Un lloc a la pantalla global
Les grans plataformes globals s’erigeixen en la destinació desitjada de la producció audiovisual catalana Hom demana més incentius per atraure la producció internacional a Catalunya
El treball amb sectors de fora de la televisió també és una via a seguir
La rebaixa del pressupost de TV3 no ha pogut ser substituïda
Hom desitjaria incentius fiscals com els de Navarra i les Canàries, del 35%
Les plataformes valoren l’elevat nivell de qualitat del sector català
El sector audiovisual català travessa uns temps de certa transició, en què les productores han d’assumir el repte de fer mans i mànigues per fer més internacionals els continguts que creen, a la cerca de públics que –com més va, més bé– ara es troben en les grans plataformes globals d’internet.
L’audiovisual català, amb un cens que depassa les 2.000 empreses, que ocupen uns 14.000 treballadors, segons fonts oficioses recents, i és capaç de generar anualment un volum de negoci de 1.800 milions d’euros, ha estat considerat des de sempre un sector estratègic, dins un pla de diversificació de la nostra economia. Però darrerament, a la recessió econòmica –que també hi va deixar la seva empremta–, s’hi han afegit altres contratemps, com ara la suspensió per part del Tribunal Constitucional del cànon digital a les operadores, que havia d’aportar 20 milions d’euros al finançament de l’audiovisual, i la pèrdua de pistonada de TV3 com a motor tradicional, en haver de rebaixar el seu pressupost, que es va traduir, en el cas de la ficció, en la reducció de les inversions de 80 a 40 milions d’euros el 2017.
Tanmateix, han estat aquests hàndicaps els que han obligat el sector a redefinir-se. Com explica Joan Corbella, professor de la Universitat Pompeu Fabra, especialista en estructura i ecologia dels mitjans audiovisuals, “hom observa un canvi d’estructura del sector, i, si abans ens trobàvem amb moltes productores que pràcticament no podien operar sense el suport de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), ara s’ha obert més, ha augmentat el parc de clients, i podem veure com treballen amb Netflix, Amazon, Movistar + i d’altres”. Fa esment d’exemples com ara la col·laboració entre Diagonal TV, Atresmedia i Netflix a La catedral del mar i els vincles de Lavinia amb RTVE pel showcase Torres en la cocina o El Terrat amb Movistar+ per programes com ara Late motiv i La resistencia.
Com constata el professor Corbella, les productores catalanes s’han vist obligades a “fer un salt d’escala, a arriscar a presentar projectes amb grans pressupostos perquè et faci confiança una d’aquestes noves majors del digital”. El cas paradigmàtic seria La catedral del mar, amb la implicació de Diagonal TV, Atresmedia, TV3 i Netflix per aixecar una gran producció en què “la plataforma ha entès que pot amortitzar aquest producte local al mercat mundial”.
És clar que, com demanen reflexionar sobre el futur del sector, cal esmerçar més i més recursos a la producció de ficció audiovisual de qualitat. “Sí, cal posar recursos per fer ficció, però ficció que es pugui exportar, que generi més recursos per escometre noves produccions, amb pressupostos més elevats, un cercle virtuós com el que va poder dissenyar el sector audiovisual de Dinamarca.”
En aquest nou univers de les grans plataformes globals, hom discuteix si la CCMA hauria d’impulsar una plataforma de televisió a la carta. És una opció que, per exemple, ha adoptat la BBC britànica, que conjuntament amb la cadena privada ITV ha llançat una plataforma de streaming, BritBox, perquè les produccions britàniques competeixin amb Netflix o HBO.
Corbella creu que seria interessant fer “un portal de continguts de productores catalanes, que es podria obrir a pel·lícules que han acabat el seu cicle en sales, a documentals o fins i tot a youtubers que cerquen un altre canal”. Un model per emmirallar-s’hi seria la nord-americana Hulu, que té al darrere gegants com ara Disney-ABC, Fox, NBCUniversal i Turner. Conté tant sèries, xous d’impacte i concursos com pel·lícules i documentals. Com en el cas britànic, “una plataforma catalana seria una reacció contra els gegants dels EUA, per tenir presència visible al mercat”.
Tothom sembla coincidir que l’audiovisual català és massa atomitzat: predominen empreses sense assalariats (48,7%) o amb només un o dos (20,5%), segons dades del Clúster de l’Audiovisual de Catalunya. Val a dir, però, que una productora que té en nòmina una trentena de persones fàcilment pot mobilitzar-ne cada any més d’un miler en les seves produccions.
En els darrers temps, en paral·lel a la consolidació a Europa de grans jugadors fruit de fusions (Endemol-Shine, Banijay-Zodiac o All3media), veiem que empreses amb un cert volum de producció s’integren en grups més amplis: Mediapro va acollir Ovideo, Gestmusic i Diagonal TV es van integrar a Endemol o el cas de Veranda, que té de participades el Grup Godó i Boomerang. Són, com descriu Corbella, “grans paraigües que engloben moltes marques perquè el mercat és molt competitiu”.
Entre els actors de l’audiovisual hi ha un cert desfici. Com explica Raimon Masllorens, director de Brutal Media, “si bé és un sector en què hi ha molt de talent i Barcelona és un centre industrial fort, estem perdent pistonada, sembla que el govern no es cregui l’audiovisual”. Denuncia que la CCMA “no té pla de futur, en la televisió pública està perdent pes la producció independent i ningú fa res”. També es plany que els actuals dominadors del mercat audiovisual, com ara Netflix, Amazon i HBO, estiguin obrint els seus quarters per al teatre d’operacions europeu a Madrid: “Potser se’ls hauria d’haver anat a veure, seduir-los, perquè s’establissin a casa nostra.”
Masllorens reconeix que tot el sector s’ha embarcat en la tasca de “col·locar productes en aquestes plataformes, un cop vist que la seva estratègia és que produccions locals esdevinguin fenòmens globals”. Això hauria d’anar acompanyat, al seu parer, de “l’impuls d’una plataforma en català per al consum local, perquè alguns productes no poden tenir recorregut arreu”.
Al voltant de la necessitat d’estimular les coproduccions, Masllorens troba a faltar “un marc legal més beneficiós per atreure coproduccions, es podria jugar amb les desgravacions”: “Estem veient com moltes produccions nord-americanes s’estan rodant a Londres, perquè això els suposa un retorn fiscal de fins al 35%. Una cosa semblant passa a Irlanda, Bèlgica o estats de l’est d’Europa.” En el cas espanyol, com es plany Masllorens, només es podria fer una política d’incentius d’aquesta mena si Catalunya tingués un règim economicofiscal especial, com ara Navarra i les Canàries, que també apliquen deduccions de fins al 35%. El suport institucional també pot venir per la via del foment de l’experimentació, com fa França, amb ajuts a programes de televisió amb tarannà innovador, o la Gran Bretanya, on s’han destinat 60 milions de lliures públiques per a la producció infantil de qualitat.
Brutal Media alterna productes com ara El foraster, que respondria al perfil de programa per al consum local, amb d’altres que responen a allò que diu Masllorens de “pensar sempre en productes que siguin fàcilment exportables a molts països”, com ara This is art, que ja s’ha programat en una quinzena de països, tot seguint el camí d’èxit d’Òpera en texans, que ha tingut recorregut en 200 països. Per a Raimon Masllorens, és un fet ben evident que tenim una audiència televisiva que progressivament es fragmenta en nínxols petits, però “molta oferta crea demanda, i com més consum, més indústria”.
Benecé és una productora veterana –data de 1986– que ha sobreviscut gràcies a la seva versatilitat, ja que combina en la seva tasca vídeos institucionals i corporatius, publicitat, programes de televisió i cinema de documental i ficció, a més de dissenyar esdeveniments culturals. El seu director, Xavier Atance, per descriure l’ecosistema audiovisual català fa servir el símil del primer fabricant de cotxes del país: “Al voltant de Seat viuen moltes empreses de components que si desaparegués la marca ho tindrien magre. Nosaltres ens movem amb un sol motor, que és TV3, i això ens obliga a sortir, però també és cert que, en ser petites moltes de les nostres productores, la capacitat de producció és relativa.”
El relativisme, també l’aplica sobre el revulsiu que suposadament suposen les grans plataformes, en temps que es multiplica el consum de televisió. “Que s’obrin noves plataformes, noves finestres, ja és un què, però compte, perquè n’hi ha 300 lluitant per entrar-hi.”
Atance té molt clar que, a una empresa com la seva, l’ha salvada la seva diversificació, i que “no és bo tenir un sol client, que et pot fer perdre autonomia”.
Si hem de parlar de polítiques de suport a les empreses del sector, Atance demana que “se sigui equitatiu en el repartiment dels rèdits que pugui donar una producció, ja que actualment, si coprodueixen amb una cadena pública, es queda amb la titularitat dels drets i, és clar, això no ajuda a fer créixer la producció independent”. I hi afegeix: “Els productors han de viure de les seves creacions arreu del món. A altres països, les productores es poden beneficiar dels drets en la seva totalitat.”
A Diagonal TV semblen haver trobat la via, el que el seu director, Jaume Banacolocha, anomena “fórmula catedral”, aplicada per a la producció de La catedral del mar: “Si et presentes a una gran cadena en obert, pública o privada, per mitjà d’una plataforma com Netflix o Amazon, de ben segur que rebràs el seu suport, que pot anar fins al 30% del seu finançament.” Una fórmula que també ha reeixit en el cas d’altres sèries, com ara Si no t’hagués conegut i Benvinguts a la família. Fer de la necessitat virtut: “Per a una cadena com TV3 o una cadena privada, que per la conjuntura ja no pot esmerçar tants diners, que aparegui un nou soci li permet continuar ajudant el sector.”
Amb tot, Banacolocha creu que s’hauria de fer un esforç de rigor en la planificació d’inversions per part de la CCMA: “Saber què hi haurà cada any, una continuïtat al marge de qui mani. Si no, és un desgavell.”
Potser sí, com reconeix Banacolocha, que la constel·lació de l’audiovisual català està massa atomitzat, “de microproductores n’està ple”, però això és inversament professional al talent, al nivell de professionalitat: “Plataformes com ara Netflix valoren molt positivament com es treballa a Catalunya, com excel·leix en professionalitat, se sorprenen que el capítol d’una sèrie que a l’Estat sortiria per uns 550.000 euros aquí surti per 200.000 euros, sense perdre gens ni mica de qualitat.”
El director de Diagonal TV no veu gaire futur a un streaming propi de la CCMA per acollir la producció catalana, i veuria més interessant “arribar a acords amb les grans plataformes perquè TV3 tingués el seu propi apartat, on penjar els seus productes en català.” Indica que un país com Dinamarca, paradigma actual de la feina ben feta, no pensa tant a tenir una plataforma pròpia com “a saber col·locar els seus productes arreu”, amb creacions que sàviament combinen allò local amb allò global.
“El sector està en una situació crítica.” Així de taxatiu es mostra Francesc Escribano, director de Minoria Absoluta, una altra productora que s’ha distingit darrerament per tocar, i reeixir-hi, diversos pals, des d’engegar espectacles teatrals fins a l’acoloriment d’antigues imatges documentals del NO-DO. “El problema de l’audiovisual és que té com a motor gairebé únic TV3, ja que les altres cadenes tenen poca presència a Catalunya.” Interpreta que la situació de risc en què es troba el sector és el fruit de combinar el replegament inversor de TV3 amb l’anul·lació del cànon digital, que “podria haver aportat un volum d’inversió que hauria pogut dur-nos a l’equilibri”.
Escribano es plany que sembla que, a causa de la situació excepcional que viu el país, ara mateix “no hi ha solucions polítiques”, que al seu entendre no haurien de dependre necessàriament de recórrer a la injecció econòmica pública, sinó a “atorgar més capacitat de moviment als productors: a la Gran Bretanya, per posar un exemple, podem veure com les productores es queden amb tots els drets del que produeixen”. Conclou que “és així com es pot potenciar realment la internacionalització”.
Al voltant de si s’escaurien fusions perquè hi hagués jugadors de més grandària, Escribano és dels que pensa que “són necessàries empreses de tota mena, Mediapros i petites productores d’una o dues persones; justament la clau perquè el sector sigui ric és la varietat”. Raona que “és cert que una crisi afecta de ple una petita productora que viu d’un documental a l’any i la pot fer desaparèixer, però és que, a una de gran, la crisi la pot agafar sobredimensionada i obligada a acomiadar treballadors”.
Comparteix, amb un xic d’escepticisme, l’esperança per la transformació que ha vingut amb les plataformes: “És cert que són més portes que s’obren, però també ho és que són estructures opaques, no se sap què guanyen i què deixen de guanyar.”
Quan es parla d’audiovisual, hom tendeix a visions reductores en què sembla que només hi ha lloc per als que creen ficcions o xous d’impacte. Tanmateix, el futur del sector va molt més enllà. Així, trobem empreses com Filmin, que, tot venint de la distribució convencional de vídeo, ha sabut trobar el seu lloc com a plataforma de cinema per a minories, amb un públic ben fidelitzat. Vysion seria el cas d’empresa que juga a estar permanentment en l’avantguarda de la realitat virtual o augmentada, tot servint sectors com ara la comunicació corporativa, la publicitat i la formació. I, ja que parlem d’una època en què l’oferta televisiva és gairebé infinita, són necessàries eines com ara Tviso, una plataforma catalana que el que fa és endreçar tot el que hi ha als paradors, en funció de les preferències de cada usuari. Diversos senders pels quals transitar.
