Opinió

Estalvi en formació, pobresa assegurada

Les universitats públiques, finançades amb recursos pressupostaris de l'Estat, han estat un gran mecanisme d'equitat formativa, d'igualtat d'oportunitats

Si creu que l'educació és cara, provi amb la ignorància (Derek Bok, quan era president de la Universitat de Harvard)

El Govern espanyol acaba d'aprovar, en nom de l'homologació europea, la rebaixa d'un any en la duració dels graus universitaris, per imposar el model conegut del 3+2, és a dir, que si es vol disposar d'un títol universitari que proporcioni un bon nivell de qualificació, sigui clarament reconegut pel mercat laboral i que ens doti d'empleabilitat, caldrà cursar dos anys de màster després d'obtenir en només tres la titulació de grau. L'explicació que es dóna, a banda de “fer com Europa”, és que els graus esdevindran una formació bàsica i generalista –depreciats, vaja-, mentre que el que realment especialitzarà i emetrà una senyal de qualificació cap a la societat i les empreses serà la titulació de màster. Si des del punt de vista formatiu la lògica del sistema actual o del que ara s'estableix poden ser conceptualment opinables i discutibles, el que no ho és tant és la poca conveniència, el poc sentit de l'oportunitat de fer-ho justament ara i amb una motivació exclusivament d'estalvi de recursos públics. Disminuir els fons destinats a la universitat, a la formació, sol comportar el seriós inconvenient que, de passada, es degrada i és menysté no només la titulació sinó i especialment les habilitats intel·lectuals i la qualificació que es proporciona als estudiants. Perquè en el cas espanyol –també en el català, on el Govern de la Generalitat s'ha apuntat de manera francament exultant a la reforma-, mentre els graus són finançats de manera preponderant per l'aportació pública, els màsters s'han instituït com un àmbit on els estudiants, o les seves famílies, s'han de fer càrrec de bona part dels costos. Una discriminació per disponibilitat de renda, que no sé si ja és buscada, però que en tot cas va en detriment del caràcter eficient i just que s'espera del sistema. Ni l'origen de la decisió, ni l'efecte buscat, no tenen a veure amb considerands de tipus pedagògic, didàctic o de currículum formatiu.

Les universitats públiques, finançades en bona part amb recursos pressupostaris de l'Estat, han estat un gran mecanisme d'equitat formativa, d'igualtat d'oportunitats i de redistribució de renda en l'escala social. Pel fet de no haver de renunciar ningú -o gairebé- per raons econòmiques, el sistema formatiu també esdevé més eficaç ja que hi poden accedir els millors i no només els que disposen de major nivell de renda i d'estatus social. L'augment continuat de les taxes universitàries els darrers anys, juntament amb l'impacte desigual de la crisi econòmica, ja han vulnerat de manera notòria el principi d'igualtat i d'accessibilitat. Els costs de les matrícules universitàries s'han més que doblat en pocs cursos –de manera molt especial a Catalunya-, mentre les condicions i la qualitat universitària s'han anat degradant com a conseqüència d'unes aportacions públiques en descens continuat, que acaben repercutint en una no negligible precarització del professorat i les seves condicions. Als que apel·len a justificar la reforma per raons europeistes se'ls hauria de recordar que, per exemple, Dinamarca destina a les universitats un 2% del PIB i, aquí, un migrat 1%. Universitats cada vegada menys accessibles per falta de renda familiar disponible. Tot i que mai ho havia deixat de ser del tot, ara la universitat torna a ser discriminatòria pels ingressos més baixos, i més que s'hi tornarà els pròxims anys amb aquests canvis. Ens podem omplir la boca parlant de la societat del coneixement i de la importància de la creació de capital humà per desplegar un nou model productiu, però disminuint els recursos públics destinats a la formació, aquestes frases només són poesia.

El ministre Wert, en una notòria demostració de cinisme, afirma que aquesta reforma té l'avantatge que les famílies s'estalviaran la matrícula d'un curs i els titulats es podran incorporar abans a un mercat laboral inexistent. No diu, però, que es retornen els graus a la funció que feia el batxillerat d'antany, que qui vulgui més formació i més reconeguda haurà de pagar de valent i que, per tant, la selecció la tornarem a fer per nivell social i econòmic. Els pobres s'hauran de conformar amb un títol menor; universitari, això sí. Tornem a una vella concepció elitista i classista de la universitat la qual, de fet, molts no han abandonat mai. S'aposta per la ignorància selectiva.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.