Cinema
Drew Goddard
Director i guionista
“De la foscor dels 60 en va sorgir quelcom extraordinari”
Després de conrear una sòlida carrera com a guionista (Monstruoso, Guerra Mundial Z, Marte...), Drew Goddard (Los Alamos, Nou Mèxic, 1975) va debutar com a director amb la comèdia de terror La cabaña en el bosque. Malos tiempos en el Royal, que va clausurar el Festival de Sant Sebastià i s’estrena avui als cinemes. És una pel·lícula més ambiciosa, que encreua històries i personatges al motel que hi dona títol, travessat per la frontera entre Nevada i Califòrnia. Jeff Bridges, Dakota Johnson i Chris Hemsworth són alguns dels intèrprets d’aquesta història ambientada a finals dels anys seixanta, hereva del cinema de Tarantino i els germans Coen.
El motel on se situa l’acció sembla un personatge més de la pel·lícula. En què es va inspirar?
M’ha inspirat més la idea dels hotels en si, n’estic enamorat. M’agrada aquesta idea romàntica que durant un temps, encara que sigui breu, pots ser una altra persona. Aquesta idea està en el centre de la pel·lícula. Als hotels hi pots descobrir veritats, perquè surts una mica del dia a dia i vius una altra realitat.
Hi ha una part de metaficció: càmeres que roden dins de la pel·lícula...
És un tema que ha sorgit. Hi penso, però no sé què significa. Sospito que hi ha una part del cinema que té a veure amb la nostra curiositat, som voyeurs que observem a través del cinema les vides dels altres, i m’agrada veure-les. Crec que per això em vaig fer guionista, estimo les persones, vull conèixer-les, saber la seva història, el seu passat.
Per què va triar aquesta època, a finals dels seixanta i inicis dels setanta?
Els seixanta als Estats Units van ser temps tumultuosos: van assassinar J.F. Kennedy, Martin Luther King, Bobby Kennedy... Els van assassinar en directe, i això ha tingut un gran impacte sobre la psicologia del país. Després va arribar Nixon, el pol oposat al que representaven aquells personatges, i va assumir el poder. La pel·lícula s’ambienta un mes després que arribi a la Casa Blanca. La reacció a aquests temps convulsos va ser un renaixement en l’art, tant al cinema com a la música, va sorgir quelcom extraordinari de la foscor. La clau d’aquesta pel·lícula és trobar aquest moment de llum dins de la foscor.
Escriu els personatges pensant en actors concrets?
He après que quan treballo és important separar el guionista de l’escriptor. Quan escric, no penso en pressupost, ni en càsting... Simplement em centro en els personatges i la història, i quan acabo el guió, entra en acció el director i el guionista s’enretira. Pensar en l’elenc és una part important i divertida del procés, que permet somiar.
Per què porta els personatges al límit?
M’agrada veure’ls en situacions extremes perquè revelen la veritat de l’ésser humà. Els alts i baixos ens fan més humans i més divertits.
La cantant negra (Cynthia Erivo) diu que està tipa d’homes que abusen dels dèbils. La frase s’inspira en les lluites dels drets civils dels seixanta o en l’actual #MeToo?
Una de les coses que he descobert en estudiar el passat és que el present n’és un reflex. Els mals de què parla la pel·lícula són part del nostre present. Aquest país i aquest món fa molt temps que pateixen aquesta plaga. És al nostre ADN i es repeteix una vegada i una altra a la nostra història.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.