Les economies europees del que Eudald Jaumeandreu en va començar a dir “sistema modern” són les primeres que generen empreses privades dinàmiques. Segons Jaumandreu, aquest era el sistema econòmic dominant des de feia (el 1816, quan ell escriu) uns tres segles (v. L'Econòmic, 4/12/2010).

Dins de l'àmbit europeu, el cas català és un cas pioner i innovador que segueix tres camins ben diversos. El primer és la porta oberta per la Concòrdia d'Amer (1485), que posà fi a la guerra dels Remences, la llarga guerra civil catalana del segle XV. A partir d'Amer, els pagesos, gràcies a la difusió de la fórmula de l'emfiteusi, podrien dirigir i ampliar les seves activitats productives. Com si fossin (sense ser-ho) els propietaris. El resultat foren els masos i les masies dels segles XVI i XVII (i XVIII ), que han estat la base de la prosperitat catalana (v. L'Econòmic, 4/11/2010).

El segon camí fou el de la fabricació d'armes de foc i d'armes blanques. Algunes innovacions en la forma d'encendre la metxa van tenir un èxit fulgurant. I un nom –una marca– intraduïble: els miquelets. Unes armes que són a les vitrines de molts museus del món.

El tercer camí de les empreses catalanes del sistema modern és el camí que van anar definint les diverses formes d'activitats econòmiques al Nou Món americà (i australià). Un primer exemple: el tarragoní Miquel Ballester va posar en marxa el 1505, a l'illa de la Dominicana, una plantació de canya de sucre (originària de la Xina meridional) i el primer enginy sucrer d'Amèrica.

Des de molt aviat, des dels viatges de Cristòfor Colom i Joan Sebastià Cabot, els catalans (i altres europeus) van introduir a Amèrica noves produccions, des del blat fins al cafè. Amb la necessitat de la creació de noves fórmules empresarials (v. L'Econòmic, 20/10/2012).

Un límit per a les empreses catalanes americanes era una decisió política de la corona hispànica: limitar el comerç transatlàntic a un sol port, el de Sevilla (i, més tard, Cadis), que en tindria el monopoli “legal”. Una solució –tardana- adoptada fou situar una nova empresa en un altre marc polític. L'exemple fou la Companyia Nova de Gibraltar. Era una empresa comercial catalana localitzada en un territori –Gibraltar- conquerit pels aliats (que incloïen la Generalitat) durant la guerra (europea) de Successió a la corona espanyola.

El fet determinant del sistema modern català, però, fou la progressiva transformació de les ciutats medievals en denses ciutats fàbrica. Unes ciutats amb tallers superespecialitzats que, en molts casos, destinaven una part important de la seva producció a l'exportació. La descoberta de la Barcelona soterrada del Born ha donat més detalls, si calia, d'aquesta dinàmica economia urbana d'abans de 1714.

En aquestes ciutats, per exemple, es comencen a fabricar calaixeres (instruments bàsics de l'organització domèstica), els farmacèutics treballen amb llibres de receptes (que seran els primers d'Europa), i s'inicia l'edició de gravats, de premsa diària, de llibres tècnics i de diccionaris bilingües i trilingües (v. L'Econòmic, 29/6/2013).

Una forma d'organització empresarial urbana del sistema modern dels segles XVI i XVII han estat els gremis. A la Catalunya moderna els gremis d'origen medieval segueixen, però, a més, se'n creen de nous. El gremi de llibreters el 1553, el gremi de paraires (actualment: Gremi de Fabricants de Sabadell) el 1559, el gremi d'ulleraires (actualment: òptics) el 1596, el gremi de blanquers el 1693.

La revolució liberal del XIX assajarà una supressió general de les formes d'organització gremial, car es considera que frenen el progrés tecnològic, i no obren el pas a la formació d'un mercat de treball “lliure”. El resultat serà ambigu, els gremis com a fórmula única –i obligatòria– desapareixeran, però, en molts casos, seguiran funcionant. De vegades, amb canvis no únicament de nom; és el cas dels col·legis professionals.