És clar. Pensi que el sistema no t'ajuda ni a identificar els teus talents ni a trobar les activitats més adequades. I en la recerca d'una feina amb què guanyar-se la vida, acabem treballant en coses que a vegades no ens satisfan. D'altra banda, l'estat del benestar que hem construït condueix a provocar que la gent no es queixi però que tampoc estigui contenta, segurament perquè ens hem acostumat a pensar que la motivació es basa a fer les coses d'una manera fàcil i sense esforços. El camí curt no dóna satisfacció.

Hi ha tres elements que se solen donar en les persones que estan bé. El primer element és percebre que hi ha raons poderoses per fer les coses, que allò que fas té sentit. Cada persona té les seves raons. Després ha d'haver-hi una correlació important entre els meus talents i habilitats naturals i les coses que faig. I com que aquesta vinculació no és freqüent, això és una de les principals causes de malestar a la nostra societat. La persona no se sent productiva, no sent que aporta alguna cosa a una societat que, a més, t'ho acaba tornant amb reconeixement i èxit.

Certament hi ha gent que valora el que fa si algú altre li ho diu. Però penso que té més recorregut quan un mateix se sent recompensat. És el nostre judici sobre els nostres actes el que realment alimenta la nostra satisfacció. De fet, hi ha un consens cada vegada més important que el que realment importa són els factors interns de la persona i no tant els externs. I això ho perceben les empreses capdavanteres, com ara les tecnològiques, que saben que només poden retenir el talent amb propostes estimulants. I aquest és el tercer element que intervé en la satisfacció personal: que allò que facis suposi un determinat repte, que impliqui un pas endavant. Sembla que si el que fas té un sentit per a tu, si casa amb les teves habilitats i si implica un repte, això ens fa més feliços. Per tant, aquelles velles teories del pal i la pastanaga per motivar la gent s'ha superat.

Una de les lliçons per a la gestió dels recursos humans és que cada persona és diferent i que gairebé s'ha de fer un vestit a mida de cada treballador: allò que motiva una persona pot no motivar l'altra. Motivar és cada vegada més complicat i cada vegada està més centrat en la realitat de la persona. En aquests moments hi ha una idea força revolucionària que dóna per morta tota la teoria sobre el lideratge i la motivació d'equips de treball. Ara el focus està en la motivació individual, perquè en la mesura que sigui possible cada membre se senti bé i productiu; això és la força que fa que l'equip funcioni i pugui abordar amb més garanties d'èxit la tasca encarregada.

Efectivament, però depèn més de la voluntat individual de canviar. Una persona impermeable pot tenir fins i tot processos involutius. Si la pregunta és si puc fer alguna cosa per millorar la meva motivació, sí, perquè és una habilitat de la intel·ligència emocional que es pot entrenar i corregir.