Últimament, després d'uns minuts de xerrada algú diu: “Anem a millor!”, són escassíssims. Uns altres només murmuren: “Anem a millor”, per a si mateixos, com si no s'ho creguessin, també són molt escassos. I uns altres simplement diuen: “Anem a millor?”, són uns quants. Bé, per no mantenir la tensió fins al final: penso que no, no anem a millor, en absolut, però, en general, tampoc no anem a pitjor prenent com a referència de pitjor l'any 2009.

Com sabeu el passat dia 8 d'abril l'FMI va publicar les seves previsions de primavera. El govern les ha airejat, però ni el govern, ni l'oposició, ni la majoria de mitjans de comunicació no han explicat tota la pel·lícula. Les previsions de l'FMI no es limiten a l'any en curs i al proper, que va, arriben fins al 2019, i aquí ve el dolent: comparant el creixement mitjà previst per l'FMI per a Espanya entre el 2014 i el 2018 en les seves previsions d'aquest any amb les de l'any passat per aquestes mateixes dates,el que surt és … que al 2013 l'FMI creia que Espanya creixeria l'1,34% entre aquests anys i aquest any pensa que creixerà l'1,08%. I la desocupació, doncs igual: en el 2013 va dir que Espanya arribaria al 2018 amb una taxa d'atur del 22,9% i aquest any ha dit que serà del 22,6%.

Penso que Espanya s'està instal·lant en una situació d'estancament en-la-part-de-baix amb un creixement anèmic, una taxa d'atur que es convertirà en estructural, és a dir, en inabsorbible (tret que es redueixi la població activa), i una inflació gairebé nul·la: l'FMI estimava al 2013 que seria de l'1,2% al 2018 i ara diu que serà de l'1,0%. Aquesta situació d'estancament (que comença a manifestar-se en l'estat deflacionari que des de fa mesos és perceptible) no es distribuirà –no s'està distribuint– uniformement. Aproximadament el 30% de la població espanyola camina cap a l'exclusió, el 9,99% integrarà un grup sòlid, professional, necessari, generador d'alt valor, i la resta oscil·larà i s'adaptarà entre un contracte temporal, un altre a temps parcial, un altre fix i un altre indefinit però insegur… És a dir, molta precarietat, molta incertesa i abundant subocupació; i gairebé tots arrossegant una quantitat enorme de deute. És a dir, una nova normalitat.

Llavors, per què aquesta percepció que es pot anar a millor? Penso que per tres raons. Una: la ciutadania ja està farta de sentir coses lletges i tristes. Una altra: els polítics, sigui on sigui que estiguin governant, no cessen de llançar proclames de millora que no són desmentides per les oposicions: el mes que ve hi ha eleccions. Una altra més: al novembre el BCE i l'EBA publicaran els resultats de les auditories dels 128 principals bancs europeus, i absolutament a ningú li interessa que les coses estiguin revoltades fins que aquests informes vegin la llum. Sumin tot això, què surt? Doncs un desig unit a una situació de necessària tranquil·litat.

Els qui en tenen estan gastant algun dineret més; bastants necessiten creure que uns quants turistes més ens salvaran la vida; l'ocupació cada vegada és més precària i mal pagada, però almenys “hi ha alguna cosa”… Però, penso, tot això només és un artifici després del qual només hi ha una economia que deu el que no pot pagar, que no recapta ni remotament el que necessitaria i que s'estanca en un creixement insuficient.

No: penso que no anem a millor. Al novembre, segueixo pensant, ho veurem. Perquè això sí: no els en càpiga dubte: sigui el que sigui, ho veurem.