Tinc una família amb 250 anys de trajectòria! A casa la cuina sempre és cabdal, és la nostra manera d’expressar-nos, i que digui “tradicional catalana” no vol dir que estigui parada, hi ha una evolució constant. El que passa és que té una evolució molt mesurada. Quan vaig decidir muntar el meu propi establiment, havia de fer una cosa diferent perquè, si no, la comparació estava servida.

No ben bé. Som vuit germans i el que rep la Fonda Europa és l’hereu, com des de fa set generacions. Jo soc la petita i no em tocava res. Però el meu pare sempre va tenir molt interès perquè estudiéssim una carrera, que tinguéssim una professió lliberal i que fóssim autònoms. Deia que havíem de ser clients: poder anar a dinar o sopar els dies normals i pagar-ho, i que totes les persones havíem de tenir uns estudis, un ofici i una afició, que són les tres maneres possibles de guanyar-te la vida.

Totes les persones que m’han acompanyat en aquesta trajectòria són fonamentals. Però com a figures properes, els meus pares i els meus germans.

Aquest capítol absurd m’ha entristit molt, per una banda, i també m’ha donat moltíssimes alegries. Tristor absoluta perquè encara no ens podem manifestar lliurement, estem en l’ull de mira, qualsevol pas que fem ens és molt qüestionat, i per la reacció absolutament desmesurada que ha tingut aquesta acció innocent. Molt feliç per la resposta, la solidaritat i el suport que he tingut. La nostra personalitat i les nostres idees es traslladen al lloc de feina. Soc molt ingènua, perquè això és d’una ingenuïtat enorme. Però ho tornaria a fer. Penso que és millor que aquesta idea s’escampi per tot el territori i que hi hagi sopars grocs amb diferents restauradors que es manifestin. Si una cosa em sap greu és que a casa hi treballen dinou persones i no voldria de cap manera que això els afectés.

D’una manera molt dràstica. Ja no pots opinar a Tripadvisor durant el temps que ells considerin. Ara entres al Semproniana i està bloquejat. S’han esborrat les opinions dels darrers dies. Estic més tranquil·la, però és molt radical. A Facebook hem pogut anul·lar la possibilitat de penjar opinions, i Google Business va fent i t’hi pots trobar de tot. Aquestes plataformes d’opinió són importants, cada vegada tenen més força i em sembla bé, perquè són molt democràtiques. Pots posar-hi el que opines. Però sempre que hi ha aquesta obertura, això fa que siguin també molt perilloses.

Que no té color d’Instagram. És marró, molt plana. Està molt bé que l’àpat de Nadal sigui tan respectat i tingui tan prestigi, però la resta de l’any ens costa trobar-lo. A les cases no es practica perquè és una cuina de llarga cocció i el jovent no la troba prou atractiva. Té més prestigi un sushi, una pizza, una pita, i potser els nostres fricandós no tenen aquest component lúdic. Alguns restaurants tenim la responsabilitat de ser garants d’aquesta cuina, però sempre hi hem d’afegir el toc que transmeti la nostra personalitat o que la faci atractiva. Sempre l’estem tunejant.

Quan vaig començar, deia que era la versió rockera de la cuina tradicional. Però la meva cuina és el resultat del que puc fer. Tinc una coctelera on poso la il·lusió d’un plat que imagino, els ingredients a què puc accedir, el personal que tinc a casa, la tecnologia que puc fer servir, i surt una cosa que potser no hi té res a veure, però que té sabor i il·lusió.

Això dels cuiners és un fenomen nou que encara estem paint. Entrevistar un cuiner, trenta anys enrere era una cosa impensable. Ara s’ha aconseguit prestigiar la professió i que molts nens vulguin ser cuiners! Es parla del cuiner com a autor. Té aquesta categoria que tenien Picasso, Miró o Dalí cinquanta o seixanta anys enrere, i la part artística és la seva projecció pública. Són cuiners autors amb aquesta vessant artística que abans no es feia pública i que ara és la que més interessa. Els cuiners tradicionals tenen menys entrada en aquest univers mediàtic.

No. Vinc d’una fonda i les meves arrels són allà. Vull un restaurant amb gent, soroll, amb música de fonda, que és la dels coberts, de la vaixella o la cristalleria. Vull aquesta calor, i per això no m’ha interessat mai. Has d’avisar l’organització Michelin per dir que vols entrar en aquest univers i llavors et venen a veure, però hi ha un primer pas: tu has de manifestar que hi tens interès. I no n’hi tinc.

El món de la cuina i la gastronomia té una gran virtut: és amplíssim i pots treballar moltíssimes disciplines. Pots treballar amb infants, intentar millorar els menjadors escolars, treballar pel medi ambient, procurar no llençar aliments, sensibilitzar que és un desastre malbaratar-los, fins i tot fer política. I des d’aquesta tribuna, i en aquest moment dolç que tenim els que ens dediquem a la cuina, podem treballar molts aspectes. Per tant, podem agitar.

La cuina és una cosa quotidiana, i per tant acaba sent una rutina, i la comunicació és l’excepcionalitat. I a tots ens agrada això. Per tant, aquests dies que puc dedicar-me a fer tallers o xerrades, ho gaudeixo moltíssim. Si això es transformés en la rutina, ja en parlaríem!

Vaig donar suport a una mare guerrera que va detectar que a l’escola dels seus fills es llençava moltíssim menjar i va demanar al Congrés que rectifiqués la llei de seguretat alimentària, molt estricta en l’entorn escolar, en les col·lectivitats. Tot el que es cuina i sobra, l’endemà s’ha de llençar. No és ètic. Al Parlament de Catalunya hi ha un projecte de llei d’aprofitament dels aliments, i és un gran pas. Un de cada tres aliments que es produeixen acaba a les escombraries. Fa mal econòmic, ètic, mediambiental..., però és així. I parlem d’aliments útils. Produir costa diners i té un cost mediambiental, però llençar també.

El que fem és omplir la nevera i, sobrevalorant-nos, pensem que ens ho menjarem tot, i “per si de cas”. I les escombraries estan plenes de “per si de cas”. No és tant comprar bé com planificar bé. El tema és saber què i quan menjaràs, fer una llista de la compra superacurada, i quan vagis a comprar intenta treure dos dies d’aquests que has planificat. O sigui, compra menys.

Visc en el món del sí! Em costa molt dir que no, tot em sembla tremendament atractiu. Admiro la capacitat de la gent que pot estar en quatre llocs; jo només puc estar en un i la resta queda una mica desatès. Això sí, com diuen els grans cuiners, nosaltres no podríem ser aquí si no hi hagués un bon equip al darrere. Cal dir-ho sempre, perquè és cert.

En absolut. Soc una pessimista nata. Però penso que la meva pila és el pessimisme. És el que em fa lluitar per tirar endavant, buscar la manera de fer més coses. Sempre agafo més taules de les que podria atendre perquè penso que algú ens fallarà.

Al Maresme. Té horta, mar i muntanya.