Cinema

Juliette Binoche

Actriu

“Hem de passar del tenir al ser”

El guió és com la punta de l’iceberg i l’actor ha d’anar fins al seu fons
El que uneix els éssers humans no és la cultura o la tradició, és la sensibilitat

Guanyadora d’un Oscar per El pacient anglès (1997), protagonista d’una llarga llista de títols memorables (Tres colors: blau, Chocolat, Ferida, Les amants du Pont-Neuf, La insostenible lleugeresa del ser...), Juliette Binoche és al podi de les grans actrius franceses en actiu. Ahir va ser al Festival de Sant Sebastià per presentar Vision, la nova pel·lícula de la directora japonesa Naomi Kawase, i avui hi presenta High life, de Claire Denis. Vam poder mantenir amb ella aquesta conversa, compartida amb un petit grup de periodistes.

Ha fet molts personatges marcats per la pèrdua d’un ésser estimat: ‘Tres colors: blau’, ‘L’espera’... I ara ‘Vision’. Pateix interpretant-los?
Necessito tenir una via paral·lela, per poder ficar-me en una pel·lícula. En el cas de Tres colors: blau, em vaig agafar a l’experiència d’una amiga meva que va perdre el fill i el marit. Durant dos anys vam estar parlant molt de la pèrdua. Així és com inconscientment em vaig anar preparant per fer la pel·lícula. A Vision, l’experiència de rodar era gairebé de felicitat, no vaig patir. Així i tot vaig poder connectar amb aquesta pèrdua. Un actor no s’ha de limitar a interpretar el que posa al guió, ha d’aconseguir crear, generar una emoció. El guió és com la punta de l’iceberg i l’actor ha d’anar fins al seu fons. S’ha d’interpretar i nodrir l’ànim, crear des de dins i utilitzar les vies paral·leles que t’ajuden a crear el personatge.
Quina relació manté amb la natura, que té un paper simbòlic important en aquest film?
La natura és simbòlica, en aquesta pel·lícula, però també és quelcom real. Quan estava en el bosc on vam rodar percebia coses que són reals, encara que siguin invisibles. Era allà, que justament és a prop d’on va néixer la directora, i sentia una emoció molt especial. Potser perquè visc en ciutats i em sento desconnectada de la natura. Crec que ens passa a tots els que vivim en ciutats, que són construccions dels homes. Per això necessitem enllaçar des de dins nosaltres mateixos amb aquesta natura en què hi ha pedres, plantes, animals... Ens n’hem allunyat massa. El que hem de fer, d’això parla Naomi a la pel·lícula, és tornar a la natura, tornar a crear aquest vincle fonamental amb ella. Si no fem alguna cosa de manera urgent, estem abocats a un futur negre. Ja estem veient que hi ha alguns cataclismes i fenòmens naturals. Hem de canviar d’actitud, i si no ho fem, pot ser que ens trobem amb la sisena extinció de la humanitat i el planeta. La pel·lícula parla de la necessitat de tornar a la natura, hem d’abandonar la passivitat en què vivim, ens hem de despertar i fer que es despertin els polítics que prenen decisions.
Creu que la forma de viure les relacions íntimes al Japó és més subtil i delicada que la d’Occident?
No sé com fas tu l’amor! [riu]. Cap dels dos personatges de la pel·lícula se senten feliços. Ella té aquest passat que la fa sentir culpable constantment i busca una planta, ell està molt preocupat per la natura... Si parlem d’intimitat i comparem Orient amb Occident, crec que no hi ha tantes diferències. Potser canvia, per exemple, com un home aborda una dona, però la intimitat crec que és la mateixa, tot i que tampoc ho puc assegurar perquè mai he viscut amb un japonès. Seguim parlant d’un home i una dona que es troben, que es toquen, es parlen... A l’escena que fem a la pel·lícula jo hi veia un cos calent.
El seu personatge diu que hi ha una part de les persones violenta. Com creu que evoluciona la humanitat en aquest sentit?
És una de les escenes que m’emocionen de la pel·lícula: aquesta dona que ja té una experiència i li parla a aquest noi encara jove, li diu sense agressivitat, a cau d’orella, perquè se’n recordi tota la vida. Tots tenim a dins nostre una part humana que és la que ens porta a voler conquerir coses. Això és el que hem de fer, prendre’n consciència i intentar canviar les coses. Per això ell s’adreça a la part femenina que se suposa que han de tenir tots els homes. No és una pel·lícula perfecta, però aborda temes tan fonamentals com aquest, l’arribada de la llum, de les connexions que hem de tenir els humans amb les sensacions i les percepcions. Hem de passar del tenir al ser, som encara a l’era del tenir i hem de canviar de consciència i arribar al ser. Potser l’edat, l’experiència, el temps, ens ajuda a avançar en aquest camí, i ho hem de fer ràpid. Hem de passar de ser passiu a actius, i hi tenim un paper a jugar tant els actors com els mitjans de comunicació i els polítics.
És a Sant Sebastià amb dues pel·lícules dirigides per dones, ‘Vision’ i ‘High life’, de Claire Denis.
Que hi hagi dones que fan cinema és bo per al món, no només per a les dones. Encara fa falta que a altres llocs del món, a Àfrica per exemple, hi hagi dones i homes africans que donin un altre punt de vista. No pot ser que hi hagi gent muda, necessitem que puguin fer sentir la seva veu i així poder canviar la seva situació.
Què significa per vostè treballar amb directors com Kawase, o amb Hirokazu Kore-eda, amb qui farà el proper film?
N’estic encantada, per mi sempre ha estat un plaer immens poder rodar amb cineastes de l’altre cantó del planeta, perquè soc una persona curiosa. De Hirokazu Kore-eda m’agrada la seva mirada. El guió és important, però amb aquest director tinc la sensació que no dirigeix els actors, sinó que observa la humanitat interior de cada actor, de cada persona, i mira de capturar-la amb la seva càmera. Estic encantada de treballar amb ell, és un director que intenta atrapar la vida i la comparteix amb el públic per tractar de fer-nos avançar a tots. A part dels japonesos, com que parlo anglès, des de ben aviat vaig decidir obrir fronteres en la meva carrera i treballar amb directors internacionals. Això ha estat un regal en la meva vida. En tot cas, el que ens uneix als éssers humans no és la cultura o la tradició, és la sensibilitat. A mi m’agrada molt tocar la gent, però si vaig al Japó a treballar amb Kore-eda, he de comprendre que són diferents maneres de comportar-se i vigilaré, no tocaré tant la gent. Si venen japonesos a França sí, m’agrada el contacte humà.
El cinema ha de ser políticament compromès?
Des del moment que esculls fer una pel·lícula ja és un acte polític, ja envies un missatge. Hi ha d’haver una coherència entre les pel·lícules que fas i com vius la teva vida.
Vostè ha comentat que no busca la perfecció en els projectes que escull. Era aquest el cas?
En aquest cas, quan vaig acceptar encara no tenia el guió. Per mi es tractava de si estava disposada o no a fer el viatge, sense saber exactament com seria el viatge. Vam parlar unes quantes vegades per Skype i quan vaig arribar al Japó tenia enllestit el guió. Amb High life de Claire Denis el guió encara estava en procés. És com viure una aventura amb algú que admires, sense saber l’objectiu final de la pel·lícula. L’important és el procés. El resultat també, és el que veu l’espectador. Si entres en un museu, potser no t’agradaran totes les obres, però n’hi ha alguna que potser et fascina. Hi ha coses molt racionals, fetes perfectament, amb què no sents res. Fer cinema, actuar, són processos de recerca i no sempre trobes el que busques.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.