Primer, no em van sorprendre. Segon, em van semblar una barbaritat. Tercer, em van semblar un enorme error, que no resol res, sinó que ho complica tot.

S’ha de fer un judici, això és inevitable, inapel·lable, el judici hi serà. Una vegada es faci, s’ha de transformar aquest judici en una oportunitat per als presos i exiliats, i per als encausats en general, i en una oportunitat per al procés sobiranista.

Jo espero que sí, confio que serà així. No hi tinc una confiança cega, però tot fa preveure que serà d’aquesta manera si continuen insistint en la línia que estan insistint des del Tribunal Suprem, que no és cap altra que forçar l’estat de dret d’una manera absolutament impròpia, d’una manera completament arbitrària i finalment muntar un judici sota el Codi Penal sabent que aquests delictes no hi són, que no existeixen. Això és un abús de poder en tota regla que alguns de nosaltres ja hem sofert en altres coses, en altres ocasions i que ara es manifesta en tota la seva cruesa perquè l’Estat va reaccionar com reacciona sempre l’Estat espanyol, que és amb una duresa tremenda i amb una miopia política total.

Miri, fer un judici sobre tota la justícia espanyola diguem-ne totalment negatiu jo no ho faré per una raó: perquè com passa en tots els col·lectius, passa en la política, passa en el periodisme, en tots els col·lectius, hi ha de tot. Ara, si parlem de l’actuació del Tribunal Suprem en el tema de l’1 d’octubre, que és el que ens ocupa per sobre de tot, li diré que la constatació principal és que, quan des d’un ciutadà normal es pensa que la justícia és un arbitre imparcial, en aquest cas no és així. El Tribunal Suprem no és un àrbitre i molt menys imparcial, és un àrbitre d’una part, que és l’Estat espanyol. Per tant, en termes futbolístics podríem dir que és un àrbitre comprat per una de les parts que està en litigi.

Culpable, no. Responsable, això sí, absolutament. No em penedeixo d’ haver canviat el rumb de la política catalana i els objectius nacionals de Catalunya, passant de l’autonomia a la sobirania com tanta gent ens demanava, i haver consultat sempre la gent en el moment de les grans decisions. Me’n sento responsable, no pas culpable, i tornaria a fer el mateix, des del punt de vista de donar la veu a la gent.

El que va tenir pes de debò és que l’opció a favor de la independència de Catalunya passés d’un 15% de la població a un 50%. Això vol dir que hi ha un 35% de persones que no hi eren i s’hi van posar. I per què s’hi van posar? I aquesta és la pregunta clau. I des del meu punt de vista s’hi van posar perquè, més enllà del victimisme, de la crisi, les retallades o la corrupció, la raó fonamental és que en primer lloc hi havia la constatació que per la via que havíem seguit històricament des del catalanisme no hi havia sortida per a l’autogovern de Catalunya, que anàvem a un procés recentralitzador del poder a Madrid que ens convertíem en una província perifèrica. I dos, que hi havia molta gent a Catalunya que sentia i sent que totes les potencialitats que té el país; els actius, les energies, el talent, han de poder tenir una bona sortida. I Catalunya no les té.

I és que ho va ser. No vaig explicar res més que la veritat. Hem de començar a explicar la realitat i la veritat de les coses, perquè, si no ho fem, ens fem trampes al solitari.

És que crec que s’ha d’explicar què vol dir la independència de veritat. El punt clau no és aquest. El punt clau és: amb les forces actuals en el món sobiranista català en tenim prou per doblegar les estructures de poder i l’statu quo de l’Estat espanyol? Sí o no. I segon, quines forces són aquestes. El mes d’octubre de l’any 2017 vam acumular moltes forces, moltíssimes, més que mai, però no hi havia prou força per doblegar l’estructura de poder de l’Estat espanyol. I la que hi havia, que no es va utilitzar, era un conflicte permanent al carrer. Aquesta força hi era, existia però el mateix president Puigdemont i el vicepresident Junqueras van dir que ni parlar-ne d’utilitzar aquesta força.

Jo era partidari d’una declaració d’independència al Parlament de Catalunya com a conseqüència de l’1 d’octubre, i ho vaig manifestar així, en privat, en moltes reunions. Però convocant eleccions el mateix moment. Per què eleccions? Per una raó fonamental: si a tu en el referèndum et va votar el 42% de la població i tu vols declarar la independència de Catalunya; home, tu has d’intentar ratificar aquesta decisió del 42% amb el 80% o el 85% de ciutadans que van anar a votar en les eleccions del 21 de desembre. Jo tenia aquest criteri per això. Era una manera de donar l’oportunitat al conjunt del poble de Catalunya, a tots i sense excepció, dins un marc que és estrictament legal, com són unes eleccions en què es ratifiqués la declaració d’independència o no. I això hauria donat una força a aquella declaració d’independència molt gran. Però és que va acabar passant igualment. Fixi’s en la ironia.

Diguem-ho al revés. Continuen sent molts. Més que mai. Jo soc dels que pensen que hi ha més del 50% de vots a favor de la independència en aquest moment a Catalunya però no els podem comptabilitzar bé. No ens deixen acreditar-ho d’una manera més neta perquè no ens deixen fer un referèndum en condicions i plenes garanties.

El que jo dic és que si volem fer política hem de saber quin govern ens interessa més a nosaltres, tot i saber que cap govern ens serà favorable. Des d’una òptica sobiranista catalana prefereixo un govern de socialistes i Podem, tot i sabent que és un govern que no ens resoldrà el fons de la qüestió. Dit això, no estic en desacord amb el que diu el president Torra. El que s’ha de fer és pactar amb els partits PdeCAT i ERC a Madrid perquè en el seu dia hi hagi una posició exactament igual entre partits i govern de Catalunya.

A mitges. Hem de procurar posar-nos una mica en la pell de l’altre, sempre. Això en política costa molt però jo ho procuro fer sempre. Quan jo escolto el president Pedro Sánchez dir públicament que aquí no hi ha delicte de rebel·lió, a mi m’agrada més això que no la posició de Rajoy o la que puguin tenir Casado o Albert Rivera.

Quan hi ha aquesta reclamació de moltíssima gent, transversal, plural, de diferents ideologies..., aquesta reclamació constant d’unitat que jo sento a tot arreu, crec que tenen més raó que un sant. El que jo no entenc és que això, que és tan evident, després no es posi en pràctica. Els interessos de partit és molt lògic que hi siguin, i també són legítims, però quan tens una cosa tan gran al davant i tan col·lectiva dins d’aquest món sobiranista com és aconseguir que Catalunya tingui el seu propi estat, si això no ho fas passar al davant de la resta de coses és que no estàs prou disposat a fer tot el que cal per arribar-hi.

Em saben greu, m’entristeixen i m’emprenyen, que és una mica més que m’empipen. Espero i confio que les aniran resolent. També li he de dir una cosa; per no semblar que jo ara pensi que és d’una manera i abans era d’una manera completament diferent i millor. Quan jo vaig ser president, de discrepàncies també n’hi havia moltes. I entorn del 9-N n’hi va haver moltes. I jo, en algun moment, em vaig sentir molt sol, més enllà del govern que jo tenia i d’algunes persones i entitats, ens vam sentir molt sols en alguns moments d’aquell trànsit i d’aquelles primeres passes del procés. Igual que m’entristia aleshores les mostres de desunió i m’emprenyaven, ara òbviament també. Amb la diferència que ara s’han fet més públiques del que jo crec que hauria de ser.

També es feien públiques, però potser no d’una manera tan reiterada com ara. No oblidem que ara hem viscut l’1-O i que hi ha molta gent a l’exili, a la presó, molta gent encausada. Ha sigut tan gros tot això que cal ressituar-se. I en aquest moment de ressituar-se, i estic segur que es trobarà un acord estratègic de cap a on cal anar en el món sobiranista, en aquest ressituar-se hi ha tensions.

No, jo de l’Estat no cantaria victòria, malgrat aquestes dissensions públiques en el món sobiranista. Perquè també sé una cosa per experiència pròpia, que és que cada cop que hi ha hagut dissensions en el món sobiranista sempre hi ha hagut una manera d’arreglar-ho. Jo en vaig viure unes quantes i sempre hi vam trobar una solució, fins al punt que vam ser capaços de fer Junts pel Sí, que era una gran coalició electoral de gairebé tots els partits sobiranistes. Vam ser capaços de fer això l’any 2015. Atenció, que hi hagi tensions no vol pas dir que no hi pugui haver solucions. Ara a mi el que em sap greu és que sigui massa constant aquesta dissensió, no fa falta i donem massa avantatges als nostres adversaris polítics.

Sí, és clar. Aquest és un Estat venjatiu, un Estat que no té respecte pel dret i que, quan han castigat algú i consideren que aquest càstig ha quedat petit, tot i que ho hagin decidit els tribunals, aquest Estat busca, regira interiorment per veure si té algun altre mecanisme per veure si poden anar a tustar aquells que hagin sortit massa poc castigats.

Li ho descriuré d’una altra manera: la Crida té un objectiu inicial que no es pot complir i que a mi em sap greu que no es pugui complir. L’objectiu que tenia la Crida era aplegar sota un mateix paraigües tot el món sobiranista, mentre duri el procés per a la independència de Catalunya. Això és impossible fer-ho si els que s’han d’aixoplugar sota aquest paraigües no volen...

Exacte. La CUP no hi ha volgut ser mai. I ERC, que hi va ser una vegada en aquella gran coalició electoral del 2015, a partir d’aleshores ja ho ha descartat sistemàticament. Per tant, si els que hi haurien de ser no hi volen ser, no hi ha solució. En conseqüència, si no pots aixoplugar sota un mateix paraigües tot el món sobiranista, a què pots aspirar? A portar el lideratge d’aquest món sobiranista, que no vol dir l’exclusivitat, vol dir el lideratge. I a fer això la Crida hi té tot el dret del món, com també hi té dret el PDeCAT. Ara, la conclusió final meva quina és? Tenint en compte això, que no és l’ideal, ja que l’ideal seria el paraigües comú, si es vol apostar per un lideratge dins del món sobiranista, cal sumar-ho tot.

Aquest és el repte. Jo no em vull ficar en les negociacions que tenen en aquest moment perquè jo ja no soc un actor i molt menys de partit. El PDeCAT, sense allò que pot representar la Crida, quedarà sense aquest lideratge, però la Crida sense el PDeCAT, també.

Jo tinc ganes d’apuntar-m’hi quan aquesta negociació estigui plenament acabada.

Bé, jo sempre he pensat que els costava massa sumar, ja els costava en els moments clau fer això. Jo ho respecto en el sentit que és la seva dinàmica, però no ho comparteixo.

Jo de la CUP no esperava que hi fossin, ho esperava d’algun personatge singular de la CUP. Però sí que ho esperava d’ERC.

Són la continuïtat del procés constituent que ja estava previst fa uns anys i no es va poder tirar endavant. Amb un objectiu bàsic, tenir present que això de la independència no va de dividir un país com alguns repeteixen. Pot ser un bon camí per convèncer gent que no és estrictament independentista per participar en un debat sobre el model de país que volem en un futur i la norma fonamental que ho permetria.

Per què és una feina poc útil? En algun moment, si això acaba funcionant, es necessitarà la feina que es va fer entre el 2013 i el 2015 per tenir a punt les estructures d’estat Tot això és una feina que existeix i quan arribi el moment només es tracta de posar-la al dia i feina feta no té destorb.

Si una DUI es fa amb majories aclaparadores perquè es constata que l’Estat espanyol no ha volgut ni tan sols seure a negociar, podem tenir aliats aleshores, però ha de ser amb majories molt, molt, molt evidents. Si no, s’ha demostrat que no funciona. Quan es va iniciar tot això, el 2012, jo deia: entrem en un terreny desconegut. I era així. Ara ja sumem sis anys, i algunes coses han sortit bé i d’altres, malament; també dins del món sobiranista. Hi ha hagut encerts i errors, també dins del món sobiranista. Però ara tenim una cosa que abans no teníem, que és cartografia. Ara hi ha mapes, ara sabem què passa. Per tant, si volem assolir l’objectiu hem d’adequar i adaptar les estratègies i els terminis sabent que ja tenim cartografia, que estem en un terreny conegut.

Ens hem de defensar, però no tinc una esperança fonamentada que això acabi bé. Pel tema del Tribunal de Comptes, pel 9-N i per l’1 d’octubre s’ha d’anar al judici, perquè és inevitable, i s’hi ha anar amb la cara ben alta a explicar la veritat de les coses, amb tota claredat. Ho dic perquè voler convertir la declaració d’independència del 27 d’octubre de l’any passat en una declaració amb tots els ets i uts, en una declaració que tingués totes les conseqüències, ja s’ha vist que no és així. Per tant, no presumim d’allò que no va passar; ara, no ens avergonyim d’allò que sí que va passar. Perquè l’1 d’octubre hi va ser i, efectivament, tenia les connotacions d’un referèndum, i efectivament la gent se’l va fer seu, i efectivament va passar i el resultat va ser el que va ser i un munt de gent va defensar el que va defensar. És clar que sí. I això és el nostre dret a decidir com a poble. És el nostre tret nacional més fonamental, que és el dret a a la nostra autodeterminació. Això, amb totes les paraules, amb el cap ben alt, mirant al davant i amb totes les conseqüències.