Les noves escumes s'obren camí
En cinc anys, la cervesa artesana catalana ha passat de no existir a ser una realitat en expansió, amb 15 empreses i 70 marques
Petits cellers miren d'obrir-se pas en el mercat local i, si pot ser, vendre a l'exterior
“Ara, a l'hoteleria la segmentació per preu i tipus de client és radical”
“La crisi afavoreix la creació de marques, com a l'Argentina”
Són encara una part minúscula (0,01%) d'un mercat disputat i dominat per poques empreses. Però, en tan sols cinc anys, quinze empreses catalanes han fressat el camí a la cervesa artesana autòctona. A la recerca d'un públic creixent, les anomenades microcerveseries ara ja són una realitat diversa i en expansió.
Fins fa poc, la cervesa artesana era una beguda quasi inèdita en el mercat català, llastrada pel desconeixement derivat de la falta d'una tradició que sí que tenen països com ara Bèlgica i Alemanya. El director de Cerveses La Gardenia, Josep Lluís Pérez, que comercialitza la marca Rosita, sosté que és “un producte diferent per a moments de consum diferents respecte a la industrial”. Aquesta cervesa tindrà el reconeixement d'aliment artesà de la Generalitat en breu. Pérez explica que “s'elabora pel sistema tradicional, sense conservants, additius o colorants”. “No es pasteuritza, es deixa fermentar i madurar al seu ritme natural”, hi afegeix. Tarden un mes a elaborar-la, mentre que la industrial es fa “en dos dies, i se li afegeixen gas i additius”. A més, la industrial “incompleix la normativa que obliga a posar els ingredients a l'etiquetatge”. Nascuda el 2007 i amb 775.000 ampolles anuals elaborades a la planta d'Alcover, La Gardenia és una de les pioneres i la més gran entre les artesanes.
La batalla no és el preu
Malgrat les bones expectatives amb què Rosita va ser rebuda al mercat català i després a l'espanyol, la crisi els va fer replantejar el negoci. És una història de lluita. “Les industrials batallen per marges de cinquanta cèntims en un camió sencer, però la nostra dimensió fa aquesta guerra diferent”, comenta Pérez. “En canals com el de la restauració, ara la segmentació per preu i tipus de client és radical, la majoria aposten pel volum i el preus baixos, encara que els marges amb què treballen amb la cervesa són molt grans”, es queixa. Els encàrrecs per elaborar cerveses exclusives, com ara la Blue del restaurant de l'Hotel Arts de Barcelona (a 15 euros a la carta), és una altra de les branques del negoci. També la diversificació. A més de Rosita, elaboren set marques més d'artesana per a diversos clients, una de les quals ecològica, que és la marca blanca d'una gran superfície. Una mostra que a la gran distribució no li ha passat desapercebuda la inquietud d'una part del compradors per les artesanes.
Amb costos i preus finals més alts que les industrials, per a les artesanes una de les principals sortides de la crisi és el mercat exterior. Des del Japó fins a Noruega, i enguany la Xina i el Brasil, el 40% de la gamma de Rosita es ven fora.
La Companyia Cervesera del Montseny es va crear també el 2007 i coincideix a veure part del futur a l'exterior. Vol fer-se lloc al mercat madur dels Estats Units –on l'artesana té un 5% de quota– sota el guiatge d'Acció10 i l'ICEX. Produeix uns 150.000 litres anuals i sis productes bàsics: la meitat d'aquesta cervesa madurada en bóta de roure va al mercat nord-americà en què demanen “coses especials”, segons diu el seu director, Julià Vallès. No obstant això, confia en el creixement del consum local: “A Catalunya, anem tard; al món anglosaxó el boom va ser als anys vuitanta i noranta, i abans o després havia d'arribar aquí, perquè hi ha clients que reclamen cerveses naturals, amb més personalitat i més gustoses.”
Molt sovint, el motor que ha impulsat el naixement d'aquests cellers prové de fora del país i del sector. El 2008, al poble de Montferri (Alt Camp), tres socis van adequar els baixos d'una casa per fundar Les Clandestines. “A Catalunya, hi havia un moviment embrionari d'associacions que promovien el consum de productes naturals i l'elaboració casolana de cervesa”, explica Miquel Àngel del Castillo. No tenen capacitat d'exportar, ja que produeixen sols 20.000 litres anuals, però tampoc no és la seva “intenció”. El negoci se sustenta en la venda directa, en agrobotigues, restauració i fires. També a través de fires especialitzades, que han proliferat els darrers anys.
Amb perspectiva, Del Castillo considera que “ara ja hi ha mercat i l'interès és creixent; estan sorgint noves marques i també es nota perquè, de cervesa d'importació, ja no n'arriba sols les industrials”.
Autoocupació
Fruit de la crisi i la passió per la cervesa, va néixer el 2011 una d'aquestes marques noves, La Segarreta. La zona de Santa Coloma de Queralt està sent molt castigada pel tancament d'empreses, com Hormipresa, del ram de la construcció. Sergi Torres treballava a les seves oficines i es va quedar sense feina. “Feia deu anys que elaborava cervesa a casa pels amics, perquè havia fet un mòdul formatiu d'indústria alimentària i vaig viatjar a Bèlgica”, diu. Lluny del milió d'inversió inicial de La Gardenia, Torres i quatre socis més van engegar el projecte amb 30.000 euros: “No hem acudit als bancs; tothom ens ha donat un cop de mà i la planta l'hem muntada nosaltres mateixos.” Els 3.000 litres mensuals que produeixen els distribueixen entre els bars del poble i Igualada: “Diem que no a comandes perquè tenim poca producció, però a partir del setembre la incrementarem.”
La joventut de les microcerveseries en converteix el futur en una incògnita. Els últims cinc anys, el consum general de cervesa ha baixat a l'Estat, sobretot a l'hoteleria (32,1%), i les exportacions, en canvi, han pujat d'un 18%. Del Castillo opina que “la crisi afavoreix la creació de marques”. “A l'Argentina, el boom va arribar amb la crisi, perquè la gent feia la cervesa a casa per estalviar”, sosté. A Rosita no són tan optimistes: “De 70 marques, només 4 tenen perspectiva de créixer; els que puguin hauran de sortir fora, ja que el mercat intern no respon bé.”
