De cap manera. A Europa i al món sencer hi ha països, sectors, indústries i universitats que tenen una gran fam de professionals ben formats com els d'aquí. Però és que aquí mateix les circumstàncies socials i econòmiques deixen al descobert una quantitat de necessitats que ningú no està satisfent, per tant hi ha una demanda clara de nous serveis, de noves empreses que es poden crear, d'un munt de coses que s'estan fent a la resta del món que aquí es poden copiar.

Doncs clar. Aquella idea que copiar és cutre ha canviat radicalment; cal observar models que estan rutllant a fora i importar-los. Privalia és una còpia i alhora un negoci molt pròsper i molt català. Per tant, cal mirar per sobre del metre quadrat en què vivim i fins i tot mirar dins d'ell perquè hi ha noves necessitats que estan sorgint també per aquesta recessió. Per tot això jo dic: “No, el futur és meu!”.

Alguns sí i altres no. Generalitzar és molt dolent i m'agradaria que deixéssim de dir una vegada per totes: les empreses van malament, els joves no troben feina... És veritat que això passa, però també hi ha empreses que ho estan fent bé, que estan innovant i s'estan arriscant, i són aquestes les que hem de mirar per treure conclusions.

Sí. El talent i una altra cosa que es diu ser un iniciador. En el mercat hi ha mitjans de producció barats, hi ha diners per iniciar empreses –continua havent-n'hi, sí!-, idees que puc copiar d'un munt de llocs i un munt d'exigències per satisfer, però hi ha un moment en què algú ha d'iniciar alguna cosa. És aquesta capacitat iniciadora la que és un bé escàs. A vegades hi ha talent, però no hi ha gent que vulgui iniciar coses.

L'iniciador és el que comença alguna cosa que no ha de ser per força una empresa. També m'agrada el mot perquè subratlla la diferència entre fer i no fer res, i aquest fer és un primer pas, és llançar-se a la piscina, potser per buscar un altre o uns altres amb inquietuds comunes. Això sí que amb les infraestructures barates de comunicació és més fàcil de fer. Perquè molts de nosaltres el que tenim és mitja idea, idees que s'estan incubant i que necessiten un altre o un caldo de cultiu per convertir-se en un negoci.

I per què no ha estat la Fox qui ha inventat Facebook? Per què no ha estat El Corte Inglés qui ha inventat Amazon? Aquest és el dilema entre invertir per millorar el que tens o per construir una cosa totalment nova que et destruirà. És impossible que una empresa tingui aquesta esquizofrènia.

Aquesta és la qüestió. Si mirem els diaris a internet que tenen èxit, hi ha The Huffington Post, que només té sis periodistes d'una plantilla de 150 persones, té 3.000 blocaires, 12.000 periodistes ciutadans i 2 milions de contribucions de lectors l'any. I hi ha Político, un diari en línia que va començar durant la campanya electoral a la presidència dels Estats Units, quan la informació política era molt important, i ha pujat com l'escuma. Són periodistes que vénen de la premsa tradicional però que utilitzen el mitjà en temps real per alimentar la xarxa de manera constant.

Podríem discutir sobre qui considerem professional i qui no. Però, a les revoltes del nord d'Àfrica, la informació de primera línia ens ha vingut per ciutadans que pengen una foto o un vídeo a internet. A vegades el periodisme ciutadà és l'únic que hi ha.

Però és que la innovació sempre ve de l'extrem. Als marges sorgeix aquella innovació que ve a resoldre situacions límit que una empresa massiva no pot resoldre i després, a poc a poc, dels marges arriba al centre. És cert, avui no distingim entre el productor i el consumidor d'informació, tothom que ho vol, escriu, però això és fantàstic, perquè potenciarà l'analitzador, l'editor, el seleccionador.

És cert. Hi ha capçaleres de diaris que em mereixen un respecte i el mateix dic de professionals que admiro, que al cap i a la fi és una marca personal. Però ha deixat d'agradar-me la marca quan és una sobre estructura de característiques racionals i emocionals creades a propòsit per un gabinet de consultors perquè un producte es vengui més. Ja no tenim ni temps ni diners per crear capes artificials d'embelliment entre el producte de consum i la persona. Dediquem-nos a fer coses que valguin la pena, dediquem-nos a pagar més els nostres empleats i dediquem-nos a fer sistemes de producció més sostenibles. Gastem en això els diners i no a embellir.

Els dissenyadors i tots els publicitaris, amb els quals he treballat durant trenta anys, han de pensar què poden fer de més intel·ligent, de més útil per a la societat, l'educació i les coses realment que importen.

Per exemple el consum col·laboratiu. És a dir, què puc fer en comptes de comprar? Puc llogar, reutilitzar, reparar... Aquesta serà una àrea on serà importantíssima la innovació i on hi ha desenes d'empreses per muntar.

Ajudarà a la transparència si l'utilitzo d'aquesta manera, però també pot generar confusió. La pel·lícula Inside job demostra que la transmissió electrònica de les dades també pot ser un mecanisme desastrós com ha estat en la crisi financera. Per tant, depèn de l'ús. Però si internet serveix perquè un producte que estic a punt de llençar sigui or per a tu, i ho multipliquem per milions de persones, això no sé si és transparència però sí és eficàcia.

Una de les tendències és l'especialització, la creació de subxarxes on hi ha gent amb interessos comuns. Això és una font potencial de relacions professionals, de consultors o de proveïdors. Però, no ens enganyem, això ha passat sempre: som éssers gregaris i sempre hi ha hagut gent que s'ha associat per discutir sobre coses en comú i sempre hi ha hagut gent interessada a parlar amb aquests col·lectius. Internet és un accelerador i un simplificador de les comunicacions.

Jo només ho veig com una oportunitat. Aquest moment del món demostra diverses coses i una és que sols no farem res. Un de sol, tancat en un despatx, no crearà el nou Google. Cal que mitges idees xoquin per crear coses noves, i això es fa buscant altres persones, explicant el que fem i regalant en moltes ocasions el que fem...

Aquesta és una visió, i jo també sóc optimista. Ja no estem en els temps de Mad Men, que van ser moments fascinants. De l'època en què els fabricants produïen i la gent corria a comprar vam passar a l'època en què manava el màrqueting i la distribució. Ara hem entrat en una altra en què mana el consumidor, i no és parlar per parlar. És una revolució copernicana, el consumidor compra el que vol, opina, redistribueix, censura, protesta..., però les eines són per a tothom, hi ha empreses que ho estan fent molt bé. Als Estats Units hi ha companyies punteres que han ofert als seus empleats un canal a Twitter per contestar els consumidors. Tota una empresa a través dels seus treballadors està en contacte amb els clients. Digui'm quin anunci millora això?

És inevitable. Ja l'hem perdut i no podem fer-hi res. Podràs formar aquestes persones però els hauràs de donar la capacitat de parlar. És una pèrdua de control en el sentit que has de fiar-te'n i que estàs obligat a donar respostes adequades, però a canvi en cadascun dels twitts tens una possibilitat de fidelització.

Aquest és el resultat net de tot això. Ja no hi ha tanta manera d'amagar. Però la possibilitat de contactar en directe amb els públics que tu vols és extraordinària.