Des que era molt petita, m’agradava el teatre i deia que volia ser artista. A Lleida, tenim l’escola de teatre Zum, Zum, i m’hi vaig apuntar per fer teatre. Amb el temps van oferir-me l’oportunitat de fer una gira professional per l’Estat espanyol. Eren 90 dies. Va ser divertit i els meus pares em van entendre i em van deixar fer allò que em venia de gust. Com que també m’agradava molt fer postproducció de cinema, amb el treball teatral vaig poder pagar-me els estudis superiors a l’Escola Cinematogràfica de Barcelona. Més tard, amb el meu marit, Pere Pàmpols, vam decidir muntar una companyia teatral que és amb la que, actualment, fem titelles.

Creem Festuc l’any 2003. És un nom que vol dir pistatxo en català, i ens va semblar molt divertit i avui agrada a tothom. Per nosaltres, aleshores, la paraula festuc era un mot molt de festa. Fèiem bodes, comunions i batejos amb una espectacle petit en què podíem fer jocs i cançons.

Dins de Festuc hi ha dues línies, una de teatre més familiar en què quasi sempre fem els espectacles el Pere i jo, un acompanyant musical que ve amb nosaltres i un tècnic; però també tenim una altra empresa que fa espectacles per a alumnes que estudien francès. Fem una gira per tot l’Estat espanyol amb dos espectacles fets en aquesta llengua per a alumnes que estudien aquest idioma.

Sempre solen ser les nostres últimes creacions, però mai no aparquem cap espectacle ni diem “aquest ja no el fem”.

Agafem un conte que sigui conegut i sempre li donem la volta. Per exemple, a La mongetera màgica vam donar-li un toc diferent parlant d’una família que van a desnonar. Els nens no saben el significat del mot desnonament, però com que la protagonista és una nena a qui prendran la casa, ells, ràpidament, entenen allò que els estem explicant.

Tenim la gran sort de tenir Joan Pena, un escenògraf brutal. Quan ens vam trobar, ja vam veure que podria fer realitat qualsevol de les coses que ens passessin pel cap. Les seves titelles són vertaderes escultures. La manera de treballar és ben simple: li expliquem què volem fer, ell ens diu “d’acord” i, després, ens passa la proposta del que farà.

És cert i, a més a més, a l’Estat espanyol tothom coneix Lleida per aquesta particularitat, entre d’altres. Som una ciutat on es fa molt teatre familiar i de molt bona qualitat. Som moltes companyies, però tenim molt bona relació entre nosaltres.

La competència entre nosaltres no és negativa. Ens ajudem els uns als altres i el primer dijous de cada mes fem una trobada que hem batejat “dijous paella”, en què ens trobem tots els artistes per fer un dinar.

És una pregunta que mai m’havia plantejat. En cada espectacle, sempre penses que ha de ser millor que l’anterior. Em trobo molt còmoda fent titelles; no sé si voldria canviar. Puc treballar, dedicar-me al que m’agrada i viure de la meva feina.