Opinió

La desigualtat, amenaça econòmica

Els individus procedents de les capes socials menys benestants tenen menys opcions per invertir en una educació de qualitat

Afrontem l'escenari electoral postcrisi liderant els rànquings de desigualtat en la distribució de la renda. El repartiment d'ingressos entre individus i grups socials mostra una dispersió que supera àmpliament la mitjana europea. Fins i tot corregida la disparitat amb l'efecte redistributiu de les transferències socials, l'economia espanyola presenta un resultat més proper al model anglosaxó que no pas al continental o nòrdic. Les dades sobre l'evolució de la renda disponible i els indicadors de salut als diferents barris de la capital catalana en són una bona mostra.

Molt té a veure aquest comportament amb la gestió política de la crisi i el repartiment dels seus costos. I poc hauria de sorprendre que, malgrat els símptomes evidents de reactivació econòmica i laboral, la percepció social sobre la superació de la crisi continuï sent tan pessimista.

L'increment de l'atur i el retrocés de les polítiques socials durant la crisi financera han engrandit una bretxa social que ja creixia pel canvi tecnològic que elimina llocs de treball i automatitza moltes tasques rutinàries i repetitives. Ara la trencadissa és gran i convida a capgirar les prioritats polítiques més enllà d'intensificar la lluita contra la pobresa.

Estudis recents mostren que la desigualtat extrema afecta negativament el potencial de creixement d'una economia. Les societats menys equitatives tenen menys oportunitats de prosperar sostingudament. No n'hi ha prou de millorar l'escenari macroeconòmic, si la recuperació del creixement no va acompanyada d'una major cohesió social el cicle expansiu esdevé molt més curt. Les polítiques redistributives ben dissenyades i orientades escaientment no només fan les societats més justes, també posen els fonaments per fer-les més riques i pròsperes.

Una societat més desigual té menys capacitat per invertir en capital humà. Els individus procedents de les capes socials menys benestants tenen menys opcions per invertir en una educació de qualitat. I sense ella, les seves oportunitats d'oferir un rendiment productiu elevat i progressar socialment són inferiors.

La segmentació laboral tampoc no ajuda. L'abús del treball precari, el biaix salarial entre gèneres i l'alta rotació poden mitigar les fatigues de l'atur però no sempre duen a un millor desenllaç. Els afectats sovint tenen menys opcions de formació i reben unes retribucions poc concordants amb el seu rendiment. I quan l'ingrés principal d'una llar prové de fonts volubles es fa difícil evadir-se definitivament del llindar de pobresa.

El distanciament entre productivitat i remuneració salarial és material sensible. Tal vegada faci millorar les rendes del capital en relació amb les laborals, però l'acumulació exagerada d'ingressos en mans dels més benestants no beneficia l'avenir econòmic, dificulta la capacitat d'estalvi i les opcions d'inversió en capital físic, humà i financer del gruix de la població i l'incita a aventurar-se cap a l'endeutament.

Eixamplar la distància entre privilegiats i desvalguts és posar el germen de crisis futures. En paraules del premi Nobel Angus Deaton, si els rics poden escriure totes les normes, llavors sí que tenim un problema de veritat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.