editorial
La por anima el federalisme fiscal
Es diu Unió Europea, però ni la denominació ni els successius tractats que s'han firmat proclamant la voluntat de crear una àrea econòmica i política amaguen que en el fons els estats membres se sentien molt còmodes no anant gaire més enllà del que abans, amb més exactitud, en deien el mercat comú europeu. Garantir la lliure circulació interna de les mercaderies i els serveis era l'objectiu principal, mentre que la unió econòmica era –és- un concepte buit de contingut, amb vint-i-set polítiques fiscals diferents. Una independència fiscal gairebé absoluta -amb l'excepció dels mínims impositius en els impostos indirectes, existents no en funció de la coherència econòmica sinó per evitar competències deslleials entre estats- que es va mantenir fins i tot en el grup de països que van adoptar com a moneda comuna l'euro, un salt que convertia aquesta zona en alguna cosa més que una mera aliança duanera.
Les turbulències que afecten els deutes públics d'aquests estats els han convençut que això d'una sola moneda i disset polítiques pressupostàries i fiscals no s'aguanta, i ja s'estan fent els primers passos per introduir la convergència en l'impost sobre societats. I augmenten les veus que reclamen un autèntic govern econòmic europeu -o, almenys, de la zona de l'euro- amb capacitat de crear impostos i no només d'intentar coordinar els estatals. La por al fracàs de l'euro està ressuscitant un esperit federal europeu que estava present en les actes fundacionals de les comunitats europees però que en la pràctica no existia. Després de la renúncia a la sobirania monetària que va caldre per adoptar l'euro, els estats s'estan preparant per renunciar a la sobirania fiscal i política per por al desastre.
Infraestructures eficients
Els darrers anys hem assistit a una cursa a gran velocitat per veure quina nació, comunitat autònoma o administració construïa més i més grans infraestructures. Autovies -poques a Catalunya-, grans obres destinades a la cultura –que sempre queda bé–, aeroports, etc., han acaparat les pàgines de la premsa, la ràdio i la televisió a l'hora de les inauguracions. Han calgut quatre anys de forta crisi perquè els experts i altres persones sensates es preguntessin si era eficient l'obra, si existia de debò un pla de viabilitat econòmica. Però després del que està passant darrerament, sembla que algunes administracions, com el Ministeri de Foment, encara no hagin despertat de la festa dels darrers anys. Així, aquesta setmana hem tingut la confirmació llargament esperada que el corredor del mediterrani serà una prioritat per Europa per al futur. Però la sorpresa ha estat majúscula. Espanya no proposa un eix, ni dos, sinó cinc, amb un cost d'uns cinquanta mil milions d'euros. Però no repetim cada moment que estem en crisi i que cal ser molt eficient en les noves infraestructures de cara al futur?
La proposta del govern central només s'entén sota un prisma de campanya electoral. O no. Perquè si s'ha construït un sistema radial impressionant de trens d'alta velocitat per a passatgers per a arreu de l'Estat, per què no es poden posar en marxa també diversos corredors per a mercaderies per a tota la Península? Davant d'això, la notícia d'acceptar l'eix mediterrani com a prioritat és una bona notícia per a Catalunya, però el calendari i el finançament el decidiran, com sempre, a Madrid.