En l'última cimera de la UE es van prendre acords en la línia de disminuir la pressió dels mercats financers sobre el deute públic, però el professor Vives creu que calen més passos perquè el crèdit públic i privat es comenci a normalitzar.

S'ha aclarit el problema del deute públic després de la cimera de la UE de la setmana passada?

La situació encara és complicada, perquè la idea era un compromís reforçat d'estabilitat fiscal a canvi que el BCE considerés donar més suport al deute perifèric, com el d'Espanya i Itàlia. El resultat ha estat una mica vague, i veurem fins on el BCE vol i pot arribar.

D'on han de sortir els diners per parar les tensions en el deute públic, si Alemanya no vol eurobons ni que el BCE compri deute públic, i els xinesos i altres estats emergents no es fien de posar diners al fons de rescat dels governs europeus?

Bé, la cimera ha aportat dues coses. La primera, el compromís que a partir d'ara, a diferència del que s'ha fet amb Grècia, no hi haurà retallades del valors de les inversions privades en bons públics i avançar l'entrada en servei del fons d'estabilitat. La segona, el compromís dels estats de la UE d'aportar 200.000 milions d'euros més a l'FMI. Tot això, amb la previsió que s'aniran afegint recursos, fa que el paquet d'ajuda sigui molt més gran.

És simptomàtic que la UE no mobilitzi el BCE per ajudar directament i que aporti diners a l'FMI per aconseguir el mateix fent marrada...

Sí. És la manera d'eludir la norma que prohibeix al BCE comprar deute dels estats membres.

La banca continua anant al BCE a buscar els diners que necessita per poder pagar els reintegraments dels comptes corrents. Crisi de deute públic a part, quan es normalitzarà el sistema financer privat?

Si s'estabilitza el deute públic, es donarà més estabilitat als balanços bancaris i això podria afavorir el crèdit. Ara per ara, els mercats estan tancats, i per això el BCE ha obert l'aixeta del finançament a tres anys, davant el problema de refinançament de les entitats financeres.

Sembla clar que, quan es normalitzi, el crèdit no fluirà com abans, per l'augment dels requisits de capital de primera qualitat.

Pels majors requeriments de capital, però també perquè no tornaran els tipus d'interès a què estàvem acostumats, amb cap prima de risc en relació amb Alemanya..., a menys que es produeixin grans progressos d'estabilitat fiscal a la perifèria. Les primes no seran tan grans com les actuals, però de diferència n'hi haurà.

Amb aquestes perspectives, quin paper té el crèdit públic, que sempre ha estat secundari en el sentit que es dóna a projectes que la banca troba massa arriscats? L'ICO i l'ICF s'han de convertir en grans bancs públics que competeixin amb els privats?

Potser seria desitjable, però és impossible. No és viable perquè el sector públic tampoc té la capacitat d'endeutament que necessitaria per obtenir els recursos per prestar.

Quina alternativa té, doncs, l'empresa que necessita crèdit?

És difícil. S'ha de mirar cas per cas. El primer que faria és anar a l'entitat financera de la que s'és client; si coneix bé l'empresa, pot ser que et doni més crèdit. Si no, s'han de mirar els altres instruments que hi ha al mercat, com ara el capital risc, les societats de garantia recíproca, el crèdit cooperatiu... Però s'ha de tenir present que tots aquests instruments també estan condicionats per la situació general: si el mercat està tancat, ho està per a tots.

O sigui que qui no pugui tirar de fons propis ho té cru...

L'ideal és tenir fons propis al màxim i no estar massa endeutat. La situació és difícil, i el més important és endegar una governança econòmica més forta de l'àrea de l'euro (la setmana passada es va fer un pas, però no és suficient), i que paral·lelament cada país faci els deures amb les reformes.

Ja hi ha bancs que s'han afegit a les veus que opinen que només es parla d'austeritat i s'oblida l'altra pota necessària per sortir de la crisi, que és impulsar el creixement.

És cert que una dura austeritat dificulta el creixement a curt termini, però també ho és que per créixer cal haver fet abans reformes en l'economia. Però és que, a més, si no hi ha crèdit en general, no hi ha més remei que l'austeritat més estricta. Si els solvents no et donen més crèdit, no tens diners per dedicar a estimular l'economia. A nosaltres no ens queda cap més remei que ser austers i esperar que els països solvents, com ara Alemanya, apliquin mesures que impulsin el seu creixement, del qual tots ens en beneficiaríem.