Art

YAGO HORTAL

PINTOR. EXPOSA A LA GALERIA SENDA DE BARCELONA ‘RIGOR I ROSA’

“La pintura és sacrificada: has de fer moltes renúncies”

Els joves han tornat a la pintura. I Yago Hortal (Barcelona, 1983) n’és un dels valors. Els seus quadres coloristes enganxen. Però sota d’aquesta pell alegre i optimista, hi ha un misteri

A vostè li han passat coses tan meravelloses com ara que Peter Halley, un gegant de l’art, li demani que facin una exposició junts. Alguna altra figura reputada –que no sapiguem– que hagi embogit amb la seva obra?
Col·laborar amb Peter Halley va ser una aventura bestial. D’ell vaig aprendre com treballen els artistes que estan a dalt de tot: amb ordre i disciplina. No he tingut cap més oportunitat amb un altre pintor tan immens com ell, però amb altres sectors que no són el de l’art sí que he viscut experiències potents similars. Als músics els fascina la meva obra! Justin Timberlake va publicar una desena de fotografies de quadres meus al seu blog i em va fer caure la web perquè no tenia un bon hosting per suportar tantes visites. Al festival de Peralada, per al qual vaig fer el cartell, Paco de Lucía em va voler conèixer després d’actuar per felicitar-me. Em tractava d’igual a igual: m’havia de pessigar per creure-m’ho. I amb Lang Lang, que pel seu aniversari li van regalar una pintura meva, també hi vaig parlar a Peralada. Em va dir que cada dia quan esmorza veu el meu quadre.
Dona gust parlar amb un artista al qual li van bé les coses. No és l’habitual. Se sent un privilegiat?
Som pocs els que podem viure de l’art, cert. Però no tot és tan bonic com sembla. La pintura és molt sacrificada: has de fer un munt de renúncies. Potser de totes les arts visuals, la pintura és la que més esforç requereix. La gent només veu un noi que té èxit: pinta, exposa i ven. Però el que no veu és que aquest noi es passa quatre mesos tancat a l’estudi, surt un moment per inaugurar una exposició i torna a tancar-se quatre mesos més. És una feina dura i solitària.
De què s’alimenta més la seva obra: del carrer o de l’estudi, del que veu o del que sent? És una pintura més de fora o de dins?
Les dues coses són inevitables, però potser és més de dins que de fora. Soc carn d’estudi i de pencar com un foll. Mentre estic pintant un quadre em venen les idees per pintar-ne un altre. Poques vegades m’imagino futurs quadres caminant pel carrer.
Em dirà que sí, però m’agradaria que m’ho raonés. Té sentit pintar avui?
Sí! El pintor no pot deixar de pintar mai. Quan t’ha tocat la fortuna –odio dir-ne malaltia– de l’art, ja no ho pots evitar. Sentit pràctic no en té, però sentit personal, sí. Si deixes de fer el que et produeix satisfacció, et frustres i la frustració no ajuda a avançar en l’art.
Si fes aquesta mateixa pregunta a altres artistes de la seva generació em dirien que no, que pintar és conservador, que és més contemporani fer un vídeo o una instal·lació.
Potser sí que els pintors, i els escultors, som els més clàssics. Però jo crec que quan un pintor pinta un quadre està fent una cosa nova, no és res que s’hagi fet abans.
A la pintura se l’ha matat tantes vegades... i sempre reneix.
Qui l’ha donat per morta és perquè no li interessava. Però de pintors sempre n’hi ha hagut i mentre n’hi hagi, que n’hi haurà sempre, la pintura no morirà. Per mi és un absurd dir que la pintura està morta.
Del 2010 al 2013 va viure a Berlín, on la seva carrera va fer un salt. Li agradaria tornar a canviar d’aires?
A Berlín vaig créixer com a pintor perquè em vaig trobar amb tot de nous estímuls i amb una ciutat que valora molt els artistes. I ara en tinc altre cop, de ganes de marxar, als Estats Units, segurament a Nova York. Això sí: tindré un peu aquí i un peu allà.
Hem començat parlant de les coses bones que ha viscut. Però també n’hi han passat de dolentes: la prestigiosa firma de roba londinenca Preen el va copiar descaradament per als seus dissenys. Vostè els va portar als tribunals.
Vam acabar arribant a un acord extrajudicial. Però va ser una lluita llarga. Al principi no em van fer cap cas: es pensaven que era un nyicris que ells, amb el seu poder, tombarien per cansament. Vaig aconseguir que se’n fes ressò la premsa més seriosa, sobretot l’anglesa, inclòs el Financial Times, i això els va fer mal.
De marques que, sense ser tan sapastres, voldrien usar les seves composicions de colors fluorescents...
Moltes. De roba, bambes, cotxes, telèfons mòbils, mobles... Ho valoro, però no m’interessa. No vull tirar cap aquí. Sé que no em beneficiaria com a artista. Em podria cremar ràpidament. És pa per avui i gana per demà. Jo vull anar a poc a poc i fer-ho bé per arribar més lluny. Han contactat amb mi galeries xineses i angleses que m’oferien inflar els preus de la meva obra i també he dit que no pel mateix motiu. Tinc clar que l’art és una carrera de fons.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.