Jo penso que tornaran a créixer, però no en proporció amb els números que teníem abans, perquè precisament durant la crisi molts sectors empresarials, com per exemple el dels ciments, el que han fet és aprofitar la minva de la demanda, i per tant de la producció, per invertir en millora de processos. Han reduït les emissions tots els sectors afectats per la directiva del comerç d'emissions, que cada any que anirà passant els demanarà menys emissions per generació de producte. I també hi ha sectors que no estan inclosos en la directiva, que no són sectors Kyoto, que ja estan fent els deures, encara que no en tinguin l'obligació, perquè saben que més d'hora que tard hauran de complir uns requisits. Mostra d'això és que a la fundació, al voltant de 200 instal·lacions industrials que no són directiva hi arriben per tenir una magnitud per saber les emissions que emeten en la seva activitat, i els ajudem a reduir-los.

Des que es va començar la subhasta de drets d'emissions, en l'àmbit europeu, hi ha uns diners que surten de les empreses, i que haurien de repercutir en tot l'entramat empresarial, no només en empreses de directiva, i Europa mira els diners de la subhasta i retorna a cada país una part dels diners que havien pagat i els demana que aquests diners es dediquin a incentivar polítiques de mitigació i adaptació al canvi climàtic. No ha estat el cas espanyol, mentre que sí que ho fan Alemanya, França i la majoria de països europeus. A Espanya, la decisió ha estat destinar el 90% dels diners retornats a Espanya a eixugar el dèficit tarifari. Sí, realment, les polítiques del govern espanyol són molt millorables.

El 2013, darrer any del qual es tenen dades tancades, ha passat que tots els drets que s'han posat al mercat no han estat suficients i ha calgut de tirar de la bossa de drets que s'havien estalviat, per la crisi. Si mirem el preu de mitjana del primer període, era de prop de quatre euros per tona, i si veiem el preu del darrer any, estem parlant de set euros per tona, així que hi ha un repunt important. Aquest any crec que tindrem una mitjana de vuit euros per tona, l'any vinent de 9-10, i el següent 11-12. Anirem remuntant, tot i que lentament, i arribaríem el 2020 als 20 euros per tona. Tot el que sigui per damunt dels 15 euros per tona és un preu prou bo per incentivar les empreses que encara decideixen cremar carbó perquè els surt més a compte i després pagar drets d'emissió ja no els surti rendible. És bo pensar en els 20 euros per tona, que no hi arribaríem a curt termini, però sí que arribarem als 15 euros, que és un preu òptim per incentivar aquestes polítiques.

Ens preocupa, és clar, i intentem conscienciar. Però és difícil canviar-ho, però no per això hem de deixar de lluitar. Algú pot pensar que tenir dos graus més de temperatura és una mica més d'aire condicionat o si no puc anar a esquiar a l'hivern, doncs aniré a passejar. I dos graus més de temperatura mitjana a l'any vol dir que una onada de calor a Barcelona de tres dies es converteix en dues setmanes d'onada de calor. La fauna i la flora s'estan adaptant al canvi climàtic, som nosaltres els que no ho estem fent, i no en som conscients. Només cal parlar amb els propietaris forestals dels Pirineus, que veuen que al bosc els estan sortint espècies que mai de la vida havien vist. També veiem com es torna a plantar vinya al nord d'Europa. El fracking és també pa per avui i gana per demà, perquè els problemes mediambientals que planteja són monumentals.

Caldrà treballar moltíssim, perquè és difícil de complir. Vol dir canviar, per exemple, el 20% del parc mòbil que tenim a Europa, i també vol dir incentivar l'energia renovable, cosa que països com Espanya ara no ho estan fent, i li demanaran explicacions per què no ho fa. Aquí no s'aturarà el tren, i a mesura que ens acostem a aquest 2030, els objectius seran anar a un 80% de reducció el 2050. Per arribar a aquests compromisos, sense les nuclears no és possible. Les necessitem, si no no aconseguirem aquests compromisos. Per descomptat que calen més renovables, i que és una llàstima que un país com Espanya no aprofiti el recurs del sol, però a més de la solar necessitem altres fonts. Per descomptat que calen més renovables, i que és una llàstima que un país com Espanya no aprofiti el recurs del sol, però insisteixo, a més de la solar necessitem altres fonts, com la nuclear.

Crec que com que hi ha voluntat política de la gran majoria de països, i voluntat empresarial, perquè fins i tot els que no hi estaven d'acord estan patint les conseqüències del canvi climàtic, s'arribarà a un acord de reducció, que també implicarà la Xina i els països emergents. És clar que els països pobres, un grup de trenta països al món, se'ls ha d'ajudar, i això ho pot fer el bloc dels rics, tot tenint en compte que quan van començar les negociacions, la Xina estava en el grup dels pobres i ara ja no se la pot considerar com a tal. Ara se li ha d'exigir. Veig dificultats amb tres països. Què farà Rússia, que pot pensar que com que la comunitat internacional l'està fustigant per qüestions geopolítiques, i això la pot dur a no signar l'acord climàtic. L'altre país que preocupa és Índia, que ara és el tercer emissor del món, quan fa pocs anys no estaven entre els sis primers. L'Índia ha fet un increment del 1990 ençà del 226%, i els EUA des del 1990, ha tingut un augment del 4%. Un tercer país que em preocupa és el Brasil, per tota la gran bombolla, no només immobiliària, que està generant amb els Jocs Olímpics i el mundial de futbol, i que en el moment que esclati, entrarà en un període de crisi que arrossegarà no només vuit anys, sinó quinze o vint. Això és un gran problema, perquè és un país gran, que també hauria de complir els compromisos. Quant als EUA, Obama signarà un document que no hagi de passar pel Senat, perquè no l'hi pugui tombar. Amb la Xina és possible arribar a acords a través de l'Organització Mundial del Comerç, ja que li interessa per damunt de tot exportar, es poden arribar a acords per aquesta via, donar-los facilitats en el comerç internacional a canvi que redueixin emissions.