Venia de fer uns discos ideològicament molt explícits i militants i, en aquesta ocasió, sense abandonar del tot aquesta línia crítica, em venia més de gust fer cançons sobre el dia a dia de les persones i fer-les des d’un punt de vista més sentimental, terrenal i, segurament també, lluminós. No volia tenir prejudicis cap a temes més emocionals.

No crec que sigui cap rebaixa del component ideològic, perquè jo, al capdavall, com a ésser que pensa i té una escala de valors determinada, no he variat gens ni mica la meva posició política. Sí que ha canviat, però, la perspectiva, el prisma. Hi tenen a veure el naixement de la meva filla i la mort del meu pare. Em venia molt de gust fer un disc en què la meva visió no fos tant la d’analista polític sinó la d’un pare, o la d’un fill a qui se li ha mort el pare. El meu pare va morir tres setmanes abans de néixer la meva filla, de manera que la contradicció sentimental que vaig viure va ser important. Em costava molt celebrar de manera descontrolada el naixement de la meva filla i, a la vegada, plorar desconsoladament la mort del pare. Em va costar trobar aquest equilibri. En va quedar una celebració pausada, un dol pausat, i m’ha costat un temps anar-me situant. Això ha marcat molt les lletres de les cançons i m’atreviria a dir que, també, la part musical. Ara, escric més amb el cor que amb el fetge i el resultat, crec, és un disc amb textures que exploren terrenys verges en la meva discografia.

Sempre m’havia costat molt, per exemple, tractar l’amor des del punt de vista d’una balada i, en aquest disc, he anat a buscar allò que, en termes comercials, s’anomena romàntic, però que entenc com un despullament general, amb ritmes lents i emotivitat. D’altra banda, tampoc no havia fet mai cançons sobre la mort, i només des de l’anterior disc, sobre la paternitat. En aquest treball, en canvi, en són la base.

Són un espai de trobada en què les persones celebrem plegades la vida durant quatre o cinc dies. Traiem, m’atreviria a dir, el millor de nosaltres per compartir-ho amb els altres. Bevem, saltem, ballem, anem a concerts, fem sopars... M’agradava aquesta idea per explicar que les cançons, en definitiva, també són un espai de trobada: de l’alegria, de la tristesa, de les idees...

El que crec que és més necessària que mai és la celebració. El context sociopolític i econòmic no ens permet celebrar massa coses, de manera que la cultura i la música es converteixen en aquest lloc des d’on podem construir aquests espais de celebració.

La festa major d’Igualada, que és la que vaig viure durant la meva infància, tot i que sent de l’Alt Penedès em tocaria reivindicar la de Vilafranca. O la del meu poble, que és més petita. La meva família materna, però, és d’Igualada, i molts dels títols de les cançons són coses que recordo d’allà.

La meva lluita, els últims anys, ha estat que la denominació de cançó protesta no portés implícita aquella imatge tan retrògrada d’un cantautor enfadat amb el peu damunt la cadira, que al capdavall és una imatge molt en blanc i negre i passada de rosca. La meva lluita és que el meu projecte musical es pugui percebre també en positiu, entre rialles, energia i alegria. Al capdavall, protestar no vol dir estar sempre emprenyat. Vol dir també oferir alternatives o canviar paradigmes des d’espais tan petits com per exemple casa teva.

Impotència, ràbia... I alegria, quan vam saber, com a país, ser una sola veu. Tenir gent a la presó i l’exili, però, no és cap bona notícia. A mi em toca de prop el cas de Jordi Cuixart, amb qui mantinc una relació molt estreta. És una realitat estranya i complexa. Se’m fa molt difícil, però, fer un judici polític, ja que els elements que hi ha en són tants, i hi ha tants interessos partidistes que se m’escapen, que se’m fa molt difícil fer anàlisi política. Sí que sé, però, que quan hem sabut anar junts, defensant allò més elemental, que són els valors democràtics i els drets humans, hem fet coses meravelloses. Aquest és el camí que cal seguir i, com més se n’ha allunyat, més dèbil ha estat l’independentisme.

Són casos que demostren que l’Estat espanyol no únicament no ha vetllat per la llibertat d’expressió o de creació en el terreny cultural, sinó que ho ha atacat en adonar-se que la cultura podia ser una amenaça per a l’establishment polític i econòmic. Això, però, també demostra el gran poder transformador que té la cultura, cosa que ens ha de fer entendre que, quan escrivim una cançó, o un llibre, tenim l’oportunitat, també, d’obrir un debat i plantejar preguntes. És una idea bonica i potent d’entendre la cultura.