No és fins que acabo les cançons que m’adono del que m’ha motivat a escriure-les. No tinc mai una idea prèvia d’allò que explicaré, però la vida –allò que em passa, allò que veig– sempre hi acaba entrant de ple.

Hi ha de tot, des de cants optimistes a la vida (Que se vengan todos) fins a cançons més angoixants (Así me siento hoy). Elegir rumbo parla del fet que si no som nosaltres els que aconseguim controlar la nostra vida, ningú ho farà per nosaltres. I a Digo España sentia la necessitat de parlar del meu país, ara que fa 36 anys que vaig escriure España camisa blanca de mi esperanza. En parlo sense llançar contra ningú la paraula España, sinó com a reafirmació del que soc.

És complicat, ja que bona part d’aquesta fe també l’he perduda jo. La diferència, però, és que a mi no se m’acudiria mai pensar que els asturians som tan extraordinaris que som superiors als de Lugo, als de Santander o als de Lleó.

Sí, en determinats moments he vist certes actituds supremacistes. He cantat molt aquí i en més d’una ocasió m’han vingut senyores venerables a dir: “M’agrada molt, vostè, encara que no sigui català.” Hem d’entendre que a Catalunya, com a Espanya, hi ha gent meravellosa i gent horrorosa.

Els músics que més em van influir en els meus inicis eren d’aquí: Bonet, Raimon, Llach, Serrat...

El país ha canviat molt, i no sempre cap a millor, és cert. Ho comentàvem recentment amb en Joan [Manuel Serrat], que va assolir un número u amb Ara que tinc vint anys, un disc en català. Hi havia més obertura, però no només ideològica i idiomàtica. En les ràdios, per exemple, hi convivien Paco de Lucía, Camilo Sesto i Procol Harum. De tota manera, estic convençut que Lluís Llach, que a Madrid omplia sales de gom a gom, ara ho tornaria a fer exactament igual.

Es confon Espanya amb el PP. La gent d’esquerres sempre ha tingut afecte cap a Catalunya, però, si bé a mi m’importa tres collons, hi ha qui veu cremar una bandera espanyola i li bull la sang.

No em sembla pas cap solució. Potser se’n podria haver fet un el 2012, però ara, tal com està tot d’enquistat, és complicat. No és una cosa que es faci a Europa, encara que em diguis que a Escòcia sí. Et podria fer una llista de 34 regions, des de Baviera fins a la Llombardia, que estarien entusiasmades de fer un referèndum, però que saben objectivament que no el faran. Les circumstàncies són les que són. La idea d’Europa és d’una fragilitat extrema i no permetrà un referèndum en cap dels països que la integren.

Sí, està dedicada no únicament al meu avi, que està enterrat en una, sinó a milers de persones. Em produeix un gran estupor que un polític pugui ser capaç de dir que allò que volen les famílies són diners. Per què els del Partit Popular no diuen als pares de Marta del Castillo, la noia de Sevilla desapareguda, que s’han acabat els diners per buscar-la? Per què això només s’atreveixen a fer-ho amb els morts del 36 i el 39?