El laboriós procés d'integració europea va néixer, com és prou conegut, com un intent de crear uns vincles econòmics prou forts entre països que s'havien enfrontat militarment massa vegades al llarg de la història –Alemanya i França varen tenir tres grans guerres entre 1870 i 1945, sense anar més lluny– de tal manera que els interessos compartits fessin impensable una altra confrontació bèl·lica. Però ràpidament se li va superposar una dimensió addicional: en un món que s'anava globalitzant de forma molt ràpida, si Europa volia tenir una presència al nivell del primer ordre que havia mantingut els darreres segles, calia assolir una dimensió realment continental, ja que els actors globals més importants –des dels Estats Units fins a la Xina, passant per l'Índia o el Brasil– comptaven amb una potència (demogràfica i de manera creixent també econòmica) significativament superior a la de qualsevol dels estats de la UE per separat.

La crisi que encara dura, i que té Europa com la “baula feble” i principal motiu de preocupació, ha evidenciat unes dinàmiques delicades. Segons moltes interpretacions, l'equilibri intern de la UE s'hauria trencat, donant lloc a una creixent hegemonia d'Alemanya que ha portat a friccions i malfiances que cada vegada són més difícils de gestionar. En particular les influències alemanyes han estat decisives per convertir Europa en el principal bastió d'una ortodòxia de “consolidació fiscal” –retallades, en la terminologia més habitual– que, fins i tot per analistes de l'FMI com el seu economista en cap, Olivier Blanchard, haurien anat massa lluny, amb efectes contractius significativament més grans dels previstos inicialment i, per alguns, contraproduents, ja que en lloc de facilitar la recuperació l'estarien retardant. Una posició que sembla assenyada ha insistit que segurament l'Europa del sud necessita una dosi significativa de correcció dels excessos de despesa però amb la necessària contrapartida, a nivell del conjunt de la UE, d'estratègies més expansives dels països amb marge de maniobra encapçalats per la mateixa Alemanya. Una opció a la qual fins ara s'hauria resistit el govern Merkel. I una opció que es podria plantejar després de les eleccions alemanyes a la tardor, en el cas que la cancellera alemanya revalidés la seva majoria i tingués capacitat per fer política alemanya amb vocació de veritat europea i europeista.

Encara que alguns poden considerar ingènua aquesta expectativa, es tracta de la millor opció per a Alemanya i per al conjunt d'Europa. Els darrers anys Alemanya ha esdevingut el gegant Gulliver al continent dels reduïts Lil·liputs en què la crisi ha convertit molts dels integrants de la UE. L'arrogància i les temptacions d'abusos del gegant i els temors dels nans que va descriure magistralment Jonathan Swift fa gairebé tres segles es podrien aplicar –amb només unes moderades dosis de “llicències literàries”– als recels creixents en les relacions entre el nord i el sud d'Europa. El risc de continuar per aquesta via és, com ja tenim prou símptomes, un afebliment del conjunt d'Europa, del paper de la UE com a actor global, que també arrossegaria una Alemanya que, malgrat els intents, té difícil substituir en la quantia suficient els mercats que ella mateixa contribueix a afeblir al conjunt d'Europa pels nous mercats a les economies emergents. El resultat, si no rectifica a temps, seria una Alemanya que, insistint tant a ser el gegant a Lil·liput, acabaria esdevenint, també ella, un nan al país dels gegants globals (Brobdingnag, al relat clàssic). Un resultat que no seria desitjable ni per a Alemanya ni per al conjunt d'Europa. Ni tampoc, a escala global, per als que comparteixen la idea que el model europeu de complementarietat contrastada (almenys fins fa poc) entre progrés econòmic, democràcia política i benestar social és –hauria de ser- una referència important per als camins de futur que busquen, amb importants friccions, alguns països emergents, des del Brasil fins a Turquia, passant per Indonèsia, Mèxic o l'Índia.