No hi ha manera: ni amb rebaixes del preu del diner, ni amb sucosíssimes injeccions de liquiditat l'economia de la UE s'enlaira i potser caldrà anar a solucions que fa poc consideraríem un disbarat, conjuminar política fiscal i monetària, aquell “helicòpter del diner” que volia engegar fa més de quaranta anys Milton Friedman i que mentre uns veuen com la darrera bala al carregador, a altres els provoca malsons d'inflació.

Anem a pams: del 2007 ençà, l'economia mundial ha sofert 600 rebaixes de tipus d'interès per eixorivir i els bancs centrals han hagut d'assumir una magnífica despesa de 12,2 bilions de dòlars en compra d'actius en els diversos episodis de Quantitative Easing. I no n'hi ha hagut prou, arreu però principalment a la UE, perquè es vegin indicis que el PIB progressa adequadament. Si el mal és gran, el remei encara ho ha de ser més, així que cal tornar a fullejar aquell Les paradoxes del diner, manual d'ultraliberals escrit pel Nobel Milton Friedman en què l'estímul econòmic, del consum i dels preus vindria, metafòricament, d'un helicòpters que des dels cel llançaria bitllets i més bitllets perquè consumidors i empreses se'ls gastessin. Aquest helicòpter seria una eina alhora monetària i fiscal, en què els governs emeten deute a curt termini que el BCE compraria amb diner imprès expressament. Aquests diners, els governs els injecten directament a les venes de l'economia real, per dues vies, o bé l'augment de la despesa pública, o bé la reducció dels impostos, o una combinació de totes dues. Els experts que s'han afegit al debat i que consideren raonable la proposta argumenten que seria molt més eficient posar els diners en mans de famílies i empreses que no pas recórrer a cegues a l'increment de despesa pública, amb les distorsions que sovint això comporta. També s'assenyala que no hi hauria augment del deute públic, sinó un increment constant de l'oferta monetària.

El cert és que el debat està ben obert i el mateix president del BCE, Mario Draghi, en ser interrogat sobre si fins aquí podríem arribar, no s'ha estat de dir que tot i que no s'havia contemplat de moment una mesura d'aquest tipus, “les adquisicions de bons eren tabú fins no fa pas gaire”.

Per a Joan Tugores, catedràtic d'Economia de la UB, que ara es torni a parlar sobre aquest model per introduir massa monetària és la prova que “idees impossibles poden esdevenir imprescindibles, fins al punt que es creuïn línies vermelles”. Admet que la seva implantació podria ser una possibilitat, “atès el fracàs obtingut fins ara per les polítiques d'estímul”, però, és clar, problemàtica: “El BCE passaria a tenir un passiu i Alemanya preguntaria qui se'n fa càrrec, que hi ha a l'altra banda del balanç que faci contrapès. Els alemanys són reticents a repartir deute atès que, n'estem del tot segurs que d'aquí vint anys existirà l'euro?” Certament, són diversos els interrogants, com ara què en faria de la morositat a què hauria d'enfrontar-se el BCE: és que passaria a ser amo de fàbriques i pisos en cas d'impagament? Si, de facto, el BCE passés a ser l'únic banc de l'eurozona, prestaria diners a aturats o famílies sense recursos, o els deixaria a l'estacada? Dins de les diverses interpretacions de la doctrina de l'helicòpter, potser al final puguin reeixir els de la facció moderada: “Els menys radicals, en una dimensió keynesiana, serien més partidaris que el BCE comprés bons per finançar activitats de nous sectors d'oportunitat, com ara el medi ambient, les energies renovables o la digitalització, i així aconseguir tenir una repercussió en l'economia real”. I, per damunt de tot, que no hi hagi entrebancs: “Si els bancs, amb els seus propis interessos, es posen pel mig, tot aquest efecte helicòpter se'n va en orris.”