Jo crec que totes les pel·lícules que fa un creador són personals, i els referents són molt clars. Al llarg de la seva carrera, acaba parlant del mateix en diferents situacions. Dolor y gloria parla d’ell, en un moment vital. No tot és real, hi ha molta ficció: que la mare sigui Penélope Cruz i l’assistent sigui rossa platino és ficció, però és una pel·lícula tranquil·la, serena, on ha ajuntat la seva part més emocional amb el punt a què ha arribat de preciosisme tècnic.

Sí, és la seva assistent, és una mica les dones que l’han seguit al llarg de la seva vida. N’hi ha una d’específica que porta trenta i tants anys al seu costat, es diu Lola García, que és la seva assistent, la que ho sap tot d’ell, té guardats tots els seus secrets.

No ens assemblem, i no he anat a indagar gaire en la Lola real. He indagat més en l’assistent d’Antonio Banderas, que es diu Yolanda, perquè estàvem més en contacte, i veia com mirava l’Antonio, com assistia un creador. Però el personatge sempre parteix de mi, de com soc jo i què li he volgut posar, i el meu motor principal ha estat l’amor envers aquesta persona amb qui has treballat quaranta anys i coneixes les seves grandeses i debilitats.

Perquè l’agafem en un moment que no és en ple rodatge o promoció d’una pel·lícula; si fos així, el personatge mostraria un altre caire més professional. Però agafem el personatge de Mercedes en un moment que la persona per a qui treballa està enfonsada en la misèria, i fins i tot l’aparta de la seva vida. Llavors es planteja com el pot ajudar perquè torni a crear, o fer-li veure que és allà per al que vulgui. També està perduda. Aquesta pel·lícula, pel que fa a la llum, mostra com Mercedes es va il·luminant, després de començar molt fosca, igual que Salvador.

Vaig fer Ciudadano ilustre perquè crec que soc l’única actriu boja que se’n va a Buenos Aires per rodar un dia. La productora Esther García li va dir a Almodóvar que mirés aquesta pel·lícula i el meu personatge. Sempre he fet el pes com a mare protectora amb aquest punt de persona organitzada, que puc portar els altres.

Sí, soc maternal i cuidadora, tinc aquesta mirada. Però puc fer altres coses també!

La veritat és que sí, hi he anat molt amb les mànigues arremangades, a treballar, i des del primer dia m’he sentit molt admirada i que li agradava el que feia davant d’ell. Jo soc molt obedient, també. Ell té molt clar el que vol i t’has de moure en uns paràmetres molt curts, has d’encertar molt ràpidament en el clau. Jo vinc de treballar a La Perla 29 [la companyia de teatre] i El Deseo és com una Perla 29 del cinema, porten molts anys treballant junts. Des de fora sembla que costarà entrar-hi, però quan estàs a dins és com estar dins una família.

Sí, era impressionant veure’l treballar: canviava un llibre de lloc, l’estanteria havia d’estar com ell volia... És molt perfeccionista i sap molt bé el que vol. A mi m’agrada treballar amb artistes que saben exactament el que volen. Si no, et fan ballar. I si vols treballar amb algú que sap molt bé el que vol, has de treballar amb les seves regles. Sí que és cert que feia coses com si fos la meva primera pel·lícula, estava espantada. Entre els actors diem “Només ho deixo si em truca l’Almodóvar”, i de sobte estava en aquest somni. Et dona llibertat, però no pots tocar el text. Antonio Banderas em va explicar que havia tornat dels Estats Units a rodar La piel que habito, disposat a ensenyar el que havia après i fer de creador, i aquí es va trobar que no: a fer de soldat ras i seguir les seves instruccions. A mi això no em costa gaire.

Com que soc maternal entenc el que ha de cuidar [somriu]. La maternitat es pot veure des de molts punts de vista, es pot deixar molt que l’altre faci. No és una maternitat impositiva, sinó amorosa, de gallina, de protegir sota l’ala.

Molt, perquè com a éssers humans i com a professionals tenim tendència a criticar molt el món, el sistema, la professió..., i quan estàs a l’acadèmia t’adones que hi ha una gran quantitat de gent que està treballant per dignificar aquesta professió, que no només és qüestió de glamur, donem menjar a moltes famílies. T’adones que som molts professionals i que es treballa molt dur, també per canviar la percepció des de la política: no som uns subvencionats, som gent que aportem molt a l’economia d’aquest país. També lluitem contra l’atur. T’adones que hi ha molta feina per fer, però que s’està fent molt bé. També et dona humilitat.

La veritat és que no. Casa meva és l’actuació. Darrerament he fet teatre, la reposició de 4D òptic, estic fent televisió, rodant Les de l’hoquei, i fa poc vaig rodar un parell de seqüències d’Un mundo prohibido. I m’agrada molt el cinema: el seu ritme, la tècnica... M’agrada molt. Va per èpoques!

I tant! Va ser un punt d’inflexió no només en la quantitat de projectes, sinó també en la qualitat. I també un punt d’inflexió perquè em va fer sentir actriu, per haver pogut estar en una pel·lícula com Pa negre i amb un director que és un referent com Agustí Villaronga.