% del total de caps d'explotació agrària a Catalunya i, en canvi, els menors de 25 anys tenen un pes de només el 0,3%. És cert que amb menys de 25 anys es fa complicat estar al capdavant d'un negoci, sigui del sector que sigui, però si s'amplia l'anàlisi per encabir-hi tots els professionals agrícoles que tenen menys de 35 anys, la presència juvenil en el lloc de més responsabilitat d'una explotació continua sent minsa: un 5%.

La situació és diferent de la que es donava l'any 1989. El pes del menors de 25 anys era igualment escàs, un 0,81%, però si s'ampliava el radi d'anàlisi fins als 35 anys, la presència juvenil en els llocs de comandament creixia fins al 6,54%. De la mateixa manera, els majors de 65 anys ostentaven, llavors, menys d'una quarta part (24,6%) dels llocs de màxima responsabilitat en les finques agràries del país.

Posant la lupa en l'evolució que ha experimentat el cens agrari al llarg de les dues darreres dècades es dibuixa una piràmide inversa. És a dir, s'observa un estirament de la presència veterana en els llocs de control i, en canvi, un aprimament de la base.

Andreu Ferrer, responsable tècnic d'Unió de Pagesos, és del parer que, a mesura que van apareixent estadístiques més recents, les conclusions poden variar però que avui per avui l'envelliment progressiu dels professionals agrícoles és indubtable. En aquest sentit, posa de manifest que no és un fenomen exclusiu de Catalunya ni de l'estat espanyol sinó que es dona una situació similar en tot el context europeu.

La tendència.

El progressiu augment de l'esperança de vida està justificant, en la majoria de sectors econòmics, un inapel·lable endarreriment de l'edat de jubilació. En el terreny agrícola, aquest fet tampoc no passa per alt i es tradueix en un increment de la presència de cabelleres canoses en la majoria de les explotacions agrícoles i ramaderes.

No obstant això, en el cas català sí que hi ha un fet particularment desassossegant. Es fa palès gràcies a la possibilitat de tenir registres que avaluïn l'evolució del cens. D'aquesta manera, queda en evidència que el 1989 els menors de 35 anys que eren titulars de la terra i caps de l'explotació eren un 6,54% del total. Deu anys més tard, el 1999, el percentatge havia crescut fins al 7,25%, fet que indicava una tendència positiva per al rejoveniment del sector agrícola. Ara bé, la dinàmica queda escapçada en el darrer cens perquè el paper dels més joves es dilueix i el seu protagonisme es precipita, com ja ha quedat apuntat amb anterioritat, fins al 5%.

Ball de xifres.

Tot el recital de xifres i comparacions s'emmarca en un context que revela una pèrdua de gairebé el 50% dels titulars d'explotacions a Catalunya. És a dir, si l'any 1989 hi havia 110.094 titulars, dues dècades més tard la xifra inicial queda desinflada i es precipita fins als 54.695.

En aquest oceà de números, si hi ha una dada que mostra una tendència creixent és la que aclareix el paper de les dones en les explotacions. L'any 1989 el percentatge de dones que tenien la consideració de cap d'explotació era de tan sols un 13,3% i, en canvi, en l'últim balanç el percentatge puja sis punts i se situa en un 19,4%, gairebé una de cada cinc.

Hi ha xifres per a l'optimisme però també indicis per al descoratjament. Acompanyats d'una melodia d'havanera la Trinca cantava: “Ai, mare, no, no vull ser pescador. Vés, mare, vés, que jo vull ser pagès.” Aquella cançó sona avui desafinada.

“O ets fill de pagès o ho tens molt complicat”

marc rovira

Un dels canals que suposadament genera més trànsit de joves cap al món agrícola és l'agricultura ecològica. Daniel Valls, president del Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (Ccpae), diu estar “convençut” que la mitjana d'edat dels professionals de l'agricultura ecològica és més baixa que la mitjana d'edat dels pagesos que treballen seguint els criteris de l'agricultura convencional.

En aquest sentit, manifesta escassa sorpresa quan se li refereixen les estadístiques que confirmen un progressiu envelliment del professional agrícola. “La feina de pagès és dura i es fa difícil el relleu generacional”, diu. Afegeix que la inserció en el món agrícola no és missió senzilla: “Fer de pagès no és fer de paleta, ni de comercial ni de fuster. Per treballar de pagès has de tenir terra, maquinària o una granja. Tot això és caríssim i un noi que vulgui fer d'agricultor des de zero ho té molt difícil, quasi impossible. O ets fill de pagès o ho tens molt complicat.”

La conseqüència d'aquest estancament és un cercle viciós que propicia que, sense alternativa a noves incorporacions, moltes explotacions tanquin quan els hereus naturals no ho veuen viable.

Indica que no totes les pràctiques agrícoles troben els mateixos bastons a les rodes: “En l'agricultura convencional, ja fa molts anys que l'explotació agrària ha de ser cada cop més gran perquè sigui rendible. Es treballa a preus més baixos cada campanya i això provoca que si l'explotació no és gran i no pots treballar amb alts volums, pateixes per treure rendibilitat.” En canvi, assegura, l'agricultura ecològica ha trobat una escletxa en el mercat: “És una agricultura que continua representant un volum petit però que creix a un ritme del 10% cada any, tant en professionals pagesos i ramaders com pel que fa a hectàrees conreades.”

Traves.

Les queixes de les organitzacions de productors, sindicats i associacions agràries són constants perquè, diuen, els professionals tracten d'innovar i trobar sortides perquè el sector sigui rendible i no troben la complicitat de les administracions. Unió de Pagesos, per exemple, ha denunciat recentment que el Departament d'Agricultura no possibilita la innovació varietal en fruita dolça en els ajuts a la millora de la competitivitat de les explotacions.

També la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC) ha lamentat publicament l'endarreriment en la publicació de les convocatòries d'ajuts a cooperatives dins del Programa de Desenvolupament Rural (PDR). La FCAC expressa, a més, preocupació pel retard en la convocatòria de les línies d'ajuts a l'agroindústria, la innovació i el foment de circuits curts de comercialització.

“Ara toca el relleu generacional. La feina m'agrada i hi ha futur”

Pau Barnés personifica la continuació de l'explotació lletera que des dels anys vuitanta la seva família ha regentat a Caldes de Malavella. “A casa sempre hi he vist vaques i ara toca el relleu generacional. M'agrada la feina i crec que hi ha futur.”

Explica que no preveu compromès el seu sosteniment econòmic ni a curt ni a mitjà termini. “Que no és fàcil ja ho sabem, però si no ho veiés clar ja no m'hi posaria”, indica, pragmàtic.

El projecte d'incorporació el va presentar tot just a primers de mes. És un novell però no li vindrà de nou tractar amb el bestiar. “A la granja hi he treballat sempre.”

No obstant això, ell va passar-se tres anys a Anglaterra estudiant per ser lutier. L'atreia la construcció i reparació d'instruments de corda fregada (bàsicament violes, violins, violoncels i guitarres).

No creu que una activitat desafini amb l'altra: “La nostra és una explotació de 60 vaques; no tenim treballadors però crec que ho podré compaginar amb la meva afició per treballar els instruments.”

El coneixement que té de com funciona el negoci de les vaques de llet el porta a afirmar que aquesta és una activitat en què “no et faràs ric però, un sou, sí que te'l trauràs”. En la mateixa línia afirma que “de pagesia, n'hi ha d'haver, perquè bé que volem verdures, carn i llet. Llavors, segurament tots preferim que la llet sigui feta aquí al costat que no pas que l'hàgim d'importar de lluny”.

Accepta que la pagesia i la ramaderia tenen unes característiques que poden ser desanimadores: “El que li genera més problemes a la gent és el fet d'haver de treballar 365 dies l'any però jo no hi veig cap problema.” Explica que enganxar's-hi és més fàcil quan ja hi ha una inèrcia creada. “Si les granges estan ben situades i són rendibles, tenen relleu.”

“Abans que res, el primer que em toca fer és posar-hi diners”

La Torre de Fluvià és un poble de 15 habitants de la comarca de la Noguera. Un dels seus veïns és Josep Sellart, de 34 anys, un marbrista reconvertit en pagès. “Amb la crisi el taller no em va anar bé i he tornat a casa.” L'explotació familiar havia estat bàsicament centrada en el conreu de cereal de secà però la seva arribada ha comportat una orientació nova. “Aprofitant la infraestructura del canal Segarra-Garrigues la idea és muntar una finca de reg i introduir el panís i també el conreu de productes d'horta.” Meló, síndria carbassó, pebrots, col i mongeta són l'aposta d'aquest neopagès per aconseguir rendibilitat aprofitant els canals de venda directa.

Arrencar el projecte li ha suposat 100.000 euros d'inversió. “Abans que res, el primer que em toca fer és posar-hi diners”, diu. “La meva mare portava l'explotació i es jubila.” El seu aterratge a la finca familiar la pot fer reviscolar però no és optimista de cara a tenir gaires veïns: “El canal ens arriba tard perquè la gent aquí ja és gran per invertir.”

Portant la contrària

Són joves i volen ser pagesos. No n'hi ha cap que negui que es tracta d'una feina dura i sacrificada, però els compensa. També admeten que continuar una nissaga familiar ho fa més fàcil que arrencar de zero

“Preferia anar amb el meu pare amb el tractor que jugar a pilota”

Amb 32 anys, Jordi Roé en fa tres que és al capdavant d'una finca de 23 hectàrees. Establert a Santa Bàrbara (Montsià), el seu és un negoci d'oliveres: “Jo volia canviar el sistema de recol·lecció que des de sempre s'ha fet al Baix Ebre i al Montsià.” El canvi ha implicat recol·lectar el màxim nombre possible d'olives amb el mètode del vibrador i el paraigüa. “Abans gairebé tot ho aplegaves de terra i si l'oliva cau a terra perds qualitat i els costos de recol·lecció són més alts. Ho hem mecanitzat i el 70% de la collita ja la fem amb el paraigüa.”

Roé es defineix com un “cas atípic” perquè “l'agricultura em crida l'atenció des de petit. Preferia anar amb el meu pare amb el tractor que quedar-me al poble a jugar a la pilota”. Resol que “totes les feines són bones o dolentes, segons com vulguis mirar-t'ho”. Accepta que “els que ho hem tingut a casa tenim avantatge respecte als que han de començar de zero” i aprofundeix que pot ser descoratjador pels joves “no tenir una nòmina fixa cada mes”.

“Els estudis són per tenir-los, però jo el que vull és ser pagès”

Jordi Pedrós és de Linyola, al Pla d'Urgell. Té 21 anys i està passant el seu segon any al capdavant d'una explotació agrícola que consta d'una cinquantena d'hectàrees de cereal i farratges. Mentrestant, també estudia enginyeria electrònica industrial.

Manifesta que un cop acabi la universitat ell seguirà treballant la terra. “Els estudis són per tenir-los, però jo el que vull es ser pagès”, afirma amb rotunditat.

No nega que el seu és un ofici que envelleix: “De pagesos vells n'hi ha molts, molts més que no pas de joves.”

Indica que l'herència familiar és el que mou, moltes vegades, els joves a quedar-se al camp —“a la meva colla tots som pagesos”— però manifesta que també hi ha qui s'hi sent atret sense haver-ho mamat. I, contràriament al que s'afirma sovint, no és pas la crisi d'altres sectors el que genera aquest efecte crida: “Conec el cas d'un noi de 23 anys que ara ha començat a fer de pagès. Es dedica al tema agrícola tot i que a casa seva regenten una funerària.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a