L'ascensor social té pana
La igualtat d'oportunitats retrocedeix a Catalunya. Cada cop més, el progrés dels seus habitants depèn del nivell econòmic de la família i, en menor mesura, dels seus mèrits
Els joves, que han patit molt la crisi, són vulnerables i reclamen atenció
Les pensions han fet que la renda de la gent gran hagi pujat amb la crisi
Fins a quin punt als catalans el bressol ens marca per vida? ¿Tenim una societat que garanteix la igualtat d'oportunitats o, més aviat al contrari, qui ve al món al si d'una família pobra està condemnat a arrossegar aquest estatus la resta de la seva vida?
L'anomenada mobilitat social és un tema de preocupació creixent entre els estudiosos de la societat i de l'economia d'aquest país. Hi ha qui pensa que la crisi ha estat un dur despertar del somni català -si algun dia va existir realment- i que l'administració pública amb les seves polítiques de protecció en retirada i el mercat amb les seves creixents volatilitats estan dificultant el progrés personal, l'anomenat ascensor social. Però per ser fidels a la realitat, la crisi no és el problema, la crisi ha accelerat un canvi que venia d'abans i que la sobreviurà.
L'evidència és que els joves d'avui dia tenen més dificultats que els seus progenitors per assolir fites bàsiques com accedir a un habitatge o a un lloc de treball d'acord amb la seva formació i ben remunerat. I hi ha dubtes que puguin superar aquests problemes en un futur de tal manera que s'està consolidant una bretxa entre generacions. Els seus pares tenien més marcat el camí a la vida: fi dels estudis, entrada en el món laboral, casament i emancipació, creixement professional, etcètera. La linealitat de l'itinerari vital de les persones ha saltat pels aires fins al punt que, per exemple, molts joves han fet el camí enrere i després de viure sols tornen al domicili dels seus pares.
Les pautes han canviat i també les veritats de manual, aquelles que parlaven de la capacitat de generar ingressos, estalvis o de consum en cada moment de la vida d'una persona. Conseqüència: no es poden fer polítiques socials en base a pautes desfasades. Per això, comencen a aixecar-se veus que insten a replantejar-se les prioritats públiques que fins ara han estat molt vigilants amb els drets de la població més gran, de tal manera que s'empari amb més ímpetu les generacions més joves. Problema: com aconseguir-lo quan el cens de votants no para d'envellir i això determina en bona mesura l'agenda política.
Situació laboral.
Feina escassa, precària i mal remunerada, fins al punt que avui dia treballar no és garantia ni d'una vida digna. El 30% dels joves de menys de 18 anys està en risc de pobresa; cal pensar que per a la població de més de 65 anys la taxa de risc de pobresa és menys de la meitat (14,4%), segons l'Idescat (Institut d'Estadística de Catalunya).
En aquestes condicions, emprendre el vol es complica per això la taxa d'emancipació dels joves no ha parat de caure des de l'inici de la crisi. A finals del 2007, un de cada tres joves de 29 anys o menys ja havien abandonat el domicili familiar; avui dia, no arriba a un de cada quatre.
Avis i néts.
Ara bé, cal corregir les estadístiques amb algunes evidències com ara que de la pensió de jubilació han viscut no només els avis sinó tota la família. En una conferència recent organitzada pel Colegio Libre de Eméritos al CaixaForum de Madrid, el catedràtic d'economia de la UPF Guillem López-Casasnovas va incidir en aquesta qüestió: “Sembla clar que en la crisi han estat precisament el acords intergeneracionals informals (aplicació de les pensions dels avis al sosteniment dels néts, etcètera) un factor de moderació de la desigualtat entre grups d'edat. Malgrat això sembla que les condicions de vida i els ingressos de les llars amb nens han patit un deteriorament important”, va reconèixer. Arribats a aquest punt, López- Casasnovas es pregunta: “És inevitable referir-se a les polítiques públiques i al paper que poden jugar en la reducció de la transmissió intergeneracional de la desigualtat, on s'haurien de concentrar els majors esforços? Quines polítiques han funcionat en altres països? Són aplicables al nostre país? Quins són els principals reptes per activar aquest tipus d'actuacions?”
Un estudi recent de l'Idescat ha analitzat el comportament de la despesa en protecció social entre els anys 2009 i 2013 aplicant la metodologia d'Eurostat, de manera que es pot comparar amb altres països de la UE. En aquest període la despesa total ha caigut un 2,3% mentre que els ingressos ho han fet un 11,1%. Com ja s'indicava amb anterioritat, les prestacions per atendre les necessitats de la vellesa no han deixat d'augmentat i han tingut un creixement acumulat del 22%. Per contra, recursos més relacionats amb les demandes dels joves no han fet sinó caure: per exemple, les ajudes a la família i els fills han patit un retrocés del 20%, les d'habitatge, un 56% i les d'atur (que inclou les polítiques actives d'ocupació), un 23%.
Catalunya destina a protecció social un 21,5% del seu PIB, comparable a l'esforç que fa Hongria però per sota del que fan la majoria de països: Espanya (25,9%), Portugal (28,4%), Alemanya (29,9%), Regne Unit (30,3%), Itàlia (30,7%) o França (34,6%), segons dades del 2013. Per partides, destaca l'elevat pes que suposa l'atur a casa nostra (13,7%), a Alemanya només representa el 4% del total de la despesa en protecció social, a França, el 5,7% i al Regne Unit, el 2%. En canvi, els recursos per a família i fills, que a Catalunya és el 4,1%, a Alemanya és el 10,7%, a França, el 7,3% i al Regne Unit, el 10,6%. En habitatge també hi ha força diferències: Catalunya hi destina el 0,3% de la seva despesa social, quan a Alemanya és el 2%, a França, el 2,5%, i al Regne Unit, el 5,2%.
La despesa en educació no figura en aquesta estadística de l'Idescat. Ara bé, segons el ministeri la despesa universitària, no universitària i les beques a Catalunya han patit una reculada del 17% entre els anys 2009 i 2013. Novament un capítol que incideix en la població jove.
Cal pensar que hi ha una relació directa entre el progrés de l'individu i l'elasticitat intergeneracional dels ingressos: això vol dir que quant menys dinàstics són aquests ingressos més i millor funciona l'ascensor social.
Martín Carretero pensa que al conjunt de l'estat “es destinen molt pocs recursos a afavorir la igualtat d'oportunitats des del principi de la vida”: “Això és un drama perquè significa que gent que neix en unes condicions determinades de pobresa i desigualtat molt grans estan condemnades a arrossegar-les durant tota la vida; és més preocupant per a l'economia que el deute públic.”
Despesa rendible.