Pensions impagables
Aquest 2019, mentre que el PIB és poc més que el de l’any 2008, se superaran els 150.000 milions per a 10,5 milions de pensionistes. Com es pot observar, el volum de les pensions es més que triplica des del 1995 (+230%), mentre que el nombre de pensions només creix un 40%. Un creixement de la pensió mitjana del 138% entre el 1995 i el 2019, mentre que la inflació en el mateix període ha estat només del 67%
La setmana passada, en un altre suplement econòmic d’un diari, un polític reconegut per una certa ponderació, titulava un article així: “Mala notícia per als pensionistes”, referint-se a la pràctica liquidació del Pacte de Toledo, l’únic fòrum parlamentari per debatre la crisi i la reforma del sistema de pensions a Espanya.
A més de responsabilitzar, òbviament, tothom, excepte la seva força política, del fracàs del pacte, l’autor reflectia en el seu desafortunat titular un dels problemes més greus que té avui dia el debat de les pensions: creure que aquest immens problema afecta només els pensionistes, sobretot els futurs, i no la resta de ciutadans.
La incapacitat manifesta en aquest país, primer per consensuar un cert diagnòstic de la crisi del sistema i, segon per pactar no ja una reforma vers la sostenibilitat, sinó un mer pegat a curt termini, no és un problema acotat als pensionistes, sinó un problema majúscul per a tot el país. Tan important que posa en perill la viabilitat futura de la nostra economia i l’estat del benestar.
No estem exagerant. Les pensions contributives i no contributives, quan es va establir el Pacte de Toledo el 1995, -per la llavors ja existent preocupació per la seva sostenibilitat futura-, eren menors a 45.000 milions d’euros/any per a uns 7,5 milions de pensions. A l’inici de la crisi, l’any 2008, eren de quasi 100.000 milions per a 9 milions de pensionistes. Aquest 2019, mentre que el PIB és poc més que el de l’any 2008, se superaran els 150.000 milions per a 10,5 milions de pensionistes. Com es pot observar, el volum de les pensions es més que triplica des del 1995 (+ 230%), mentre el nombre de pensions només creix un 40%. Un creixement de la pensió mitjana del 138% entre el 1995 i el 2019, mentre la inflació en el mateix període ha estat només del 67%.
Si ens centrem exclusivament en les pensions contributives, les teòricament finançades per les contribucions a la Seguretat Social, observem que els 135.000 milions a pagar el 2019 poden tenir un dèficit (la part que no queda coberta per les contribucions esperades) d’entre 15.000 i 20.000 milions d’euros, mentre que el 2010 encara estava en equilibri i en superàvit els anys anteriors.
Que és el que està provocant aquesta situació i generant un risc amb tendència a empitjorar? Són molts elements els que evolucionen contra el sistema. Primer, l’augment de l’esperança de vida i el conseqüent creixement de la taxa de dependència (població de més de 66 anys sobre la població en edat laboral de 16 a 66), que ara és del 27%, era a l’inici de la crisi el 22%, però que per la demografia ha iniciat un salt que la podria portar al 45% - 60% el 2050.
Baixa natalitat.
En tercer lloc, la relativa generositat de les pensions espanyoles comparades amb les dels països europeus. Així, la taxa bruta de reposició (pensió inicial sobre el darrer salari) és a Espanya del 79%, en primer lloc del rànquing europeu. En taxa de substitució (pensió mitjana sobre salari mitjà), Espanya només és superada per Grècia, Xipre i Itàlia, uns models de sostenibilitat ben poc exemplars.
Aquestes causes, unides a les insuficients reformes (escàs augment de l’edat de jubilació i moderada reforma en els anys tinguts en compte per al càlcul de la base reguladora de la pensió) i fins i tot a un incompliment de les reformes del 2011 i 2013, via liquidació del factor de sostenibilitat que limitava els augments de les pensions, està posant en situació límit el sistema, en el trampolí de la insostenibilitat de cara a l’immediat futur.
Si tal com feia el polític autor de l’article esmentat, ens concentrem només en els pensionistes, és cert que introduir elements de sostenibilitat en el sistema es podria interpretar com un incompliment de les promeses teòriques realitzades als treballadors i, sobretot, de certs drets morals que implicarien que un pensionista ha de rebre prestacions semblants a les que ell va ajudar a pagar quan era treballador.
Si al contrari, entenem que les circumstàncies són ara ben diferents, i que hem d’apropar el nivell de pensions i els anys que es poden haver de pagar a les contribucions realitzades, tot convenientment actualitzat, (actualment les prestacions són molt més elevades que les contribucions fetes prèviament pels mateixos pensionistes) i que el problema és de tot el país; per tal que el sistema aguanti i no s’enfonsin els comptes públics, cal deixar-nos d’electoralismes, de demagògies i de rebutjar l’aritmètica més elemental. En definitiva, que els polítics i els votants agafin el toro per les banyes, un fet del tot imprescindible.
