Ens veiem abocats, en una era tecnològica que ho redueix tot a dígit, a la desaparició del diner físic. Més que un manament de la civilització tecnològica, pot ser una mesura al servei de la macroeconomia o arma de combat contra el frau fiscal, però també més poder per als bancs contra l'estalviador.

L'ocàs del bitllet que es toca i del sonor dring de la moneda és una tendència ben visible: segons un estudi de l'Informe del Centre del Sector Financer de PwC i IE Bussines School, el 2008 a Europa les transaccions diferents a l'efectiu sumaven 74.200 milions, mentre que el 2012 ja eren de 87.500 milions. En total, al continent hi continua manant el cash, un 66% en les accions de pagament, però si fixem el focus en alguns països, veiem que a Holanda un 60% dels pagaments ja no es fan amb diner calent; un 59% a l'Estat francès; un 59%, a Suècia; un 56%, a Bèlgica i un 52%, al Regne Unit. Alemanya, amb un 33% i sobretot l'Estat espanyol, amb un 16%, són dues illes alienes a aquest moviment, que ja mereixen polítiques proactives com la de Dinamarca, que en pocs anys vol abandonar el diner físic i a hores d'ara allibera botigues de roba, benzineres o restaurants d'acceptar moneda o bitllet i l'Estat francès, per la seva banda, limita els pagaments en efectiu a 1.000 euros, per posar fre al blanqueig. Algunes prospectives agosarades, com la de Deutsche Bank, diuen que el diner que es toca, que fa soroll i fins i tot olor estarà periclitat en només 10 anys. I no seria tant per un aggiornamento tecnològic de la nostra civilització com indispensable perquè funcionin les polítiques d'estímul econòmic. Tot un Kenneth S. Rogoff, professor d'Economia a Harvard i antic economista en cap del FMI, assegura que les injeccions de liquiditat dels bancs centrals, i especialment del BCE, no funcionen prou bé perquè bona part de la massa monetària es desplaça cap a una zona fora de control, o bé les activitats il·legals o bé a activitats no productives. A més, al seu parer, una gran massa en efectiu bloqueja la política de tipus negatius, ja que els dipositants que es vegin obligats a pagar per mantenir els diners en dipòsits, preferiran mantenir-los en efectiu. Així mateix, Rogoff també destaca que amb la desaparició del diner físic ja es posaria fi als maletins o bosses d'escombraries farcits de bitllets que defraudadors a la seva hisenda o sicaris del sindicat del crim mouen d'un indret a un altre.

Pel professor de Finances d'Esade, Xavier Sales, “hi ha un clar benefici en la desaparició del diner físic, que és l'estalvi de costos, ja que no deixa de ser un producte que, per moure'l, té un cost.” També podem estalviar “en seguretat, ja que si no tens diner material, no te'l poden robar, així que tota la despesa en vigilància deixa de tenir sentit.” També interpreta que “el frau fiscal, sense diner físic és dificultat enormement, ja no és tan fàcil amagar els diners. El mateix passa amb tots els mercats negres.”

El professor de Finances d'Esade, Jesús Palau, que troba raonable la desaparició del diner efectiu, ens demana, però, que no siguem il·lusos: “si desapareix el diner en efectiu, les armes, les drogues o qualsevol negoci delictiu es podrà pagar amb un patró físic com ara, per exemple, diamants, que finalment podrien ser bescanviats per diners.” I quant al diner que es defrauda a Hisenda, “sí que el blanqueig de diner defraudat al fisc ja no és tan senzill, però sempre que l'administració tributària tingui un accés ple a totes les transaccions que es paguen electrònicament. Si té un control efectiu sobre el procés informàtic sí que podrà mantenir a ratlla el frau, si no és així, el diner procedent de l'activitat delictiva podrà beneficiar-se de la velocitat de la transacció electrònica.”

I l'intermediari del diner, el banc, en quina posició quedaria? Aquí hi ha interpretacions de tota mena. Es critica que amb el diner reduït a simple apunt electrònic els bancs tindrien a les seves mans encara més massa de diner perquè en pugui treure interessos, amb la qual cosa encara tindrien més poder. Però potser l'ecosistema es transformaria radicalment, segons Xavier Sales: “els bancs, sense diner físic, s'estalviarien diners, però també és cert que moltes empreses no bancàries entrarien en el sector a oferir serveis molt més barats i transformar l'statu quo.” No parlaríem només de Paypal, el servei de pagament per internet, i els seus fills, sinó a gegants de la xarxa com Google o Apple, que aprofitarien l'avinentesa per presentar-se com a entitats de crèdit. Apple Pay, un sistema de pagament mòbil per a botiga física vinculat a targeta, ha aconseguit que dos de cada tres pagaments per contactless que es fan als EUA estiguin vinculats a la marca de la poma. Val a dir, com diu Sales, que “hi ha enquestes que revelen que la gent confia més en Apple que en el seu banc, de manera que quan la tecnològica es faci financera, algú tindrà un problema”.

Si està vinculat a la connexió a Xarxa, el diner virtual podria ser excloent, si no està generalitzat l'accés a internet. En un estudi, l'economista en cap de Citigroup, Willem Buiter, recomana, amb el benentès que l'ús de la moneda tangible és molt alta entre la gent gran i les capes socials més modestes, sectors poc avesats a navegar per la Xarxa, i que amb una desaparició física de l'euro, el dòlar i qualsevol altra divisa, es veurien abocats a crear noves monedes d'ús localitzat o utilitzar el troc.

En alguns països en vies en desenvolupament ja han percebut aquest risc de clivella digital i s'hi ha actuat en conseqüència. A l'Equador, el banc central ha impulsat la seva moneda digital, atès que fins a un 40% de la població no té accés al sistema financer del país, i ara hi podran participar a través de la missatgeria bàsica de la missatgeria mòbil. De manera semblant, a Kenya, on només un 19% de la població major d'edat utilitza serveis financers, han creat l'M-Pesa, un sistema en què el diner circula a través d'SMS, i els pagaments es poden fer efectius a través d'una xarxa d'agents.

També es denuncia que la privacitat tornarà a estar en perill si optem per fer del diner un apunt electrònic. Però potser ens hi hem de resignar perquè, com diu Jesús Palau, “qualsevol banc ja et té retratat en el maneig que fa del teu perfil de client a través del Big Data”. Per Sales, “òbviament perdríem privacitat, però ja seria l'últim 10% que resta. Ara els bancs ho saben quasi tot de nosaltres.”