Opinió

Economia per a agnòstics

A l'economia científica la ideologia, la posada en pràctica de polítiques o decisions econòmiques és sempre un resultat; mai un apriorisme. Per tant, alerta amb els economistes mediàtics que fan passar la ideologia al davant de la ciència

Dies de reflexió al voltant de l'estat actual de l'economia. Situem-nos. L'economia és una ciència social. I com a ciència social, sempre correrà el risc que la ideologia passi al davant de la ciència. Però l'economia científica no posa al davant la ideologia. Postula teories, i les contrasta empíricament. Vet aquí la diferència. A l'economia científica la ideologia, la posada en pràctica de polítiques o decisions econòmiques és sempre un resultat; mai un apriorisme. Per tant, alerta amb els economistes mediàtics que fan passar la ideologia al davant de la ciència.

L'economia estudia el comportament de les persones o les organitzacions a l'esfera de la producció, l'intercanvi, la distribució o el consum. Però com que el comportament individual i grupal canvia i té múltiples fonaments, és molt difícil, pràcticament impossible, explicar aquest comportament complex des d'una única teoria o, fins i tot, des d'un únic paradigma. Aquesta és, precisament, la grandesa de l'economia. Es pot interpretar un fenomen econòmic des de moltes òptiques i, gairebé sempre, totes aporten, totes sumen en la interpretació de la realitat.

Hi ha moltes definicions d'economia científica. Més enllà de la síntesi de Robbins: “l'economia és la ciència que estudia el comportament humà com la relació entre fins i mitjans que tenen usos alternatius”, a mi me n'agraden especialment dues més. La primera és la d'Adam Smith, que ens diu: “L'economia és la recerca sobre la naturalesa i les causes de la riquesa (i jo hi afegeixo, la pobresa) de les nacions.” La segona és de Karl Marx: “L'economia és l'estudi de l'anatomia de la societat.” Smith i Marx estan als antípodes en les conclusions ideològiques de la seva anàlisi, però tots dos coincideixen en una cosa: l'economia estudia la humanitat. A partir de l'economia, la humanitat viu, es mou i pensa en els assumptes ordinaris de la vida. Per tant, l'economia és molt més que l'estudi dels diners, la renda o la riquesa. L'economia ens informa sobre la generació i la distribució de valor, sigui monetari o no. L'economia és sentit comú estructurat. I, com tot sentit comú, a vegades el menys comú dels sentits, l'economia dóna lloc a múltiples interpretacions ideològiques de la realitat.

L'arbre de l'economia és molt ampli. És veritat que l'economia té un tronc central, l'economia clàssica i neoclàssica, malanomenada economia liberal o neoliberal. Però l'economia neoclàssica no és l'enemic. Ja sé que dir això no està gaire de moda i que segurament em posaré en un compromís. Però així és com jo ho veig. L'economia neoclàssica ha fet grans aportacions en l'explicació del comportament humà i la generació de valor. És veritat que amb uns supòsits o models a vegades força restrictius: competència perfecta, llibertat d'entrada i sortida, molts oferents i demandants, informació i racionalitat perfecta, etc. Però, també cal dir que ja fa moltes dècades que l'ortodòxia s'alimenta de l'heterodòxia i relaxa aquests supòsits amb èxit. L'economia marxista, institucional, historicista, estructuralista o keynesiana, per citar-ne algunes, s'entrellaça amb el tronc central per anar millorant el relat i la interpretació de la realitat. Per tant, ni tots bons ni tots dolents. Mal favor fem a l'economia si l'avaluem en termes de la ideologia que se'n deriva. L'economia és dinàmica i la seva interpretació científica, també. Deixem-la avançar com fem amb les altres disciplines socials.

Els descreguts.

L'economia és com el futbol. Tothom en sap. Tothom té postulats, això sí, molts d'ideològics. Amb la crisi han ressorgit els agnòstics i descreguts. Que si els economistes ens passem la meitat del temps esbrinant què passarà i l'altra meitat del temps corregint les nostres errades. Que si no vam saber preveure la crisi. Que si l'economia neoclàssica porta el món cap al desastre. Que si som els causants de tots els mals de la humanitat. Vejam, una mica de senderi. Fa més d'un segle i mig que l'economia científica treballa sobre la naturalesa i les causes del cicle econòmic i la pobresa. El capitalisme és cíclic i les crisis econòmiques existiran sempre. Des de Keynes sabem que podem fer coses per fer-les menys dures, però moltes de les causes últimes de les crisis s'escapen del domini de l'economia. La cobdícia, l'especulació i la corrupció són mals socials que s'han d'afrontar també des de l'ètica, la psicologia, la sociologia o la política. I, que jo sàpiga, no hi ha hagut crítiques tan dures a aquestes disciplines per no restringir o preveure aquests comportaments.

Ep!, que no estic tirant pilotes fora. Sens dubte, l'economia científica té deures, hauria d'avançar més ràpidament en la interpretació de molts problemes, però desacreditant-la en el seu conjunt em sembla que no avançarem gaire. Tot al contrari. Visca l'economia científica.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.