La crisi europea ha estat determinada perquè a les economies perifèriques se'ls va permetre (se'ls hi va empènyer) endeutar-se amb l'exterior a tipus d'interès molt baixos, i especialment amb els països del centre (Alemanya). La crisi ve d'una gran fallida de les finances privades. El sector públic hi té poc a veure. Són els sectors privats dels països perifèrics (famílies i empreses) els que s'endeuten amb els creditors externs privats dels països del centre (sistema bancari principalment). Es va finançar la perifèria perquè els seus ciutadans i les seves empreses compressin productes al centre, perquè fossin la locomotora del centre. I com tothom sap en el món de les finances, són els creditors els que haurien d'haver comprovat si els projectes finançats eren vàlids o no.

La Unió Econòmica i Monetària havia estat fins ara un joc de suma zero, però ara pot començar a ser un joc de suma negativa perquè les conseqüències de la crisi de l'euro poden començar a afectar negativament també els països del centre i particularment Alemanya.

Una primera qüestió és que a la Unió Europea no existeix un espai institucional real on (ni unes regles pràctiques per) negociar de veritat solucions davant dels problemes, i concretament davant de la crisi, per exemple. Caldria, doncs, una reforma molt a fons de l'estructura institucional, de les regles, de la Unió Europea.

I si algú vol mantenir-se a l'euro, hauria d'orientar la seva política fiscal cap a l'objectiu de mantenir els comptes externs equilibrats i d'una forma simètrica. Perquè fins ara, els països perifèrics han aconseguit equilibrar els comptes externs amb les polítiques d'austeritat tot disminuint les rendes; és a dir, amb una política asimètrica, perquè encara els fa més febles tot destruint el propi mercat intern i el seu sistema productiu. Però una Unió Europea que volgués créixer amb harmonia, tot aprofitant-se dels beneficis d'una unió econòmica, és a dir d'un gran mercat intern, hauria d'aconseguir que els països amb superàvit fessin polítiques més expansives. En definitiva, s'haurien d'introduir unes regles de polítiques fiscals simètriques a la Unió Europea per tal d'aconseguir l'equilibri exterior dels diferents països que en formen part

A més, no hi podrà haver més integració econòmica a la Unió Europea si abans no es prenen una sèrie de mesures. Primera, s'ha d'avançar en l'harmonització de l'economia real. I, en particular, del mercat del treball, de tal manera que es garanteixi, a tots els països de la Unió Europea, una evolució de les retribucions salarials en termes reals (poder de compra) d'acord amb l'evolució de la productivitat del treball.

Segona, cal també una nova regulació financera que posi fi a la desregulació excessiva que s'ha viscut aquests darrers anys; concretament, d'una banda, s'hauria d'establir una clara separació de la banca comercial i la banca industrial, i de l'altra, s'hauria de posar fi a la suposada independència dels bancs centrals que haurien de dependre del tresor públic dels països. Tercera, caldria implementar una política de rendes que asseguri una adequada distribució de les rendes (amb un creixement dels salaris d'acord amb el creixement de la productivitat), que faciliti l'augment de la demanda i el creixement, d'una banda, i que faciliti el retorn dels deutes de l'altra.

Amb tot, aquesta racionalització de les regles de funcionament de la Unió Europea no anul·la la necessitat d'un retorn als tipus de canvi flexibles, o sigui a les monedes nacionals i, per tant, un desmantellament de l'euro. Hi ha raons a curt termini, ja que els tipus de canvi flotants permetrien un reequilibri simètric relativament ràpid dels grans desequilibris exteriors entre els diferents països europeus que hi ha hagut amb l'euro. I també hi ha raons a llarg termini: en primer lloc, un tipus de canvi flexible dóna un senyal clar i ràpid si es produeix un endeutament massa ràpid i elevat (dèficit exterior) en alguns països o un superàvit exterior massa gran a d'altres; al mateix temps, i com ja va explicar el premi Nobel James Meade fa molts anys (1957), les variacions en el tipus de canvi (els tipus de canvi flexibles) són una arma defensiva davant de comportaments no cooperatius (el dúmping salarial d'Alemanya des de la reforma Hartz, per exemple) dels països més forts, ja que la seva moneda s'apreciaria i compensaria els efectes no desitjables d'aquests comportaments.