A partir de la crisi, les polítiques d'austeritat als països perifèrics de la zona euro ens vénen imposades per l'existència de l'euro. És a dir, a causa de la rigidesa nominal dels tipus de canvi fixos que suposa l'euro. Amb un problema de deute extern aquests països han d'importar menys i exportar més, però com que les exportacions no depenen del país –sinó de la renda dels països que li compren els productes- l'única cosa que pot fer un país perifèric amb tipus de canvi fixos –com és el cas de la zona euro- per millorar les coses a curt termini és una política d'austeritat, de reducció de les rendes, de devaluació interna, que forci els seus ciutadans i empreses a comprar menys.

En la situació actual, els productes d'alguns països de la zona euro (especialment Alemanya) són molt demanats fins i tot des de fora de la zona, la qual cosa fa apreciar l'euro. Això va en contra dels interessos de la majoria dels altres països de la zona, que tenen dèficit exterior i, per tant, es veuen obligats a fer una devaluació interna, per evitar desequilibris estructurals en el seu sector exterior.

En canvi, els països que han conservat una moneda pròpia i sobirana, com ara Dinamarca, Suècia o el Regne Unit, quan tenen dèficit extern si volen poden devaluar. No els cal, per tant, fer necessàriament una devaluació interna. De fet, el mateix dèficit extern portaria a una depreciació de la seva moneda.

De fet, les polítiques d'austeritat en els països perifèrics de la zona euro han estat ineficaces respecte als objectius que es proposaven ex ante: sanejar les finances públiques. La ràtio deute públic/PIB continua creixent i el dèficit públic pràcticament no baixa. El deute públic espanyol, que representava menys del 40% del PIB el 2007, es troba ara al voltant del 90%. El saldo del sector públic estava en superàvit del 2005 al 2007 per passar a un dèficit superior al 10% el 2009 i des d'aleshores es resisteix a baixar tot i les importants polítiques d'austeritat implementades. Per què passa això? Les retallades de la despesa pública milloren, d'una banda, el saldo pressupostari, però, d'altra banda, provoquen disminucions en la demanda interna, el PIB i la renda privada i, per tant, en la recaptació d'ingressos públics, cosa que empitjora el saldo pressupostari. Aquests dos efectes es compensen, el dèficit públic millora molt poc, el deute públic continua creixent i la ràtio deute públic sobre el PIB (amb la disminució del PIB) es dispara.

En canvi, les polítiques d'austeritat han estat eficaces respecte al seu verdader objectiu, que s'ha declarat ex post: el de millorar els comptes amb l'exterior. Efectivament, el dèficit de la balança per compte corrent a Espanya, que va anar creixent molt des de principis d'aquest segle, fins a arribar a representar quasi un 10% del PIB el 2007, ha anat disminuint de forma important des d'aleshores, i fins i tot hi podria haver un petit superàvit el 2013.

Per què passa això? Les retallades de la despesa pública provoquen, com ja hem vist, disminucions en la demanda interna, el PIB i la renda privada i, per tant, baixen el consum i també les importacions; al mateix temps, aquestes disminucions fan incrementar l'atur, la flexibilitat laboral i la moderació salarial, i, en definitiva, provoquen la devaluació interna i el consegüent augment de les exportacions. L'efecte conjunt de la baixa de les importacions i l'alça de les exportacions fa millorar els comptes del país amb l'exterior.

Les polítiques d'austeritat són, doncs, eficaces i tenen efectes immediats sobre el saldo amb l'exterior però resultats molt menys efectius sobre el saldo públic. L'austeritat serveix per fer la devaluació interna, per recuperar competitivitat quan no es pot canviar el tipus de canvi. S'ha de fer devaluació interna perquè no es pot fer devaluació externa. És a dir, si hi ha l'euro (que vol dir tipus de canvi fixos) s'ha de fer devaluació interna, s'han de fer polítiques d'austeritat. L'euro implica austeritat. La devaluació interna és, d'altra banda, un procés llarg i dolorós.

Es diu, especialment algunes esquerres, que el problema no és l'euro i que el que caldria simplement és posar fi a les polítiques d'austeritat i fer unes polítiques expansives. Però en els països perifèrics de la zona euro això no seria així. L'euro significa un tipus de canvi fix i, a més, actualment desavantatjós per a aquests països i, per tant, si fessin una política expansiva no els afavoriria; de fet, alimentarien i consolidarien el creixement de les economies fortes del centre.

Per què? Amb una política expansiva augmentaria la despesa pública en els països perifèrics, cosa que provocaria un augment de la demanda interna (el consum i la inversió), el PIB i la renda privada i, per tant, creixerien també les importacions; al mateix temps, baixaria l'atur i augmentarien els salaris (revaluació interna) i consegüentment disminuirien les exportacions. L'efecte conjunt d'una alça de les importacions i una baixa de les exportacions suposaria un empitjorament dels comptes amb l'exterior i un increment del deute del país. No sembla, doncs, una bona opció per a aquests països.

Una cosa totalment diferent seria que fossin els països forts del centre (i especialment Alemanya) els que fessin una política expansiva, que sí que afavoriria els països perifèrics. Però ara com ara no sembla que aquells països vulguin fer-ho, com ha declarat recentment la cancellera Merkel.