Només un 12% dels catalans confien en la jubilació pública
Tot i l’ofensiva privada per incentivar els plans de pensions particulars o corporatius, els sous no remunten prou per generalitzar-los
Experts creuen que els plans d’empresa impulsarien el PIB
Viure una vellesa digna és un desig universal. Durant les dècades prèvies a la crisi, la banca havia intentat amb un èxit més aviat modest promocionar els seus productes donant per imminents la precarització o directament l’exhauriment de les pensions públiques. Tot i que els defensors de l’estat del benestar clamen pel sosteniment d’aquesta prestació, la ressaca postcrisi i l’escurament de la guardiola de la Seguretat Social de l’Estat han fet que el que eren simples cants de sirena del sector financer per obtenir millors resultats a través de les comissions dels plans de jubilació privats prefigurin un perill molt més real, fins al punt que només un 12% dels catalans confien en la seva pensió pública.
Aquest percentatge el posa de manifest una enquesta publicada fa pocs dies per l’Institut BBVA de Pensions, que també revela la paradoxa que sis de cada deu treballadors catalans es voldrien jubilar abans de l’edat que els correspon, concretament cap als 60 anys. Un desig que tanmateix no els priva de tocar de peus a terra, perquè també tenen clar que, tal com van les coses, l’edat efectiva a la qual es jubilaran superarà els 67 anys.
Aquesta mena de dissonància cognitiva s’arrodoneix amb el fet que la ciutadania viu al dia i no comporta, almenys no d’una manera general o massiva, un estalvi substancial per acompanyar (o, en el pitjor dels casos, substituir) la pensió pública, ja que només una quarta part dels enquestats guarden un racó per a la vellesa, per molt que un 81% cregui que seria aconsellable fer-lo.
Marc Ortiz, director tècnic de la corredoria Risk Associats, subratlla que al marge dels desitjos hi ha la realitat: una gran part de la població, bàsicament les rendes mitjanes i baixes, “no es poden permetre” fer una reserva, per molt que tant bancs com asseguradores facin campanyes o pressionin i bonifiquin les corredories perquè col·loquin els seus productes. “Les rendes més baixes, com a màxim, fan aportacions molt petites, que al cap del temps no representen gaire”, explica el director tècnic de Risk, que subratlla que els qui es poden permetre aportacions significatives són només les rendes altes, que a més són les que troben sentit a les exempcions fiscals, que “tenen un impacte mínim en rendes mitjanes o baixes”, hi afegeix Ortiz. Tanmateix, l’expert també assenyala que en els últims anys hi ha més demanda d’informació per aquests productes, tot i que no passa d’un mer interès informatiu, ja que “molt sovint les consultes no acaben en contracte”.
Millora per al PIB
Així, doncs, en els temps que corren, hi ha qui insisteix que una solució a la falta de diner disponible per als assalariats i el calaix públic seria el foment dels plans d’empresa, l’anomenat “segon pilar”. Un estudi, en aquest cas el guanyador del XII Premi Edad&Vida Higinio Raventós i presentat fa poc per VidaCaixa, assegura que incentivar els plans de pensions d’empresa, a més, milloraria el PIB un 8,5%. El model ideal proposat per moltes entitats, com ara ICEA, que estudia l’evolució de les assegurances i els plans de pensions, seria un de mixt i combinaria el sistema actual de solidaritat generacional amb un de capitalització a través de l’empresa, que, a més, hauria de ser incentivat fiscalment. Això, asseguren fonts d’ICEA, “permetria mantenir el sistema públic sense necessitat d’incrementar les cotitzacions o reduir la taxa de substitució”, que és la ràtio de la pensió sobre l’últim salari. Això sí, admeten els responsables de l’estudi, els canvis estructurals comportaran “costos de transició”.
Una altra veu que s’ha afegit a les alertes ha estat l’OCDE, que estima que a mig segle hi haurà 8 jubilats per cada persona en edat de treballar. En un sistema de repartiment com l’espanyol, basat en la solidaritat entre generacions, les cotitzacions dels actius paguen les pensions dels jubilats. La demografia actua inexorablement en contra de la taxa de substitució i els analistes de l’OCDE creuen que per mantenir-la en el 80% actual caldria augmentar les cotitzacions del 28,3% al 37,4%. Altrament, la taxa quedarà en poc més del 60% d’aquí a pocs anys. De nou, la solució proposada és la generalització dels plans de pensions complementaris fomentats des de l’empresa.
I vostè, ja sap quant li quedarà?
A despit de les campanyes publicitàries, hi ha molt desconeixement i la ciutadania admet que ignora aspectes clau del seu futur, com ara l’import de la seva pensió, el que aporten a la Seguretat Social per aquest concepte o l’edat mínima a la qual es podran retirar. La patronal espanyola de la inversió col·lectiva i dels fons de pensions, Inverco, fa pocs dies denunciava que urgeix una millor informació sobre la pensió pública que li correspondria a cada treballador. Aquestes dades facilitarien una millor planificació del futur dels ciutadans, per no dir que es tracta directament d’una obligació de transparència de l’Estat, que, a parer d’Inverco, hauria d’assumir la comunicació anual d’aquesta informació, tal com es va aprovar en una llei del 2011 i que no s’ha complert, més enllà d’un simulador web d’escassa difusió. Els experts recorden que en molts països de l’entorn europeu, com ara Alemanya, Àustria, França, Itàlia i Finlàndia, es tramet informació periòdica sobre la pensió estimada a partir d’uns anys de cotització. A Suècia, de fet, la documentació s’envia des de la primera cotització.