Els industrialitzadors catalans moderns han actuat, en molts casos, fora, i lluny, de Catalunya. Només cal pensar en els conservers catalans de Galícia, els industrials surotapers de Portugal, els constructors d'obra pública dels Estats Units, Mèxic, l'Uruguai o Xile, els editors catalans argentins o mexicans, els empresaris catalans de París, la fàbrica Fortuny de Venècia o alguns hotelers d'Austràlia.

El cas de Cuba té un gran interès, car les relacions econòmiques, i culturals, entre Catalunya i Cuba foren molt intenses (i molt diverses). En el balanç de l'economista Joan M. Ferran i Oliva, es calcula que, en 150 anys (1780-1930), uns 50.000 catalans del Principat emigraren a Cuba. Just els mateixos anys de la primera industrialització moderna catalana (la de la màquina de vapor, el ferrocarril, el llibre de butxaca, la higiene pública i l'inici de la revolució agroalimentària).

D'entrada, els emigrants catalans que comencen a arribar a Cuba en les darreres dècades del segle XVIII es troben amb una societat colonial molt estructurada, dirigida militarment per l'exèrcit espanyol i basada (com, per exemple, el sud dels Estats Units) en una economia de plantació amb treballadors esclaus o alliberats que segueixen treballant en condicions duríssimes. Els emigrants catalans van treballar, fonamentalment, en el petit comerç on es venia de tot: queviures, roba, sabates, ferreteria... Però també en el comerç majorista (inclòs, a l'inici, el d'esclaus, com feien, britànics, holandesos, etc.), la navegació (de cabotatge i transatlàntica), els ferrocarrils, l'ensenyament, la sanitat, el periodisme i en la creació i transformació d'indústries modernes. Vegem-ho.

La indústria sucrera era la més important. Les grans fàbriques i els ingenis (els ingenios) eren de la segona meitat del XVIII i eren mogudes per la força animal. Els catalans (i, d'altres, com ara els nord-americans) van introduir les màquines de vapor a partir del 1840 als ingenis, que passaren a dir-se ingenis centrals o, senzillament, centrals. Un dels més importants, creat el 1846 per Josep Baró Blanxart a la regió de Matanzas, esdevingué, a partir del 1883, i amb Joaquim Gumà, una fàbrica amb la capacitat de produir 5.000 tones de sucre després de cada collita. La transició, però, no fou ràpida: el 1890, dels 11 ingenis de Salvador Samà, només 3 eren centrals.

La indústria sucrera va empènyer el ferrocarril i la navegació a vapor. El primer ferrocarril de l'Estat espanyol no fou el Barcelona-Mataró, del 1848, sinó l'Havana-Bejucal, del 1837; fou el setè del món. Les primeres línies de ferrocarrils catalans van tenir un origen cubà. La Companyia Transatlàntica, la gran naviliera de l'estat espanyol, va ser fundada el 1850 a Santiago de Cuba.

La fabricació de begudes (cerveses, gasoses, etc.) fou important. La més coneguda és el rom. El rom catalanocubà que ha entrat a la història és el Rom Bacardí. El 1862, Facund Bacardí i Massó va aconseguir, col·laborant amb Joseph-Léon Boutellier, un rom blanc destil·lat, suau, filtrat d'impureses amb carbó, que esdevindria una referència mundial.