‘Cash flow’ al calaix del taulell
L’equilibri entre les variables econòmiques citades, ingressos, finançament i guanys, és fonamental, però res és més inestable que recolzar-se només en tres potes, fins i tot per suportar una organització. Interessa incorporar-ne una quarta, que ha de ser la tresoreria
Tirar endavant un negoci demana atendre un gran nombre d’assumptes, la majoria dels quals no han variat al llarg del temps. Entre aquests assumptes, hi ha els que fan referència al vessant econòmic.
Interessa comparar les prioritats financeres d’una petita empresa d’avui dia i les dels esforçats botiguers de fa un segle rere del taulell des d’on miraven cap al futur.
Alguns consideren que el més significatiu és la xifra de negoci, és a dir els ingressos que provenen dels clients. Aquest import pot anar acompanyat de cobraments ajornats o de preus que s’han hagut d’ajustar a la baixa, però facturar sempre significa donar sortida a allò que sabem produir i que tenim al magatzem.
Per d’altres, el més important d’una organització és el seu capital o l’accés a l’endeutament que finança el temps necessari per tirar endavant l’estratègia decidida fins a consolidar-la.
També es pot afirmar que el més rellevant són els beneficis, que donen fe de l’èxit de la gestió i aporten fiançament intern. Es tracta, però, d’un concepte comptable o fiscal, que pot variar segons els criteris legals que s’apliquin.
Hem de convenir que totes les apreciacions citades són igualment certes, supeditades a com es dirigeix cada empresa i a la seva realitat, però és possible fer algunes reflexions.
Generar ingressos amb poc marge implica un enorme esforç del que difícilment aconseguirà escapar qui opera en un determinat sector. Mostrar un percentatge de deute molt elevat en el balanç és un risc que no sempre està justificat pel que realment dona valor a l’activitat que es desenvolupa. Obtenir beneficis és absolutament vital, però s’ha de posar en relació amb els recursos que ha estat precís dedicar per aconseguir-los, o amb una facturació de la qual no sempre hi ha la seguretat que es cobrarà puntualment.
El pes de la tresoreria.
Les prioritats en la gestió financera d’una empresa ja les tenien molt presents els savis botiguers de fa algunes generacions. Per ells, era molt important la tresoreria. El diner comptant tenia un gran valor al calaix que cada dia reflectia el resultat de l’activitat diària, sense tenir present que sota el taulell es movia un mecanisme d’alta tecnologia econòmica que avui anomenem cash flow.
Poder atendre els seus pagaments sense dedicar temps a problemes que restaven atenció al negoci, cobrant sense retard dels clients a qui tan bé coneixien, era el que assegurava la salut financera del negoci i, per tant, la seva continuïtat.
No perdre cap venda i cobrar-la sempre, disposant del magatzem ben proveït amb tot el que la clientela podia menester, dedicant tots els recursos a allò que millor sabien fer, era el seu objectiu diari. Fer els comptes amb cobraments i pagaments, en lloc de confiar en els venciments de les factures, amb una visió molt realista de les seves finances, era una de les principals claus de la seva gestió.
Aquells humils i savis comerciants tenien fe en l’esforç continuat amb què van fer créixer el seu negoci, sense salts ingovernables i evitant riscos de procediments que no entenien. Depenent el mínim possible de crèdits i “favors”, encara que la velocitat de creixement fos menor, van aconseguir pujar i baixar cada dia la persiana.
Un deute s’ha de tornar, idea que en ocasions sembla una “irrellevant” obvietat per a aquells que els concedeixen. La naturalesa de qualsevol crèdit aporta recursos, però també suposa una obligació que en ocasions condiciona la dedicació de l’empresa a la seva principal missió i arriba fins i tot a relegar en les prioritats els clients i els col·laboradors que la van portar fins on ha arribat. Qualsevol finançament extern, d’aparent baix cost avui dia, s’haurà de retornar sigui quin sigui el resultat d’allò a què es va aplicar.
Convé, doncs, recuperar aquell afany d’alguns botiguers per cuidar la pròpia tresoreria, que consisteix a estar atents que al calaix del taulell entri més diner comptant del que surt.
El que mai hauria de ser una prioritat és promoure una empresa sense liquiditat i amb el major percentatge possible de deute, ja que això només és un experiment que acostuma a acabar amb la persiana sempre abaixada.