El primer tren d'alta velocitat espanyol va ser el de Madrid-Sevilla i es va inaugurar el 14 d'abril de 1992. Els Jocs Olímpics de Barcelona es van celebrar entre el
25 de juliol i el 9 d'agost del mateix any. The Economist, el prestigiós setmanari britànic, en parlar del tren, va dir –i tradueixo–: “El tren d'alta velocitat entre Madrid i Sevilla no va enlloc. Si s'havia de construir una línia d'alta velocitat era la de Madrid a Barcelona, i d'aquí a França.” Una persona propera a l'aleshores president del govern, Felipe González, em va dir: “Ha estat una frivolitat.” Una frivolitat que s'havia pressupostat en 265.000 milions de pessetes i que va costar 449.000 milions, un 70% més. Això sí, tant el president del govern com el vicepresident, Alfonso Guerra, eren andalusos.

El ministre d'Obres Públiques era Josep Borrell, un català que es delia per fer inauguracions. Aquell 1992 va inaugurar més de 1.000 quilòmetres d'autovia –autopista, lliures de peatge–. Cap d'aquests quilòmetres era a Catalunya, on tots els ciutadans pagaven peatge tot just sortir de casa amb el cotxe.

Uns quants anys abans, els Ferrocarrils de la Generalitat i la Generalitat de Catalunya van ser els primers a adonar-se de la importància dels trens d'alta velocitat i van fer una reserva de terreny des de Barcelona fins a la Jonquera, però el govern espanyol els va dir que “tota aquella claror era de dia” i que ja arribaria el moment, encara que fos vint anys més tard. El tram Sevilla-Madrid va ser poc criticat perquè Andalusia estava pèssimament comunicada i hi havia un alt nivell de pobresa entre la població. Però vostès creuen que l'AVE estava al servei d'aquesta
població de renda baixa?

El tren francès d'alta velocitat es deia TGV, és a dir, train à grande vitesse. L'espanyol hauria pogut ser el TAV –tren de alta velocidad–, però va guanyar la posició nacionalista –n'hi ha, a Espanya?– i es va anomenar AVE –alta velocidad española–, tot i que, de tecnologia pròpia, n'hi havia ben poca.

Els Jocs Olímpics de Barcelona van ser molt importants per a la ciutat i per a Catalunya. Tothom està d'acord que els devem a la unitat de tots aquells que hi van treballar, encapçalats pel president del COI, Joan Antoni Samaranch; als alcaldes de Barcelona Narcís Serra i Pasqual Maragall, i al suport de la Generalitat de Jordi Pujol i dels empresaris, amb Carles Ferrer al capdavant. El pressupost va ser de 187.000 milions de pessetes i es van tancar amb un superàvit d'uns 400 milions.

El govern espanyol no va poder fer gran cosa per evitar els Jocs Olímpics, una decisió que no es prenia a Madrid. Però va exigir que, en compensació, Madrid fos aquell any la capital europea de la cultura, segons la designació presa el 1988, i que Sevilla celebrés una exposició universal en commemoració dels 500 anys del
descobriment d'Amèrica.

El 1929 va passar una cosa semblant amb motiu de l'Exposició Universal de Barcelona. El general Primo de Rivera la va autoritzar, però sempre que a Sevilla se celebrés l'Exposició Iberoamericana.

En un anunci publicat en diverses revistes internacionals per l'administració espanyola es deia: “Espanya, amfitriona dels Jocs Olímpics i de l'Exposició Universal de Sevilla 1992.” No es mencionava Barcelona, però sí el Museo del Prado, el camí de Sant Jaume i l'Alhambra de Granada. Cap referència als possibles atractius turístics catalans. Per compensar, la Generalitat de Catalunya va publicar un anunci amb un mapa d'Europa en què només figurava Barcelona i la cita “Barcelona 92 Olympic Games. In Catalonia, of course”.

I la revista nord-americana Time s'hi va afegir amb un “Welcome to the Catalan games”.

Molts d'aquests fets que explico fan pensar més en rebequeries infantils que en la política d'un estat seriós. Algunes coses farien riure si no fos que més aviat fan plorar.