La bretxa salarial; és a dir, l’indicador que marca la desigualtat de gènere en els salaris, va per la via de cronificar-se al nostre país, fins al punt que, segons un estudi presentat ahir per CCOO, al lent ritme actual de reducció del percentatge, es trigaria més de quatre dècades a tancar la bretxa; és a dir, no abans del 2060. I és que en l’últim any del qual es tenen dades, el 2016, la baixada respecte a l’exercici previ de la bretxa salarial anual va ser de tan sols mig punt, fins a situar-se en un 23,4%. En aquest cas, la minsa reducció va ser deguda a un augment dels salaris mitjans de les dones (164 euros) superior al dels homes, que es va apujar 58 euros per any.

Montse Sanahuja, responsable de polítiques socials de gènere i diversitat de la secretaria de dones i polítiques LGTBI de CCOO, recordava ahir que la bretxa, que també inclou menys hores de treball remunerat i taxes inferiors d’ocupació, acostuma a millorar si s’observa només la distància salarial per hores. El sindicat, però, és partidari d’analitzar la diferència anual, ja que posa de manifest l’impacte de circumstàncies com ara la doble presència de les dones en el mercat laboral i a la llar i la “falta de mesures eficaces de conciliació laboral i personal”. Per exemple, segons Sanahuja, “és menys probable que les dones cobrin hores extraordinàries i altres tipus de complements, perquè no disposen del mateix temps que els homes per fer tasques remunerades”.

Tot plegat, acaba desembocant en pitjors condicions de vida, menys rendes i inferiors prestacions i pensions de jubilació per a la població femenina. I, com si amb això no n’hi hagués prou, la situació s’agreuja en el cas de les dones nascudes fora de l’Estat, en què la bretxa respecte als homes de nacionalitat espanyola s’enfila gairebé fins al 50%. Per edats, el panorama tampoc és gaire optimista. En el cas dels joves, la bretxa va caure 4 punts el 2016, però per la important disminució del salari dels homes, que en aquesta franja d’edat va perdre de mitjana 665 euros anuals, mentre que el de les dones es va reduir en 65 euros. És a dir, la distància s’escurça, però a la baixa. Si parlem dels assalariats més grans, a partir dels 45 anys, el salari dels homes puja molt més i la bretxa en el període estudiat es va ampliar fins al 26%, per sobre de la mitjana.

Cristina Torre, secretària d’acció sindical de CCOO Catalunya, subratlla els dos tipus de segregació que suporten les dones. “D’una banda –assenyala– la segregació horitzontal; és a dir, dones en ocupacions més mal pagades i valorades; de l’altra, la segregació vertical, amb barreres formatives i sostre de vidre.” Torre denuncia també el “terra enganxós” que afecta les dones a l’hora de desenvolupar una carrera professional, ja que la precarietat les afecta més, amb més pes en les contractacions a temps parcial, més temporalitat i a més suporten el gruix de les feines de cures.

Tant Sanahuja com Torre valoren avenços com ara el de l’Acord Interprofessional de Catalunya, tot i que troben a faltar “mecanismes per fer que els convenis recuperin drets perduts”. En l’àmbit estatal, les dues portaveus de CCOO lamenten que no s’hagin posat en marxa mesures consensuades entre el govern espanyol i els agents socials i reclamen canvis legislatius, com ara una llei de transparència salarial semblant a la que hi ha vigent en països com ara Alemanya, on, quan una dona s’incorpora a una empresa, és informada del sou de tots els seus companys. “Això és ideal perquè es controla el tema dels complements, que solen ser més opacs”, comenta Sanahuja, que recorda que on s’apliquen aquestes polítiques “la bretxa baixa”. Així mateix, entre les propostes de les sindicalistes hi ha la introducció d’eines per visualitzar els incompliments i les anomalies en les empreses, i més recursos als pressupostos per millorar serveis públics d’atenció social i dependència.