La reforma del mercat laboral i com cal activar l'accés al crèdit per a les empreses són dos dels protagonistes principals del debat econòmic i polític en la crisi actual. Tot i que podria semblar que són aspectes relativament independents, hi ha una clara vinculació entre totes dues.

Tant la contractació com l'acomiadament són decisions d'inversió en què l'empresa ha d'invertir fons avui per generar o estalviar diners en el futur. Per tant, com tota decisió d'inversió, es veuen afectades per la capacitat de finançament de l'empresa.

Posar fi a la dualitat entre treballadors fixos i temporals en el mercat de treball hauria de ser un dels objectius prioritaris per als pròxims anys. La introducció dels contractes temporals a l'Estat espanyol van començar l'any 1984. Aleshores es va plantejar com una mesura transitòria per generar ocupació en un moment puntual. Malauradament, la mesura transitòria es va convertir en permanent i ha acabat generant un mercat dual (fixos i temporals).

Els contractes temporals són massa precaris, dificulten l'estabilitat laboral i també la formació a dins de l'empresa. Al capdavall, la flexibilitat que permeten els contractes temporals acaba sent molt costosa en termes de productivitat. Simultàniament, els contractes permanents són excessivament rígids, i distorsionen els incentius de les empreses a l'hora de contractar i renovar els contractes laborals.

Aquesta dualitat està, a més, vinculada amb el finançament empresarial. Fa uns anys, vaig fer un treball en col·laboració amb Andrea Caggese, (professor de la Universitat Pompeu Fabra) en què mostràvem com tots aquests efectes s'amplifiquen per la crisi i, en particular, per les restriccions al crèdit.

En primer lloc, les empreses amb menys accés al crèdit contracten una proporció més grossa de treballadors temporals. Aquest és un efecte molt intens, marcat per la política de contractació de les empreses quan creixen. Les empreses amb problemes d'accés al crèdit prefereixen contar amb un marge més alt el nombre treballadors temporals i deixar passar la possibilitat de ser més productives per tal de guanyar en flexibilitat.

En segon lloc, la volatilitat de l'ocupació en aquestes empreses acaba sent més gran. Això és degut, en part, a les característiques d'aquestes empreses, però també al tipus de contractes que utilitzen.

Finalment, el tercer efecte rellevant és que la volatilitat de l'ocupació temporal en relació amb la volatilitat de l'ocupació fixa és més gran en les empreses amb un accés pobre al crèdit.

En les empreses que estan subjectes a restriccions financeres, els llocs de treball temporals encara són més precaris, però en termes relatius, els treballadors fixos es troben paradoxalment més protegits pel fet que la indemnització per motius d'acomiadament és particularment costosa en moments en què els fons propis escassegen i no hi ha manera d'aconseguir cap finançament.

Tot i que les diferències entre llocs de treball fixos i temporals són més manifestes en el moment de l'acomiadament, les restriccions financeres afecten el comportament de les empreses, particularment en el moment de la contractació.

Els costos potencials d'acomiadaments futurs són els que fan que les empreses amb un accés pobre al crèdit contractin més treballadors temporals i que no els transformin en fixos.

El tipus de contractació que hi haurà al futur dependrà de la regulació, de les institucions laborals i, de la mateixa manera, de les expectatives de finançament de les empreses. La dualitat del mercat de treball i la regularització del mercat financer no són factors que calgui resoldre “per a la propera crisi” sinó per posar les bases del creixement futur.