Doncs gràcies al fet de provar-ho en una excursió a Vall de Núria, tot just l’any 2010. Em va agradar i se’m va donar tan bé que vaig guanyar el monitor! Era una cosa que sempre m’havia cridat l’atenció.

El tir amb arc és un esport i també un joc molt divertit. És un esport de punteria i, per tant, és una cosa molt atractiva per a tothom. A mesura que he anat tirant fletxes m’he adonat que hi ha dues coses més: la primera, que la progressió inicial en aquest esport és molt ràpida, ràpidament fas dianes i això et motiva. És un esport molt tècnic però busca la repetició i, d’entrada, l’evolució és molt ràpida. A la llarga, si bé és cert que és un esport tècnic, és més un esport mental. I en segon lloc, genera endorfina, com ara nadar o córrer. Disparar i tocar l’objectiu genera endorfina, una hormona que genera felicitat i és addictiva. Vaja, és un joc divertit i addictiu.

[Riu] Jo no! Jo soc el contrari! Una persona tossuda, serena, tranquil·la, que no es precipiti en les intencions, que gaudeixi de les coses pel fet de fer-les, no pels resultats, i que pugui mantenir un alt nivell de concentració durant molta estona.

El tir amb arc té com dues línies globals. Una seria la filosòfica i l’altra, la d’un caire més esportiu. L’escola coreana i la japonesa estarien en la vessant filosòfica i la nord-americana, a la banda esportiva. En la vessant esportiva, es tracta de mantenir un treball rutinari per obtenir uns resultats el més òptims possible i treballar la ment per aguantar la pressió pels moments de competició. Generar un costum, una rutina que et permeti suportar l’estrès. Aquesta també és la nostra escola, la catalana. En la vessant sud-coreana i japonesa, és una vessant mental, fins i tot contrària a l’esport. Al Japó és l’art marcial suprem, perquè no tens interacció, no tens rival, el rival ets tu mateix. La vessant oriental, a partir d’una rutina tècnica exquisida, entén el procés del tir com una cosa més zen, espiritual, no competitiva.

M’és igual si practico un esport minoritari perquè el que m’aporta fa que no valori la resta. Aquest és un esport, però, que està creixent moltíssim.

Això és fàcil de respondre. És un esport molt maltractat per les administracions. Hi ha, fins i tot, menyspreu del Consell Superior d’Esports (CSD) cap a la Federació Espanyola de Tir amb Arc i, és clar, cap a les territorials. Cal conscienciar les altes esferes que els esports minoritaris també existeixen; moltes vegades inverteixen els diners en esports que van als jocs olímpics i prou. Això passa en el tir amb arc: el CSD dona uns diners a la federació espanyola però només per als arquers olímpics, quan els millors resultats internacionals que obtenim els arquers són en altres modalitats, com ara el bosc... En el meu cas, per anar al mundial d’Itàlia em demanaven un tall molt alt, que jo al final vaig assolir, però em van dir que si hi volia anar havia de pagar 1.300 euros de la meva butxaca per defensar la federació espanyola! Ho trobo una falta de respecte, cap a mi i cap a la meva modalitat. Tot i això, soc conscient que les federacions, com la catalana, estan treballant per promocionar el tir amb arc en la societat catalana.

A les escoles. És un esport amb una vessant educativa i, per tant, el moment d’inculcar-lo és en persones en procés de formació, en nens de 8 anys fins a l’adolescència. Dona moltes eines i millora molt la capacitat de concentració. He constatat amb els nanos amb què treballo que el seu rendiment escolar ha canviat, com a mínim els és més fàcil fer determinades coses.

És un món molt extens. Fent un resum molt resumit, podríem dir que hi ha cinc modalitats d’arc i quatre modalitats de competició. Jo tiro en la modalitat d’arc nu i en totes les modalitats, la sala, l’olímpic i les dues de recorregut, camp i bosc. La meva especialitat és camp, una modalitat comparable al golf. Vas caminant i vas trobant les dianes, fins a 24, i a cadascuna has de tirar tres fletxes. Respecte al que parlàvem abans de les administracions, el CSD només dona diners per a una modalitat d’arc i una modalitat de competició, amb tota la complexitat de modalitats que hi ha!

Des del punt de vista personal, jo crec que es pot viure de tot a tot arreu. El problema és que ens han educat per ser mà d’obra i així estar pendents d’una estructura. Concretant, crec que no es pot viure del tir amb arc a l’Estat espanyol, potser algun becat, però no... Es pot sobreviure, amb ingressos que no seran de competir i entrenar, sinó que seran de formar. En el meu cas, jo m’he format, he aconseguit un palmarès i, a partir d’aquí, transmeto els meus coneixements a nens. Aquesta és la meva manera d’obtenir ingressos. En algun moment pots aconseguir un patrocinador, el club t’ajuda, la federació catalana també, però viure d’entrenar i competir és inviable. Amb els meus resultats, en altres esports seria molt diferent.