Fa uns dies es va fer l'acte sobre La Catalunya industrial, un objectiu compartit, convocat pel President de la Generalitat i amb l'assistència d'un gran nombre d'empresaris, alcaldes, organitzacions empresarials i sindicals, etcètera. L'objectiu era reivindicar el paper central, estratègic, principal –no pas exclusiu- de la indústria en el present i el futur econòmic del país. A més dels discursos del president Mas i del conseller Puig, s'hi va presentar un vídeo –que resumia el document que ens van donar- en què es detallaven els programes d'actuació en set àmbits (sectors), els instruments que cal utilitzar per realitzar-los i un esbós del sistema de govern d'aquest pla de política industrial. Hi ha dos aspectes positius per destacar: un, per primera vegada es fa un plantejament sectorial de la política industrial; i dos, és una política transversal, que implica tot el govern, i que requerirà una elevada coordinació de les polítiques de competitivitat. Però hi falta una cosa important: el pressupost dels recursos econòmics propis que es pensa dedicar a cada un dels programes d'actuació els pròxims anys. Amb tot, l'acte va ser un èxit d'assistència i, des del meu punt de vista, s'ha de valorar positivament que el govern del país, aprofitant les directrius europees i els fons de cohesió per a la indústria que arribaran de la Unió Europea en el període 2014-2020, situï la indústria en el cor del model de creixement.

Com ha assenyalat molt encertadament Miquel Puig, mentre molts països europeus i algunes comunitats autònomes (Euskadi) feien una aposta per un model de creixement intensiu basat en la indústria, Catalunya (i el conjunt d'Espanya) va apostar més per un model extensiu en què el turisme i la construcció tenien un pes relatiu massa important. Com a conseqüència, en els darrers períodes d'expansió econòmica a Catalunya (Espanya i altres comunitats autònomes) es va crear molta ocupació però també molt atur; mentrestant a Euskadi (i molts països europeus) on també es va crear ocupació –encara que menys- en aquests mateixos períodes, l'atur pràcticament no va augmentar o fins i tot va disminuir. A més, a Catalunya ens movem en la contradicció de voler tenir com a model estats líders en innovació –Massachusetts, Califòrnia, Israel- i, al mateix temps, voler impulsar projectes com Eurovegas o Barcelona World, que d'innovadors no en tenen res.

Catalunya ha estat tradicionalment un país industrial, ho continua essent i ho ha de ser encara més en el futur. I al nostre país hi ha també una tradició important de política industrial. Referint-nos a les èpoques més recents i a alguns fets importants, a principis dels anys noranta del segle passat Catalunya va ser un dels primers països del món a implementar una política de clústers, que es va redefinir en profunditat, i en línia amb la Unió Europea, a la segona meitat de la primera dècada d'aquest segle, i que avui continua amb forces renovades. A la mateixa època, el que fins aleshores havia estat un institut universitari va començar a convertir-se en el que ara és un dels centres tecnològics sobre l'automòbil més importants d'Europa, l'IDIADA. Des de fa molts anys, sindicats i empresaris han insistit en la importància de la indústria i d'una política industrial activa a Catalunya; un moment important en aquest sentit va ser la campanya anomenada Indústria XXI feta a finals de la primera dècada d'aquest segle amb la cooperació de sector públic i sector privat. I són només alguns exemples. A més, la Generalitat de Catalunya disposa d'un know-how incalculable sobre la indústria i la política industrial a Catalunya, especialment per part de les persones que ara estan a l'Àrea de Desenvolupament Industrial de la Direcció General d'Indústria (vegeu pàgina web) -i les que hi han col·laborat- que des del 1993 publica anualment l'Informe sobre la indústria a Catalunya i ha fet un gran nombre de monografies, diagnosis sobre segments estratègics, clústers, sectors i àmbits territorials, definint els clústers i implementant la seva política.

En definitiva, gràcies a l'estratègia europea que vol situar la indústria en el centre del model de creixement dels països europeus, i que preveu dedicar-hi importants recursos dels fons de cohesió (a través de les estratègies d'especialització intel·ligent RIS3 a l'àmbit regional), sembla que ha arribat el moment de disposar dels recursos econòmics necessaris i suficients per fer de la indústria el sector central, estratègic, del país. Aprofitem-ho, no ens ho deixem perdre.