Semblava que després del canvi de govern a l'Estat francès, el nou president intentaria introduir en el debat la necessitat d'adoptar més mesures orientades a reactivar l'activitat econòmica a la Unió Europea. No sembla, però, que fins ara el discurs europeu hagi canviat el més mínim respecte al que ja ens hem acostumat a sentir durant els últims mesos.

Amb una prima de risc altre cop en màxims històrics des de l'adopció de l'euro, sembla que d'aquí a poc tornarem a tenir més puges d'impostos i més retallades de despesa pública. De fet, si bé és cert que el Tresor espanyol ha aconseguit cobrir sobradament les seves necessitats de finançament, els tipus d'interès que ha calgut pagar són clarament superiors als de només fa uns mesos. És clar que les tensions en els mercats secundaris del deute han acabat pressionant a l'alça l'interès de les emissions primàries, que en l'última emissió de lletres a un any va superar el 5%. En aquest context, tot i que el tipus mitjà és de prop del 4,5%, el cost que actualment representa el pagament d'interessos sobre el pressupost públic és excessiu. Per aquest motiu, torna a aparèixer la necessitat d'aconseguir alliberar recursos per tal d'amortitzar deute i anar reduint la càrrega que representen els interessos. Així doncs, més augments de l'IVA, més retallades dels sous dels treballadors públics, copagament per la utilització de serveis públics, augments en les taxes, etc., semblen inevitables.

Però què més s'està fent per sortir de la crisi? Entre els nostres governants s'ha implantat la teoria que n'hi haurà prou d'afavorir una devaluació interna acompanyada de reformes estructurals perquè després d'un període d'ajustament (i patiment) l'economia es reactivi per ella mateixa. La idea és que com que no es poden dur a terme devaluacions del tipus de canvi que permetin fer més atractius els nostres productes per a possibles compradors exteriors, cal que l'ajust es faci a través de reduccions dels preus i, per aconseguir-ho, cal reduir els costos de producció, és a dir, salaris i marges.

El cost principal d'aquesta política és que la reducció de salaris s'acaba traduint en una gran davallada de la demanda interna, que es tradueix en una destrucció important de llocs de treball i, per tant, d'un fort augment de l'atur. Però des del meu punt de vista, a més, hi ha un alt risc que aquesta política no acabi tenint efectes positius a mitjà termini per dos motius. En primer lloc, per què per tal que funcioni és necessari que els principals països competidors no adoptin una política semblant, ja que si aquest és el cas, tots els esforços resultaran inútils perquè els guanys relatius en termes de costos no es produiran. En altres paraules, no aconseguirem que els nostres productes siguin més barats que els dels competidors per als compradors estrangers. En segon lloc, la meva segona objecció, però, es basa en la constatació (tal com he dit anteriorment en aquestes mateixes pàgines) que avui en dia els diferencials en els preus dels productes no són els principals factors que determinen l'èxit del sector exportador.

Al Butlletí Econòmic del Banc d'Espanya de maig del 2012 s'hi ha publicat un estudi fet per Enrique Galán i César Martín en què analitzen els determinants de l'èxit de les empreses exportadores espanyoles. La seva principal conclusió és que les empreses amb més nivells de productivitat són les que aconsegueixen mantenir amb més probabilitat unes relacions comercials estables amb l'exterior. Sembla, doncs, que el que és important és la capacitat d'innovar i d'oferir productes amb un alt valor afegit i no tant, productes amb un cost reduït.

En el gràfic adjunt s'hi mostra, d'una banda, l'evolució dels nivells de preus relatius entre l'Estat espanyol i la mitjana de la UE pel conjunt de béns i serveis produïts a l'Estat espanyol i, de l'altra, pel conjunt de béns i serveis consumits per una llar típica espanyola. Com es pot observar, el 2011 els preus dels productes consumits per una família eren un 7% més barats a l'Esta espanyol que la mitjana de la UE-15 deu anys abans, el 2001, i els mateixos productes eren gairebé un 20% més barats a l'Estat espanyol. S'ha produït, per tant, una certa convergència en els nivells de preus espanyols cap als europeus, tot i que la tendència es frena clarament a partir del 2009: és la conseqüència de les polítiques orientades a afavorir la devaluació interna (reducció de salaris i reducció de preus), però fixem-nos que es tracta d'un procés molt lent.

Durant aquests tres anys, no s'ha aconseguit ni tan sols una millora d'un punt percentual en els preus relatius. En canvi, és important destacar que els nivells de preus relatius dels béns i serveis produïts a l'Estat s'han mantingut pràcticament constants durant el període analitzat mentre que el nombre d'exportacions va créixer a taxes interanuals prop d'un 7% entre el 2001 i el 2007. Aquestes dades reforcen, per tant, el meu argument que mantenir sota control l'evolució dels costos laborals i els preus és una condició necessària però no suficient per sortir de la crisi. Cal, doncs, fomentar de veritat la internacionalització de les nostres empreses i ajudar-les a canviar la manera en què organitzen la producció i la manera com promocionen l'activitat.

Una altra dada: segons l'Enquesta sobre l'ús de les tecnologies de la informació i comunicació (TIC) i del comerç electrònic 2011/12, publicada per l'INE el 25 de juny, només un 15% de les empreses espanyoles van vendre els productes a través del comerç electrònic.