Em considero artesà, no soc un artista. Soc un xilògraf i la xilografia és una manifestació de l’artesania.

La xilografia neix cap al 1300 com a eina per a la reproducció gràfica. Inicialment servia per fer imatges religioses, però posteriorment s’hi van incorporar altres utilitats, com ara fer naips. La fusta més antiga la van trobar a Alsàcia perquè falcava un armari de sagristia; si no, és un material que es cremava. Es tractava d’un Crist del 1350.

Es tracta de rebaixar la fusta a fi que quedi realçada la superfície que es vol reproduir, s’entinta amb un corró i per transferència en el paper queda impresa la imatge. Va evolucionar fins que va venir el gravat calcogràfic, que és sobre planxa i que va desplaçar la xilografia, que ha estat la tècnica de gravat més antiga.

Fins a mitjans de l’edat mitjana, però s’ha continuat fent. Aquí, a Catalunya, hi havia la família Abadal, que feien imatges religioses i goigs de sant Francesc. Això fins al segle XX. També tenim casos contemporanis a Mèxic, en què el taller Posada feia xilografies d’un dia per l’altre. Per exemple, hi havia un accident en què un tramvia havia atropellat una persona, doncs feien la imatge per il·lustrar la notícia a la premsa.

Tenim en E. C. Ricard, que va il·lustrar L’Odissea de Carles Riba el 1945, però jo en vaig aprendre amb l’Oriol Diví, que era un monjo de Montserrat, un xilògraf excel·lent i molt apreciat pels seus exlibris. Vaig tenir l’oportunitat, en tornar de Mèxic, on havia estat treballant, d’assistir a un curs seu d’una setmana i ens vàrem fer molt bons amics.

Jo soc enginyer. I dins la meva feina he anat evolucionant. Vaig començar amb maquinària i planificant en fàbriques. Després vaig ser dels primers programadors que escrivien els programes a mà amb targeta perforada i els últims anys vaig estar treballant en intel·ligència artificial. La xilografia la faig perquè m’hi vaig aficionar estant a Mèxic, on em va enviar l’empresa per a la qual treballava. A Mèxic hi va haver una escola molt bona de gravadors xilogràfics que es deia Taller de Gráfica Popular, fundada per Leopoldo Méndez, que n’era un dels principals gravadors. A Mèxic ja vaig fer dues exposicions amb els meus gravats. Des d’aleshores m’he especialitzat en els llibres xilogràfics, que me’ls faig jo tot sol menys l’enquadernació, però proporciono el material.

Vaig fer el llibre Rubaiyat del matemàtic persa del segle XII Omar Khayyam, que va establir la x com a incògnita a l’àlgebra, però que va passar a la història per uns quartets que feia que parlaven de l’amor, de l’amistat i de l’existència amb una mena de haikus. Em va caure a les mans una versió d’aquests rubaiyats en català i en vaig fer una selecció: “Un punt és l’ampla terra perdut en l’univers”... De cadascun d’aquests fragments en vaig fer un gravat.

De tot. Ara he fet L’Odissea, que amb el Rubaiyat és el que té més contingut, però també he fet Les figures del pessebre, basat en la cançó del mestre Llongueras que cantaven els nens a l’escola. En tinc un sobre París, basat en fotografies meves, i en aquests moments estic preparant Les faules d’Isop basant-me en un llibre del 1489, editat a Saragossa i, com és d’abans del 1500, és un incunable. El incunable de Zaragoza n’hi diuen. En tinc una edició facsímil de l’Academia de la Lengua Española de l’any 1929 i a partir d’aquesta edició he fet la meva. Reprodueixo el text que està escrit en castellà antic amb gòtica rotunda i els gravats els faig jo.

L’he fet a partir de la traducció de Joan Francesc Mira. M’agrada perquè és fresca, hi ha molts termes dialectals del País Valencià i les Balears. No és una versió tan encotillada com la de Carles Riba, on gairebé s’inventava paraules perquè els hexàmetres li quadressin i rimessin.

Ho faig perquè em sembla interessant i perquè no es perdi. Hi ha més gent que ho fa, però tot canvia. A la fira Art Libris, una editorial de Madrid va presentar uns gravats fantàstics, afinadíssims, però estaven fets amb làser. No és el mateix...

No, perquè la xilografia ja està morta. En l’època en què pots escanejar una cosa i imprimir-la, ja no té sentit des del punt de vista econòmic. El valor que té és que ha estat fet amb una gúbia. Ho podria fer amb làser, però perdria tota la gràcia.