Focus

El talent no és una prioritat a Catalunya

Un sistema educatiu uniformat, un mercat laboral precari i una societat que infravalora la ciència o la tècnica penalitzen els avantatjats.Els genis necessiten un ecosistema que els faci desenvolupar, sinó es perden

L'Estat espanyol ocupa el lloc 36 de 109 en l'Índex de Competitivitat
El sistema educatiu no és flexible per identificar els talents en una aula
Les empreses valoren altres coses, com ara un títol o experiència laboral
L'educació modela la nostra genètica i la fa generadora
de talent
El talent es valora en funció del retorn econòmic que genera
L'abandó educatiu dels superdotats mostra el poc valor pels qui destaquen

Si Leo Messi ha arribat a ser el crac esportiu que és avui és gràcies a les seves qualitats innates, sí, però també a haver-les pogut desenvolupar en un entorn habilitat per potenciar estrelles del futbol i fer-les brillar al màxim. El Barça el va captar quan només tenia 13 anys, li va pagar un tractament per superar una malaltia hormonal, el va formar a la Masia, considerada una de les millors escoles esportives del món, amb una filosofia pròpia, la del tiqui-taca. Messi va saltar al primer equip, i a poc a poc es va forjar un grup de futbolistes de primer nivell, en el qual tothom, des de la seva posició, aporta excel·lència, amb un molt bon sou i que a sobre, a més de sumar títol rere títol, tenen l'admiració total de la societat. És un cercle virtuós que ha fet aflorar Messi com el millor futbolista del món i sembla que també de la història.

Ho hem sabut fer molt bé amb aquest talent, però i en els altres camps com el científic, el tècnic o el musical? Tot indica que no, tot i els matisos. Ara com ara, en termes generals, el talent que no sigui el futbolístic no es valora a la societat, no es potencia i desenvolupa prou al sistema educatiu i a l'empresa no se'l té en compte ni a l'hora de contractar-lo ni a l'hora de retribuir-lo. No és cap prioritat a Catalunya. I això malgrat que és considerat el gran impulsor de la riquesa de les nacions. “Durant segles, han estat les matèries primeres, l'agricultura, el capital financer i la demografia, ara la riquesa de les nacions és el talent, que consisteix a utilitzar bé totes aquestes coses i el coneixement”, s'atreveix a afirmar el filòsof i investigador José Antonio Marina. Aquesta valoració del talent es va fer evident l'any 1997 quan es va publicar un estudi de la consultora Mckinsey en el qual es considerava que havia començat la guerra pel talent. Des d'aleshores, les polítiques de suport a aquests perfils van començar a multiplicar-se arreu del món. I no és estrany, ja que està demostrat que aquesta aposta repercuteix positivament en les institucions, en el teixit associatiu i en el teixit empresarial. I a casa nostra, què hem fet?

Hi ha un col·lectiu que exemplifica el poc valor que hem donat tradicionalment al talent, i és el de les persones amb altes capacitats. Segons Javier Berché, pediatre, expert en intel·ligència i creativitat i president de la fundació que té el seu nom (dedicada a fomentar el desenvolupament de nens superdotats), el 80% de les persones amb un coeficient intel·lectual per sobre de la mitjana fracassen, personalment i professionalment, si no es diagnostiquen aviat i, per tant, se'ls donen les eines suficients per desenvolupar el talent. “Aquest col·lectiu ha estat el gran oblidat de la història”, sentencia Berché. Fins a l'aprovació de la Logse ni tan sols se'ls considerava. I encara ara, tot i els avenços normatius, hi ha manca de formació de mestres i psicòlegs perquè sàpiguen com han d'actuar quan tenen un nen d'aquestes característiques a la classe. En primer, lloc per diagnosticar-los, perquè, com explica Maria Beltran, la responsable del Centre Kepler, un espai de psicologia especialitzat en l'atenció a nens i joves amb altes capacitats intel·lectuals, no són alumnes que destaquin necessàriament acadèmicament, sinó que tenen una capacitat d'aprenentatge molt més ràpida que pot convertir-se en frustrant si no es canalitza bé. I en segon lloc, perquè requereixen una línia educativa diferent que els permeti aprendre al seu ritme i no al de la resta de la classe, perquè no fer-ho és com deixar posat el fre de mà a un Ferrari.

A Catalunya tenim una de les millors normatives d'Europa en aquest camp, però serveix de poc, perquè no se l'ha dotat de prou recursos per implementar-la. Aquí legalment es pot fer batxillerat en un any, però no hi ha col·legis preparats. Està permès que un alumne de quart d'ESO cursi algunes assignatures a la universitat, però a la pràctica resulta molt complicat. I aquest fracàs, que ens pot semblar una qüestió particular, en realitat és una pèrdua social, perquè no tenir-los en compte i fer-los volar a les velocitats supersòniques, tant com poden, és deixar fugir els millors de la classe.

Són nombrosos els alumnes de la Fundació Javier Berché que han acabat marxant a estudiar als Estats Units perquè allà tenien més facilitats per accedir a la universitat amb només 14 o 15 anys. I ja no parlem de les beques. La quasi totalitat ja no han tornat. El cas de les persones amb altes capacitats és només la punta de l'iceberg.

Per posar una mica de xifres al tema, si fem una ullada als nombrosos indicadors que han aparegut per identificar els països que més en compte tenen el talent en sortim molt mal parats. L'Estat espanyol ocupa el lloc 36 de 109 països en l'Índex de Competitivitat pel Talent Global, un dels millors rànquings mundials basat en la capacitat de retenció de talent i capacitat d'atracció, elaborat per la firma de recursos humans Adecco, en col·laboració amb l'escola de negocis Insead i el Human Capital Leadership, que té en compte variables com la relació entre salari i productivitat, la facilitat per crear negocis o la innovació, etc. L'Estat -i Catalunya no es diferencia de la resta- està en el grup de cua dels països europeus analitzats, en el lloc 24 de 38, a darrere d'estats com Lituània, Hongria, Letònia o Malta.

El sistema educatiu és un dels puntals clau en el desenvolupament del talent. Francesc Torralba, escriptor, assagista, filòsof i professor de la Universitat Ramon Llull, ho té molt clar. “Ha de tenir en compte l'atenció a la diversitat, que vol dir atendre les necessitats de l'educand i el talent potencial que cadascú té”, diu Torralba.

Però ara com ara el sistema no és prou flexible per identificar les possibilitats i els talents que hi ha en una aula, no està capacitat per formar a diferents velocitats i, per tant, acaba frenant els avantatjats. Un dels principals motius és que no hi ha prou recursos a les escoles per tractar la diversitat. Mentre que la mitjana europea dedica més del 5,5% del PIB a l'educació, a l'Estat espanyol s'hi destina un 4,3% des de fa 25 anys. El problema va més enllà, però, d'una qüestió de recursos econòmics.

Justament sense assignar-los més pressupost, l'any 2001, l'escola pública Mare de Déu de Montserrat de Terrassa va decidir per iniciativa pròpia soterrar el model educatiu tradicional i convertir-se en el que es coneix com una “comunitat d'aprenentatge”, en la qual no només els docents participen en la formació dels alumnes, sinó que és una tasca compartida entre pares, comunitat i voluntaris. El 97% dels estudiants són fills d'immigrats i està catalogat com a centre amb molta diversitat per la Generalitat, però el seu model educatiu que implica les famílies en l'educació ha fet que obtingui unes xifres de competències bàsiques molt per sobre de les de qualsevol altre centre del seu perfil. “Aquí els nens tenen ganes d'aprendre i els pares s'impliquen en l'aprenentatge”, explica la directora, Núria Marín. Els darrers anys, s'han anat sumant més escoles en aquest procés de transformació cap a un altre model.

Rosa Vela, que coordina un grup d'investigació de l'UB sobre altes capacitats i sistemes educatius, creu que cal un canvi de formació inicial del professorat, que se'ls ha de convertir en una mena d'entrenadors perquè puguin ajudar a treure les màximes potencialitats que cada nen té. “Ara no passa això. I si volem individus que es puguin desenvolupar i que estiguin integrats en una societat canviant hem d'apostar per un canvi del sistema educatiu ja”, creu Vela.

Finlàndia ho va veure clar i a l'any 2000 va fer una reforma revolucionària del seu model educatiu que l'ha ajudat a situar-se en els primers llocs mundials en tots els rànquings de desenvolupament i retenció de talent. Ara tenen un pacte nacional sobre l'educació i un professorat altament valorat socialment i ben remunerat. Avui són el primer país europeu en el famós rànquing Pisa que avalua les competències d'estudiants de 15 anys en 64 països de l'OCDE. L'Estat espanyol, en canvi, ocupa el lloc 33 sobre 65, i demostra que Catalunya està per sota de la mitjana en comprensió lectora i matemàtiques.

Un dels principals experts en el model educatiu nòrdic és Xavier Melgarejo, psicòleg, mestre i escriptor, que explica que els resultats que tenen allà és perquè han aconseguit la coordinació de les tres estructures bàsiques que conformen el sistema educatiu: la família, l'escola i el sistema sociocultural. “I aquí, en canvi, van totalment per separat”, diu Melgarejo. Uns horaris laborals irracionals que no permeten als pares ser a casa fins a l'hora de sopar no ajuden a educar els fills. A més a més, ara com ara, la família no considera que l'educació sigui la seva primera responsabilitat sinó que la trasllada a l'escola. I per acabar-ho d'arrodonir, l'estructura sociocultural no potencia l'aprenentatge. Una qüestió tan aparentment insignificant com no doblar les sèries infantils i haver de llegir els subtítols és una decisió que condiciona també l'aprenentatge. I aquí ens equivoquem també.

Melgarejo es mostra molt determinant i assegura que tenim un sistema muntat perquè tot funcioni sense tenir en compte l'excel·lència. “La gent que té el talent, no l'activem i la deixem marxar. S'han de tenir eines i recursos per fer-lo créixer i no veig voluntat política en aquesta línia”, diu Melgarejo. Un dels que han hagut de marxar és un dels centenars de nens que han passat per la Fundació Javier Berché, que ara té 27 anys i entre altres tasques ha treballat en el desenvolupament de sistemes de seguretat per a l'aviació militar a l'Estat d'Iowa. Fa poc va decidir tornar a Europa, però ho va fer a Google Irlanda, perquè allà li han donat l'oportunitat de ser director amb 27 anys. “Això aquí és impensable”, explica Berché.

No és cap novetat afirmar que ara com ara no s'afavoreix l'encaix de joves amb moltes habilitats en un mercat laboral precaritzat i que no els dóna oportunitats. A més d'una taxa d'atur juvenil del 39%, més del doble que la mitjana europea, si fem un repàs de les dades estadístiques d'aquest grup de població el panorama és desolador. El 16,75% dels professionals universitaris joves que treballen ho fan amb beques, contractes de formació o en pràctiques i només un 10% de jovent cobra més de 1.840 euros al mes. No ens pot sorprendre, doncs, que el talent busqui altres espais on poder ser respectat i acollit. I amb aquestes condicions, sumat a una crisi econòmica, es multipliquen els fenòmens com la fugida de cervells, en el qual l'Estat ara sí que és líder, i ocupa un dels pitjors llocs de la classificació, 83 de 109, en l'Índex de Competitivitat pel Talent Global.

Ernest Miguélez, autor de l'estudi What attracts kno·ledge workers? The role of space and social networks, guardonat amb el Premi José Manuel Blecua, explica que per retenir i atraure el talent les condicions laborals i econòmiques han d'estar d'acord amb els estàndards europeus, però, a més, hi ha d'haver una massa crítica. En els últims anys, segons Miguélez, s'han fet esforços per recuperar persones de primer nivell, i Catalunya és vista com una plaça atractiva per atraure talent forà. Hi ha hagut iniciatives pioneres, com la creació de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (Icrea), una fundació creada el 2000 per la Generalitat de Catalunya que, per mitjà d'un procés de selecció basat en el talent científic, contracta investigadors d'arreu del món i contribueix a facilitar el retorn d'aquests que han dut a terme part de la seva carrera en centres de fora de Catalunya. En el període 2000-2014, Icrea ha contractat al voltant de 250 investigadors d'especialitats molt diverses. Però no ha estat suficient i la crisi ha acabat d'espatllar-ho. Malauradament, encara per a la societat en general i per a l'administració pública no és una prioritat.

Més enllà de les males condicions laborals, a la gran majoria de les empreses no es fa una aposta clara pel talent. Esther Casademont, directora general de la firma de cercatalents Hunivers Hub, està cansada de veure com es desestimen candidats amb moltes competències però que no responen al perfil previst. “Radicalment no”, contesta Casademont, en preguntar-li si a les empreses es valora el talent. “Prioritzen altres coses, com determinats tipus de formació o experiència en sectors o empreses concretes i, en canvi, rebutgen persones molt talentoses”, diu Casademont. En termes generals el teixit empresarial opta, doncs, per triar el perfil en què menys arrisquin i després, com ha vist en el seu dia a dia Casademont, s'adonen que no tenen el personal adequat per fer una aposta innovadora o competir en un món tan canviant. Recentment ho ha tornat a viure la directora general de Hunivers Hub: una empresa va desestimar una candidata que tenia totes les aptituds per al tipus de feina que requeria perquè no tenia el currículum desitjat.

“Per trencar aquesta inèrcia calen directrius a la direcció general de les empreses” -diu Esther Casademont- “i que impliqui una transformació al departament de recursos humans, que són els qui han de començar a trencar el model de feina amb què històricament estan treballant. La sortida és que es facin més entrevistes personals, aptitudinals i no només basades en el currículum.

Això mateix és el que fa poc més d'un mes va anunciar la multinacional Google. El seu responsable de recursos humans va assegurar que havien comprovat que l'expedient acadèmic no té res a veure amb l'alt rendiment dels treballadors, i que a partir d'ara, en els seus processos de selecció, deixaran de prioritzar la titulació dels candidats.

Nekane Rodríguez de Galarza, directora del sud d'Europa de la companyia de recursos humans Lee Hecht Harrison, afegeix un altre condicionament i és la predisposició de la persona a desenvolupar-se. Assegura que la majoria de projectes de desenvolupament de talent a les companyies fracassen perquè no pregunten als empleats.

Malgrat la creixent creació de noves empreses, que aposten des del minut zero pel valor afegit, per productes innovadors, i amb un entorn laboral que té en compte el talent, el model econòmic actual no està encaminat a l'excel·lència. Els índexs d'inversió en R+D en són un clar indicador. De fet, segons les darreres dades de l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat), el pes de la despesa en R+D sobre el PIB a Catalunya està al voltant de l'1,5%, molt per sota del de països com Finlàndia, Suècia i Dinamarca, amb ràtios del 3,55%, 3,41% i 2,99%.

Però si les empreses, que veuen els efectes directes que té tenir un bon equip en les seves plantilles, sovint giren l'esquena a les persones més disruptives, la societat, així en termes generals, fa més o menys el mateix.

Bartolomé Olivares, un jove d'altes capacitats (vegeu la seva història a la pàgina 8), considera que el terme normal està sobrevalorat en el nostre entorn. “Un pensament diferent genera rebuig i frustració per a un mateix”, diu amb ple coneixement de causa.

El cert és que hi ha destreses que són molt valorades socialment i d'altres, infravalorades. Tothom pot dir el nom d'un futbolista o el d'un empresari que estigui a la llista de Forbes, o fins i tot d'un banquer o cuiner, però ens costa molt més citar un compositor o un científic. “Estem parlant de persones que estan en un entorn molt precari i socialment no sap ningú qui són, tot i que poden estar desenvolupant recerca que afecta la humanitat”, alerta indignat Francesc Torralba, qui creu que la raó bàsica d'aquesta sobrevaloració és el factor econòmic. Tenim molt present el talent que mou capital, i si aquest representa un sou extraordinari es converteix en el referent per a pares i mares. Antoni Gaudí va morir sense cap reconeixement per les seves creacions; ha estat, segons Torralba, arran de l'interès que ha despertat als turistes japonesos i l'impacte econòmic que generen que s'ha despertat el reconeixement social aquí. I així és que els mateixos pares desincentiven habilitats dels fills que no tenen tant de reconeixement social. Jordi Gómez confessa que es va veure obligat a deixar de fer d'àrbitre en les categories infantils decebut per l'actitud d'alguns pares, pocs però molt sorollosos, que l'atacaven verbalment a cada decisió arbitral perquè el veien com un entrebanc perquè el seu fill es convertís en el proper Messi.

A ser intel·ligent se n'aprèn

Els darrers descobriments en neurociència donen més arguments a favor que el talent no és un do sinó una llavor que, en funció de les experiències a què l'exposes, es desenvolupa o no. “El talent es pot desenvolupar, per poder reforçar-lo necessites molta pràctica”, diu Steven Poelmans, professor de l'escola de negocis EADA i expert en neurociència i lideratge.

Poelmans explica a les seves classes que si es volen persones innovadores a les organitzacions se les ha d'exposar a diferents entorns perquè descobreixin quines són les seves habilitats. Justament la neurociència ha descobert també que no hi ha una única intel·ligència, la cognitiva o matemàtica, sinó que en són moltíssimes més, com la musical, intrapersonal, ecològica, etc.

“Tots tenim diferents talents i el primer pas que hem de fer és descobrir-los en cadascun de nosaltres”, afirma.

Sumar esforços

Malgrat tot, hi ha moltes organitzacions empresarials que estan preocupades pel desenvolupament del talent. I d'aquesta reflexió han sortit iniciatives com la del programa multiempresa de desenvolupament del talent. El programa l'ha engegat un grup de grans firmes que s'han decidit a treballar plegades per formar líders. L'aportació més innovadora és l'entorn col·laboratiu en el qual formen els seus empleats claus, ja que els participants visiten les altres companyies i expliquen els seus plans per aprendre com ho fan els altres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a