Des de l'esclat de la crisi econòmica la política econòmica imposada a Europa per l'eix Merkel–Sarkozy ha basat la seva estratègia en les anomenades polítiques d'austeritat. S'argumenta que cal recuperar, a base de retallades -en diuen ajustaments, que sempre queda millor- i, per tant, de reduir despeses, la confiança dels mercats. A hores d'ara, és evident que aquests no atenen a les súpliques dels governs, un cop fets gran part dels deures.

L'encesa polèmica sobre si el que cal és adoptar una posició més relaxada com la dels Estats Units o més contundent en la reducció dels dèficits i deute acumulat com és el cas d'Europa ve de lluny, des de molt abans d'aquesta crisi, des del segle XIX. L'evidència històrica d'aquestes dues visions contraposades dóna de vegades la raó a les tesis dels primers i de vegades a les tesis dels segons i, per tant, és un debat en el qual partidaris d'un i l'altre bàndol, amb destacats economistes a cada cantó, posa de manifest la dificultat per donar la raó a una posició i, el que és pitjor, trobar la sortida de la crisi.

El president espanyol, Mariano Rajoy, va afirmar recentment, en ser investit doctor honoris causa en Dret per la Universitat Sergio Arboleda de Bogotà, que la “recepta d'èxit imbatible” en una acció de govern és conjugar reformes econòmiques amb justícia social i aplicar alhora “transparència, rigor i austeritat en el govern de la cosa pública”. Analitzem aquestes paraules que podien haver estat pronunciades per qualsevol altre líder polític europeu.

Tots som conscients que calien reformes econòmiques perquè empreses, ciutadans i mercats poguéssim entreveure un projecte econòmic sòlid, després del fracàs del model espanyol basat en el sector immobiliari i el fort endeutament.

Conjugar reformes econòmiques amb justícia social vol dir que les reformes han de ser compatibles amb la igualtat social i d'oportunitats, amb l'Estat del benestar, la disminució de la pobresa, la millora en la distribució de la renda, els drets dels treballadors, etc. Tota una sèrie de coses a les quals en sentit ampli anomenem equitat. No sembla pas que avui la tendència vagi en aquesta direcció. Dia rere dia els ciutadans ens despertem amb noves sotragades pel que fa a la pèrdua de drets bàsics, amb apujades d'impostos, amb l'amnistia fiscal del diner no declarat –ull! perdó, una regularització de rendes i actius-, al “petit esforç” que representa pagar més per la sanitat i l'educació. Hem perdut ja el compte del degoteig de retallades.

Però és la via de la transparència, el rigor i l'austeritat l'única o la millor via per sortir de la crisi com diu Rajoy? Transparència sí, rigor, si no és excessiu, potser també. Vegem el tercer element, l'austeritat. Austeritat vol dir, segons el diccionari, la qualitat d'aquells que viuen, obren i jutgen d'una manera rígida, severa, estricta i que implica sacrifici i rigor. Econòmicament l'austeritat es podria traduir en equilibri pressupostari a llarg termini, és a dir, no gastar de mitjana per sobre del que s'ingressa. I com es restableix l'equilibri pressupostari? Una possible solució seria la d'ingressar més, cosa que no requereix austeritat, però que ara com ara sembla difícil. Si l'economia no funciona, si els mercats no veuen la voluntat política comuna d'accions coordinades, si no hi ha una agenda europea i només agendes nacionals en contradicció hi haurà menys ingressos i més dèficit. Una altra solució seria ser més eficients, capaços de produir la mateixa quantitat de béns i serveis a menor cost o més béns i serveis al mateix cost, cosa que tampoc té res a veure amb l'austeritat.

Totes dues fórmules tenen a veure amb l'eficiència, amb la millor utilització dels recursos, és a dir, utilitzar bé les despeses, mentre que l'austeritat només té a veure amb reduir les despeses.

No deu ser que hem confós austeritat amb el necessari equilibri que tota economia ha de trobar entre eficiència i equitat?