Un cop acabada la guerra, l'enginy de la postguerra es manifestà en molts sectors d'activitat. Deixant a part el sector de la construcció (i de l'autoconstrucció) el més destacat fou el de la producció de microcotxes, motos i camionetes. Aquesta producció ha estat objecte d'una magnífica presentació per part dels equips del MHUBA dirigits per Joan Roca i Albert a Can Fabra, a Sant Andreu (Barcelona).

A la postguerra, el règim franquista fou decididament contrari a la indústria catalana i, més, a la consolidació del districte industrial de l'automòbil de Barcelona. El control rígid del comerç exterior, d'altra banda, feia molt difícil totes les importacions. També, la de cotxes. Com que, a desgrat de la caiguda dels salaris, es mantenia la demanda de vehicles de quatre rodes (i de dues rodes i de tres) no és estrany que sorgissin un bon nombre de fabricants del que se n'ha dit microcotxes. I de motos.

Els experts –n'hi ha més d'un- ens expliquen que els més destacables foren els Eucort (automòbils i furgonetes), els David (triscooters i turismes), els Kapi (molts models, inclòs un Jeep), els Júnior (motos i motocarros), els Mymsa (motocarros i turismes), els Hispano (furgonetes), els MT (motocarros i microcotxes), els Biscuter (produïts en cadena a Sant Adrià de Besòs: 12.000 unitats fins a 1958), els PTV de l'empresa Ausa de Manresa. Les històries d'aquestes -i altres- empreses són exemplars. La creativitat industrial era, en les pitjors circumstàncies, un fet ben visible.

Però no hem d'oblidar altres àmbits on també es posava a prova l'enginy, les habilitats, la capacitat innovadora de les classes populars. Començant per la indústria agroalimentària. Aquí, aviat, alguns microproductors esdevingueren grans empreses, que, en algun cas, són multinacionals. Els daus de caldo i tot tipus de sopes, d'embotits, fuets i espetecs, de conserves de peix i/o marisc, de cacau en pols, o gelats de vainilla.

Seguim, pel sector de la confecció domèstica de roba de vestir i de roba de casa, de la fabricació casolana de jerseis i altres peces de punt. Amb màquines de cosir i tricotoses manuals (i, després, elèctriques) i patrons, i acadèmies per aprendre a tallar i a cosir, que venien de lluny.

A més dels cotxes i les motos, les altres màquines objecte del desig foren les ràdios, i les gramoles. Molta gent es construí una ràdio de galena. De fet, els primers radioaficionats havien de tenir, com els primers automobilistes i motoristes, uns certs coneixements tècnics. L'afany participatiu va fer que molts radioaficionats trobessin la manera d'ésser presents en les escletxes de la programació radiofònica. Per exemple, en la secció tan coneguda de ‘discos dedicats'.

Al mateix temps, l'educació seguia essent considerada per les classes populars una necessitat bàsica. Com l'aixopluc o l'alimentació. La suma d'oferta pública d'escoles municipals i d'escoles privades d'ordes religiosos, però, seguia essent insuficient. Les acadèmies de pis que van entusiasmar, als anys 1930, l'austríac Anton Sieberer seguiren, i, potser, van créixer, a la postguerra. Amb la participació, ara, de molts mestres republicans foragitats de l'ensenyament públic, i que, per raons diverses, no havien marxat a l'exili, i trobaven feina, o directament, posaven en funcionament una acadèmia de pis.

L'enginy de la postguerra també es manifestà en la represa dels estudis gràfics i fotogràfics i de les agències de publicitat, que, en certa forma, continuarien la revolució publicitària dels anys 1930. Vist amb perspectiva, als anys 1950 la publicitat catalana va fer un salt important.