Tot i que l'economia ja ha jugat un paper important en la campanya electoral, serà durant els propers mesos quan veurem quines són les prioritats del nou govern. Els nous responsables de la política econòmica no podran perdre ni un instant a posar en marxa noves mesures que ajudin a redreçar la situació actual. La llista de problemes als quals s'enfronta l'economia espanyola no és gaire diferent del de moltes altres economies desenvolupades: la reducció del dèficit i del deute públic, l'elevada prima de risc, la reestructuració del sistema financer i una economia estancada amb un elevat nivell d'atur, però la intensitat de la crisi a Espanya està sent molt superior al que s'esperava no ja a final del 2008 sinó fa només alguns mesos. En tot cas, la meva opinió és que d'aquests quatre problemes, el primer que cal afrontar, però probablement també el de més difícil solució, és el de la creació d'ocupació.

Durant la primavera d'enguany, Samuel Bentolila i Luis Garicano van publicar al bloc de Fedea “Nada es Gratis”, un gràfic esfereïdor que il·lustra la magnitud de la tragèdia actual. Arran de la recent publicació de les dades de l'Enquesta de Població Activa corresponents al tercer trimestre del 2011, he replicat aquest gràfic que mostra la destrucció acumulada d'ocupació respecte al nivell màxim d'ocupació en l'etapa d'expansió prèvia durant de les tres recessions que ha experimentat l'economia espanyola en els últims trenta anys. Tal com es pot veure al gràfic, la velocitat amb què s'ha destruït ocupació en la crisi actual ha estat clarament superior a la de les crisis anteriors. Durant la recessió que va començar el 1976 van trigar 9 anys (36 trimestres) fins a aconseguir frenar la caiguda de l'ocupació. En aquest moment s'havien destruït 1.800.000 llocs de treball, és a dir, un 14,3% del nivell inicial. En la recessió que va començar el 1991 la destrucció d'ocupació va acabar després de 10 trimestres (és a dir, menys de 3 anys), amb una pèrdua d'una mica més d'1 milió de llocs de treball (un 7,9% menys de l'inici de la crisi). Actualment ja hem acumulat 16 trimestres, amb una destrucció de 2,350,000 llocs de treball, un 11,5% del nivell aconseguit al principi de la recessió. Aquesta velocitat de destrucció d'ocupació és molt superior en relació amb les dues recessions anteriors, però si mirem què ha passat als països del nostre entorn encara trobem algun signe d'optimisme. Tot i que la nostra taxa d'atur pràcticament triplica la de l'economia italiana, la nostra taxa d'ocupació és superior a la italiana i se situa relativament a prop de la taxa d'ocupació francesa. També s'han dut a terme algunes reformes que es consideraven necessàries, tot i que, com ja vaig apuntar en aquestes mateixes pàgines fa uns mesos, han estat reformes parcials i clarament insuficients. Un exemple d'aquesta incapacitat va ser la reforma de la negociació col·lectiva, en què la manca de consens dels agents socials no va permetre abordar de ple un dels principals reptes del nostre mercat de treball. Cal, doncs, que el nou govern aprofundeixi en aquestes reformes que facin que el nostre mercat de treball tingui un funcionament molt més proper al de les economies del nostre entorn, de manera que l'evolució dels nostres nivells d'ocupació siguin molt menys sensibles a les variacions del cicle econòmic.

Per acabar, i pel que fa a l'altra cara de la moneda, l'atur, hem d'assumir com a societat que una part important dels aturats ho tindran molt complicat per tornar a trobar feina, fins i tot en un context de recuperació de l'activitat econòmica. La identificació d'ocupacions amb una elevada demanda per reposició (és a dir, derivada de l'envelliment i posterior jubilació dels treballadors que actualment les desenvolupen), junt amb accions formatives específiques per a cada aturat, són les úniques vies que podrien ajudar a millorar la seva ocupabilitat. Esperem que el nou govern tingui èxit a l'hora de combinar les polítiques d'oferta esmentades amb aquestes altres polítiques d'activació laboral per tal que la creació de llocs de treball sigui tan ràpida com ho ha estat la seva destrucció.