Mentre partits polítics, patronal i sindicats es tiren els plats pel cap parlant de la reforma laboral, hi ha un col·lectiu —el que formen els aturats de llarga durada—, que s'ho deu mirar amb cara de no entendre res, decebut per la frivolitat que embruta els discursos d'aquells que ho analitzen tot des de la barrera. Aquest col·lectiu, que a Catalunya suma més de 180.000 persones, és el que ha centrat aquesta setmana les alertes del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya (CTESC). L'organisme que presideix Josep Maria Rañé alerta que el nombre de persones que van sol·licitar la renda mínima d'inserció (RMI) va créixer un 73,4% el 2009. Aquesta és la base de la nova pobresa, una que va camí de convertir-se en endèmica si fem cas de les previsions de l'evolució de l'atur per als propers anys. Però aquesta és també la base del creixement de la factura social. Segons les dades del CTESC, el 2009 la cobertura de les prestacions del servei púbic es va disparar un 57%, i aquest 2010 el percentatge podria ser encara més alt.

Per això, les dades de l'atur del mes de juny, que registren el tercer mes a la baixa, s'han de llegir amb reserves. L'estiu ha generat noves ofertes al sector serveis, però la majoria dels contractes són de temporada, i al setembre, després de la ressaca de sol i platja, tocarà fer front de nou a la crua realitat, i la majoria dels pronòstics parlen d'un repunt de l'atur el segon semestre de l'any.

Bona part d'aquest nou atur podria venir del sector de la construcció, i en concret del segment de l'obra civil, especialment castigat per les retallades de les inversions públiques. Aquesta és l'anàlisi que fa l'Institut de Tecnologia de la Construcció de Catalunya (Itec) en el darrer informe Euroconstruct. Segons aquest baròmetre, si bé al conjunt d'Europa el 2011 el sector ja podria donar signes positius de creixement, a Espanya el camí cap a la recuperació serà molt més tortuós. L'explicació serà en part aquesta caiguda lliure del segment de l'obra civil, que es reduirà fins a un 25% enguany. L'Itec no espera signes positius per a la construcció espanyola fins al 2013.

Mentre l'atur creix des de Brussel·les, la Comissió Europea proposa ajornar l'edat de jubilació fins als 70 anys de manera progressiva i fins al 2060. D'altra manera, diu la Comissió, serà difícil garantir la sostenibilitat dels sistemes de pensions. Hi haurà menys gent treballant però treballarà molts més anys. Quin remei...

L'altre focus informatiu d'aquesta setmana ha estat l'aprovació del decret llei sobre el sector de les caixes d'estalvi que dibuixa un escenari ben diferent a l'actual. Així el decret —consensuat amb les caixes a través de la CECA— pretén obrir a tercers el capital d'aquestes entitats, a través de quotes participatives que aquest cop sí donaran drets polítics als inversors.

Per la seva banda, Espanya segueix en la seva lluita particular per demostrar solidesa davant els mercats. Si bé les veus europees que especulen amb una possible operació de rescat imminent no perden força, el cert és que aquesta setmana el deute espanyol ha guanyat una batalla important amb la col·locació exitosa de 6.000 milions d'euros. Encara més, la demanda per aconseguir algun dels títols que emet el Tresor va doblar l'oferta. Una altra història és l'interès que haurà de pagar Espanya per aquests diners, però això és un problema per a un altre dia.

En tot cas, esperem que per fer els càlculs de com tornar aquests diners el govern espanyol hagi estat més seriós que fent les previsions sobre l'evolució del PIB, on ha errat amb ganes. Així queda de manifest en l'estudi la Diana ESADE, en el qual l'escola de negocis ha analitzat el grau d'encert de les previsions econòmiques de diferents institucions públiques i privades. Segurament sense gaires sorpreses l'estudi conclou que ha estat el govern espanyol el que menys punteria ha tingut en aquesta diana de previsions, amb una desviació de 2,47 punts. Per contra, el primer de la classe ha estat Intermoney, seguit de FUNCAS.

El més curiós del cas és que la Diana ESADE destaca que durant els anys de bonança era justament el govern el que encertava més les previsions macroeconòmiques. I és que no té res a veure predir èxits amb predir desgràcies. El primer és molt més agraït, vaja, amb diferència.