Gran angular

món

El deute grec i la cooperació

La nostra generació ha viscut problemes de crisi financera i deute extern de països en desenvolupament en diferents moments: les crisis llatinoamericanes de deute dels anys vuitanta del segle passat amb el dificultós període d'ajust 1982-87, la crisi de Mèxic del 1994, la crisi del sud-est asiàtic del 1997 –que es va estendre des de Tailàndia–, la crisi del Brasil del 1998 –que va seguir a la crisi del ruble rus– i el corralito argentí del 2001 són alguns exemples ben coneguts.

Al que fins ara no estàvem acostumats és que els problemes del deute extern tinguessin com a protagonistes països desenvolupats, si exceptuem la crisi de la bombolla immobiliària del Japó dels anys noranta, que encara s'arrossega però que no té projecció internacional pels alts nivells d'estalvi interior que caracteritzen l'economia japonesa.

Ara estem, però, en aquesta situació excepcional. La crisi econòmica que va començar el 2007 amb l'esclat de les subprime nord-americanes i la fallida de Lehman Brothers ara fa tres anys, el 15 de setembre del 2008, va desencadenar una crisi econòmica i financera global de la qual no hem sortit i que ha contaminat, sobretot, la banca internacional i els països rics creant una economia mundial a dues velocitats: els països fins ara poderosos, que creixen poc i que s'endeuten per poder continuar mantenint els nivells de vida i serveis públics als quals s'havien acostumat, i els països emergents, que encara que el 2010 van haver d'afrontar el col·lapse del comerç mundial estan mantenint taxes de creixement apreciables amb, sobretot, els BRIXS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica) al davant de tot (amb poder un creixement més moderat per Rússia).

Per salvar els bancs afectats per la crisi de Lehman Brothers i els seus efectes en cadena, els grans països no han tingut més remei que acudir a rescatar els seus grans bancs per evitar la fallida col·lectiva de tot el sistema financer, atacat per la manca de confiança dels inversors i dipositants. Alemanya ha dedicat 656.000 milions d'euros a ajudar amb subvencions, garanties i crèdits els seus bancs afeblits per la crisi. Els Estats Units, 550.000 milions; el Regne Unit, 208.600; Suècia, 150.225; Espanya, 129.404; Finlàndia, 50.000; Itàlia, 40.000, i França, 33.000.

El problema que en aquest temps s'ha produït no ha quedat, però, limitat a la banca, perquè la crisi financera ha creat una crisi econòmica i els estats que han vist reduir els seus ingressos fiscals com a conseqüència de la caiguda de l'activitat econòmica han mirat de reanimar l'economia i mantenir el nivell de serveis i inversions públiques que tenien abans de la caiguda d'ingressos, amb un exercici molts cops desorbitat de despesa pública.

És en aquest context global que el problema del deute grec s'ha convertit en paradigmàtic, amb l'agreujant que Grècia forma part de l'àrea de l'euro i, per tant, la resta dels països de l'eurozona no poden veure amb indiferència que Grècia estigui al límit de la fallida, per més que Grècia només representi un 3% de l'economia del total dels disset països que formen part de l'anomenada zona euro.

En aquest context, tant la Unió Europea com el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional han hagut d'intervenir per una senzilla raó: l'euro suposa actualment més del 25% de les reserves mundials de divises i ningú es pot permetre –començant per la Xina com a principal creditora internacional per la seva immensa capacitat exportadora- deixar que la crisi grega motivi un efecte dominó i arrossegui Irlanda, Portugal i qui sap si Espanya i Itàlia, o fins i tot França.

Per Europa la caiguda de Grècia i una eventual sortida de la zona euro suposaria un dur revés polític perquè, com se sap, i malgrat que l'eurozona no sigui una unió econòmica sinó només una unió monetària, l'euro és un dels símbols de la UE actual. Pels bancs francesos i alemanys que han prestat a Grècia, la fallida grega o la quitança per un 50% del valor del seu deute seria un revés molt gran difícil d'absorbir.

A la vetlla de l'assemblea anual del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial, que es farà a Washington aquests propers dies, i atesa la debilitat de l'economia mundial, en possible recaiguda, la cooperació europea i la cooperació internacional s'han d'esforçar per no “deixar caure” Grècia. Davant d'aquesta evidència, el Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu han canviat les seves maneres de fer per evitar la caiguda i demanen a Atenes que faci els deures per tal d'aconseguir–ho.

La difícil equació hel·lena

L'economia grega està en caiguda lliure. El 2009 va perdre un 2%; el 2010, un 4,5%, i aquest any la Comissió Europea ha estimat que tindrà un creixement negatiu d'un 3,5%. Això s'ha acompanyat d'un augment de l'atur que, si el 2008 era d'un 7,7%, el 2011 arriba al nivell del 15,2%. El dèficit públic, que el 2008 era d'un -9,8%, el 2009 va arribar al -15,4% i el 2010 es va situar en el -10,5%, aquest any i el proper –malgrat els esforços fiscals que s'ha marcat el govern de Papandreu– se situarà entorn del 9,5%. El deute públic extern, que el 2007 suposava un 105,4% del producte interior brut grec, arribarà el 2011 al 160% del PIB a conseqüència que els dèficits de cada any han obligat a prendre noves mesures, i cada cop més costoses, per l'alça de la prima de risc. Tot això defineix una situació molt complicada que explica els dubtes econòmics que la situació grega suscita. Sort que les declaracions de Merkel i Sarkozy donant suport als esforços del govern de Papandreu serveixen per internacionalitzar una crisi que Grècia per si sola no podria afrontar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.