La ressaca de la reforma constitucional i els esdeveniments posteriors ens permeten posar algunes coses en clar d'un procés precipitat i infructuós que amenaça de destruir el tan elogiat consens constitucional.

El president Zapatero, en un darrer esforç per ser recordat com el reformista que va consolidar les bases per a la recuperació, ha decidit mostrar obediència al diktat europeu. Té cap altra sortida? Només les condicions imposades per Alemanya i el BCE poden explicar la urgència i precipitació de la reforma. Tanmateix, els principals actors de la maniobra política han insistit a dirigir l'atenció a la necessitat de calmar els mercats financers. Segur? És estrany tranquil·litzar els mercats financers amb una mesura que no entrarà en vigor fins a l'any 2020, quan aquests es rebreguen diàriament amb qualsevol rumor o especulació sobre les expectatives econòmiques de curt termini. De fet, hem vist com els mercats han entomat la reforma amb total indiferència i amb caigudes en l'Íbex en la mateixa línia del que hem anat observant durant l'agost.

Si no es tractava de calmar els mercats, qui era l'autèntic destinatari d'una maniobra tan desesperada? En primer lloc, el BCE, que ha decidit comprar deute espanyol a llarg termini i que, per tant, necessita garantir l'operació davant dels ulls crítics de molts funcionaris i dirigents europeus que veuen amb desconfiança aquesta intervenció. Per una altra banda, una Angela Merkel que té cada dia més problemes per convèncer els alemanys de la necessitat de posar fre als problemes econòmics del sud. Els mals resultats electorals del partit de la cancellera fan cada cop més necessari oferir sacrificis d'un sud posat en cintura.

És per aquests motius que el diktat europeu, que manté l'economia intervinguda des del maig del 2010, ha decidit ara intervenir també la política. La reforma inhabilita els irresponsables espanyols per al disseny de la política fiscal. I la desconfiança que implica l'exigència de l'equilibri pressupostari per la via constitucional també inclou el PP. No seria necessari si Europa confiés en la gestió del més que probable govern de Mariano Rajoy. En definitiva, la reforma deixa el Regne d'Espanya sense política econòmica: sense sobirania monetària i amb el braç de la política fiscal lligat a l'esquena. De veritat això no mereix una consulta popular? De veritat pot pactar-se sense els partits que poden garantir l'estabilitat política en absència de majories absolutes?

Aquesta reforma exprés, però, deixa al descobert que la sagrada carta magna, portadora de totes les bondats amb què ha estat beneïda Espanya en les darreres tres dècades, podia ser modificada amb lleugeresa. Això té els seus avantatges. Aviat escoltarem que el pacte fiscal és inconstitucional..., però difícilment es podrà defensar la invulnerabilitat del pacte del 78. Aviat escoltarem que la diferència entre l'una i l'altra és la urgència i supervivència econòmica d'Espanya..., ja que per a Catalunya el pacte fiscal també és urgent i necessari per a la seva supervivència. A més a més, com deia Heribert Barrera, tenim pressa.