en plural
el japó es refà per CONtINuAr sent un gran actor global
El món davant el redreçament del Japó
El Japó és una peça fonamental en l'economia mundial, i la recent catàstrofe natural obliga a interrogar-nos quant trigarà la reconstrucció i quina petja deixa en l'àmbit global
La humanitat plora per les víctimes de la catàstrofe natural que ha sacsejat el Japó, i l'economia global tem que aquest indiscutible primer actor deixi d'assumir papers protagonistes en les grans obres de les finances i el comerç mundial.
Però potser convindria remuntar-nos a abans del sisme per entendre que el Japó ja arrossegava greus problemes per mantenir-se com a jugador imprescindible en el joc econòmic, i que el que ha patit ha de servir de lliçó del que no s'ha de fer a economies com, per exemple, l'espanyola.
Àngels Pelegrín, professora d'economia japonesa a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), ens fa avinent que “el Japó, del 1990 al 2002, durant l'anomenada dècada perduda, va sofrir diverses crisis per l'esclat d'una bombolla financera i immobiliària, amb la fallida de 150 bancs, les empreses aturant inversions i les famílies començant a estalviar i ajornant el consum”. Del 2002 al 2007 un miratge semblava anunciar que el Japó sortia del malson d'una economia en estat estacionari, navegant sense rumb entre la deflació i l'atur, gràcies a la seva empenta exportadora, esperonada per la Xina, però la crisi financera de les subprime va frustrar les esperances.
La inacció va ser el gran mal del Japó, quan van anar mal dades. Com bé assenyala el director general de GVC-Gaesco, Jaume Puig, “aquests últims temps, en les accions del president de la Reserva Federal, Ben Bernanke, hem vist com no s'ha volgut fer com al Japó, és a dir, amagar el cap sota l'ala, i als EUA als bancs se'ls ha obligat a mostrar la situació real dels balanços, tot provisionant els préstecs dolents, nacionalitzant els bancs que estaven en molt mala situació i injectant capital en els que es podien salvar”. Tot això es va fer massa tard a un país en què el sector immobiliari ha sofert una crisi sostinguda de vint anys, fins al punt que ara pocs ciutadans confien en aquests valors com a eina d'estalvi. Un estremidor cas del qual les nostres autoritats econòmiques n'han de prendre bona nota.
La catàstrofe combinada de sisme, tsunami i accident nuclear ha fet témer en els darrers dies que la reconstrucció del país podria fer tornar el país a la depressió. Àngels Pelegrín reconeix que, “certament, el Japó té un deute acumulat del 200%, massa alt, i l'haurà d'augmentar per fer front a la reconstrucció, però també és cert que hi ha menys proporció de béns assegurats i que aquest immens deute públic japonès està en mans de bancs, empreses i famílies japoneses”.
El cost de la reconstrucció pot ser forassenyat, entre 86.187 i 166.000 milions d'euros, segons diferents fonts, però els pagadors són bons. Com assenyala Puig, “tot i que caldrà pagar més que quan va esdevenir el terratrèmol de Kobe, en termes asseguradors suposarà menys que els danys causats per l'huracà Katrina, i això s'ho repartiran les famílies que no havien assegurat, les asseguradores japoneses, les reasseguradores internacionals i, una part petita, les reasseguradores internacionals”. Però és que, a més, com assenyala Puig, “l'estalvi de les famílies és el més elevat del món: una família normal se'n va a més de 300.000 dòlars estalviats. Si ho haguessin de pagar només les famílies, podrien pagar tot els danys del terratrèmol amb menys del 2% dels seus estalvis”. Tampoc no hem de témer gaire sobre els terminis de la reconstrucció, si retornem al cas del terratrèmol de Kobe, quan la producció industrial només va trigar un mes a retornar als seus ritmes normals de producció i a ser un altre cop dominador del comerç mundial.
Com assenyala Àngels Pelegrín, “el caràcter del japonès és que quan planifica, en aquest cas la reconstrucció, sol ser lent, perquè vol tenir ben lligats tots els paràmetres, tenir-ho tot sota control. Un cop ho ha fet, però, el procés d'execució de les obres que s'escaiguin és molt ràpid, ja que s'han estalviat qualsevol imprevist, com ara, per exemple, la trigança a rebre ciment importat d'Indonèsia”. L'experiència relativament recent del terratrèmol de Kobe fa previsible que aquest cop l'au Fènix torni a volar encara més aviat.
fonaments.
El més important, però, és que, com assenyala la professora Pelegrín, “les relacions proveïdor-client amb els japonesos no són a curt termini, són relacions que s'estableixen a llarg termini, i es basen molt en la confiança. Pots canviar temporalment un proveïdor, perquè necessites cobrir, però no trencar-hi el vincle”.
El Japó, tradicionalment actiu en els mercats de deute sobirà, podria replegar-se obligat per les tasques de reconstrucció? L'analista Jaume Puig admet que “hi ha un clar efecte de repatriament de capitals, ja que les asseguradores han de fer calaix per pagar la reconstrucció, i aquest calaix s'estimen més fer-lo amb els béns que tenen a fora. I, és clar, hi ha hagut tensions en el mercat de divises: “Això ha fet que s'apreciï el ien i, si bé les intervencions concertades han aconseguit normalitzar la seva cotització un altre cop, el més normal és que es vagi apreciant a curt termini”.
ja no pesa tant.
De Catalunya estant, un país que havia allotjat en els millors temps el 70% de les inversions japoneses a Espanya, hom s'interroga sobre si s'alteraran les estratègies d'expansió de les grans multinacionals japoneses. Però és que potser ja fa temps que havien fet la volta a la seva estratègia a Europa i a tot el conjunt del mercat global, com apunta Àngels Pelegrín: “A curt termini no ho podem saber, però a més a llarg termini les empreses que han apostat per Catalunya i Espanya hi romandran tot i que el que és cert és que cada vegada més les multinacionals japoneses s'estimen més establir-se a Àsia i Europa de l'Est, per una simple qüestió de cost laboral unitari, de competitivitat. I si s'han dut plantes d'aquí als estats orientals d'Europa és per continuar mantenint els mercats europeus, però amb treballadors més barats i productius”.
A pocs dies de la catàstrofe, unes altres veus alarmistes temien que la decisió del Banc Central Europeu d'apujar el preu del diner es podria ajornar a causa de la variable japonesa. Un temor sense cap fonament, com assenyala Jaume Puig: “L'economia mundial creix a un ritme del 4,5%, i a la zona euro estem actualment a uns tipus reals negatius, tenim una inflació més alta que els tipus a curt termini. Els tipus d'interès, doncs, s'haurien de situar en una franja de neutralitat, del 2-2,5%, per evitar reescalfaments.
El que ha passat al Japó no té efecte, perquè no ha esdevingut en un país de molt de consum, sinó en una economia que viu de l'exportació”. A més, hem de recordar que la lliçó del que no s'havia de fer era precisament no mantenir artificialment baixos els tipus d'interès, mentre els bancs donaven crèdit al 4%, cosa que va perllongar la crisi nipona al llarg de dècades.
reassignacions.